Milngavie 28 d’abril

Avui s’ha dormit poc, a les 4:45 ha sonat l’alarma. Sortíem totes les noies i els veterans per sobre els 50 anys a les 6 del matí, la resta de categories a les 7 i a les 8. Què hagués donat per dues horetes més al llit! Sobretot després d’haver viatjat més de 7h el dia anterior, sense descansar bé i menjant fora d’hores. Però quan es té família, feina i demés s’apura una mica i s’intenta marxar a última hora cap a la cursa. No em puc queixar, ho he triat jo!

A les 6 matí totes les noies a punt, no hi ha ni 2ºC però no plou i el dia promet ser clar, amb alguns núvols però sense precipitacions. Quina sort! Escòcia, país de color verd, ple d’herba i aiguamolls; país d’aigua.

Ens quedàven 85km per endavant fins arribar a Tyndrum. Només sortir ja m’he posat al davant, ha començat tothom molt lent, el camí no era fàcil i calia seguir uns petits pilars de fusta que marcaven un camí famós anomenat “West Highland Way” on la gent camina, va en bici o corre com a casa nostre el “Camino de Santiago”.

Per sort era un camí ben traçat, evident, sense canvis de direcció i en cada trencant ben senyalitzat. Jo anava amb un mapa imprès des de la web de l’organització amb tot el recorregut marcat i els punts delicats ben explicats. I no m’he perdut gràcies a Déu!

M’he creuat amb una espècie de petits cèrvols i amb ovelles de llana ben gruixuda. Alguna l’he confós i pensava que era una pedra pintada de color blau que marcava un camí alternatiu... i no era més que una ovella jaient d’esquena a mi; el cervell quan va cansat s’imagina tot i més!.

He hagut d’obrir més de 20 tanques per seguir els km i km de “single tracks” espectaculars. Algunes parts han estat molt tècniques amb arrels, pedres mullades, fang, corriols estrets i pendents fortes. Sort que l’equilibri, la propiocepció i la prudència han fet que no hi hagués cap conseqüència indesitjable.

La temperatura no ha superat els 10ºC fent que no modifiqués la roba que tenia de sortida i les muntanyes que vorejàvem es veien ben nebades. El paissatge ha estat impressionant. Quines “Highlands” que tenen! Un paradís per entrenar, sobretot quan no plou.

El ritme ha estat alegre i els primers 20km s’ha rodat per sota de 5 min/km, després ja he anat afluixant la velocitat, amb alguna torçada, caiguda o ensurt però intentant conservar unes pulsacions i evitar que baixessin de 140. Al final han estat 8h i 23 minuts a 5:53 min/km de velocitat mitja amb 169 pulsacions màximes en algun tram i 147 pulsacions mitges. El desnivell positiu quasi arriba als 2000m i s’ha corregut un 95% de la cursa, que per ser una ultra és un % molt alt!

Segons el meu Garmin he cremat unes 4500 calories. Per sort m’he anat hidratant molt bé amb aigua + Isomax de Powerbar en un bidó i aigua + UCAN en l’altre (és un midó de blat no modificat genèticament que s’assimila lentament i no provoca pics d’insulina en sang fent que les ramificacions de glucosa ingerida i els lípids que tenim en les reserves es cremin alhora). A la vegada anava prenent barretes energètiques Natural Energy de Powerbar i quan faltaven unes 2h ja he anat tirant de gels i Ride Shots. Tot plegat molt adequat perquè en cap moment m’he notat mancada de força o energia. No he patit rampes, ni mareigs i he acabat bastant sencera. Un massatge al final m’ha acabat d’arreglar, juntament amb un batut de Protein plus, una cervesa i un suc de tomàquet calentet. També durant la cursa i quan he acabat, he pogut provar unes barretes “home made” de l’amic Sean d’Urús fetes d’avena, pollastre i pernil entre d’altres ingredients que han anat genials!

Ara a recuperar bé els mals de tot arreu i descansar un parell de setmanes de córrer a fons. Com que no puc parar, segur que aniré en bici, o a nadar, o fitball, o gimnàs,... A més a més de poder disfrutar de la família que només entrar a la línia d’arribada els he trobat a faltar. En algun tram del recorregut penso amb tots ells, però com que em venen llàgrimes i em poso trista intento concentrar-me en el recorregut i m’animo dient: vinga Emma que des de casa els hi agradarà saber que t’ha sortit una bona cursa, independentment del resultat!

Al final, he guanyat rebaixant el temps de l’any passat i fent el 2on millor temps de les 7 edicions fins ara organitzades. La classificació final de les 3 primeres i els 3 primers ha estat:

1    Emma Roca        08:23:14
2    Sharon Trimble    08:33:12
3    Sharon Law        08:38:30

1    Scott Bradley    07:23:11
2    Ludo Pommeret    07:33:19
3    Terry Conway    07:40:13

Bona nit!

Londres 27 d’abril
Demà comença i acaba una ultra que no deixarà indiferents.
Potser perquè és a Escòcia, perquè és el Campionat Escocès d’ultres o perquè hi participen més de 500 homes i... 186 dones!
Serà la primera vegada que estaré en una cursa on la ratio home/dona serà 3:1 i no molt menys com normalment. Llàstima que en el nostre país això no passi, però espero que en un futur sí. A la Marató de Barcelona de quasi 20.000 inscrits, 2000 eren dones (9:1); no està gens malament!
Demà ens esperen 53 milles, uns 85km amb un desnivell positiu de 2000m. El perfil es veu ben entretingut i l’orografia serà molt variada. Esperem que si la pluja arriba sigui d’una manera breu!

Amb el dorsal 163, les malles i samarreta Buff, els mitjons Compressport i les Hoka Stinson farem el que podrem! Això sí, deixant-hi la pell com sempre.

http://www.highlandflingrace.org/

Fins aviat!

 Transgrancanaria 2012

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Antonio Machado

Bé ho deia el poeta quan en la vida tot avança.

 Aquest cap de setmana he participat en un dels ultratrails nacionals més durs del calendari, la Transgrancanaria, amb 123km i 11000 metres de desnivell acumulats.
S'ha sortit des del sud de l'illa, a la platja de l'Anglès i s'ha avançat cap al nord per finalment acabar a Las Palmas. Hem anat travessant paratges impressionants, valls, pobles, senders, muntanyes, roques, ... sempre acompanyats dels nostres estris, llums, menjar, aigua, ... i sobretot d'unes bones sabatilles de córrer. Cada un ha agafat el ritme que millor li anava per afrontar les hores i km que li venien. I de passeig ... res de res!
Han estat unes 15h de carrera, on s'ha corregut gairebé en un 85%, seguint les marques que l'organització tenia posades per tota l'illa. S'ha sortit a les 12 de la nit de divendres havent de córrer 7h en plena nit. La lluna quart creixent ens seguia per tot el camí. El bon temps de l'alba i el sol suau del migdia va arrodonir una jornada que encara que fos dura es va fer molt agradable. No ens vam poder queixar de fred, vent, pluja o calor extrema, crec que les condicions van ser les òptimes! I el cos ho va agrair: poques rampes, els camelbacks i bidons eren suficients entre avituallaments i la pell no es cremava ni els llavis es ressecaven.
 
La meva lluita pel podi va ser dura, vaig sortir 3era, conservadora, marcant un ritme molt fàcil. Sabia que l'anglesa i la brasilera estaven davant a minuts però no m'importava, jo feia la meva carrera, hi havia molt camí per córrer ...
A les 2h de començar vaig avançar a la Fernanda, després i de nit vaig seguir a un ritme sense voler forçar, les baixades no les feia fort i en les pujades mirava de no passar d'unes pulsacions, menjava i m’hidrataba bé i fins i tot parlava amb més d’un corredor. Cap al km50 vaig avançar a la Lizzy que baixava cap a la presa de las Niñas molt conservadora. La vaig saludar i vaig seguir concentrada en el relleu que la poca llum del meu frontal em mostrava. En una de les baixades cap a la presa vaig perdre el camí balisat amb un altre corredor i vam anar per un camí equivocat. Tot i rectificar vam perdre uns 7 minuts per tornar al punt de partida on era la última marca vista. En aquest troç la brasilera ens va avançar. Jo no ho sabia, m'ho van dir més tard. A la poca estona ja es va fer de dia i tot es va veure d'un altre color, el cos es va recarregar i el meu ritme va augmentar. Pujant al Pico de las Nieves ja vaig tenir tota l'estona la Fernanda davant, entre 1 i 2 minuts. Quedava molta carrera encara. En arribar al coll de Roque Nublo vaig seguir les marques que vaig veure al davant, la Fernanda havia girat cap a l'esquerra per fer el control del plató que estava a uns 250m del coll. No la vaig veure per pocs segons i vaig continuar recte. Jo vaig seguir pensant que la portava davant i així ho creia durant els següents 40 km.
No va ser fins arribar a Teror que em van dir del cert que anava primera. Vaig pensar llavors que s'havia aturat en algun avituallament i no l'havia vist amb tanta gent que hi havia en ells. Durant el dia es van incorporar al circuit gent que feia la disciplina de marató i mitja marató coincidint amb el nostre tram final, en total hi havia 1800 persones corrent! Vaig accelerar el ritme però les meves cames s'havien buidat en la baixada a Teror i el cos començava a mostrar signes de flaquesa. Portava 12h corrent i 90km de recorregut.

Caminant no hi ha camí.

Mentalment em vaig animar, vaig mirar de no fer cas del dolor que cames, turmells i genolls em transmetien. Jo només avançava, i encara que el terreny pugés mirava de fer un trot pesat i lent però intentant trotar sempre i no caminar. Ja no sabia ni el que  faltava ni a quant estava la Lizzy o la Fernanda. Només volia acabar. El sol, la sed i la fam m'ho recordaven.
Molta gent dels circuits inferiors m’animaven, era molt bonic, rebies la calor de la resta i no et senties sola; el recorregut es feia menys dur. Però l'últim barranc va ser criminal, amb les últimes petites pujades interminables, per finalment veure l'arribada. En aquest instant ja res et frena, tot són ganes d'arribar, les cames van soles i les llàgrimes comencen a voler sortir enfora. Les emocions són tan fortes que el teu cos ja no t'influeix, només la ment agafa el protagonisme. Et sents feliç. Aplaudeixes, saludes i plores. En creuar l'arribada les teves cames diuen prou, ja no hi ha més energia a gastar, bullen de dolor i sobrecàrrega però el somriure a la cara es manté permanent, ho has aconseguit! I a sobre has baixat de les 15h! Al cap de pocs minuts va entrar Fernanda, una forta abraçada i grans parabéns.
Ens mereixem un gran descans i un bon tiberi, el cos està mancat d'aigua, sals, proteïnes i carbohidrats.
La ment desborda alegria. Però aquesta alegria es pot truncar i entrar en un infern de forma instantània ...

Dues hores abans de donar els premis em diuen: Emma estàs desqualificada. T'has saltat el control de Roque Nublo a 250m del coll per on has passat.
Em quedo de pedra, em tremolen les cames, gairebé em desmaio. No ho entenc, he seguit les marques de l'organització, amb mi anava un altre noi que també seguia pel mateix camí, què ha passat?
Després m'assabento que faltava una persona de control en aquest punt, que no havia arribat en el moment de passar jo, que les marques no estaven bé, que la gent que ho havia fet bé es coneixia el circuit o anava amb algú que el sabia, ... i perquè jo no? perquè jo i altres hem hagut de ser desqualificats per seguir les marques?
Ploro, ploro i ploro. No ho puc creure. Perquè he tingut aquesta mala sort? Em sento desarmada, menyspreada, insultada.

El meu dorsal, el 13 ha marcat el seu poder.

Perquè l’organització no ens parlen a mi i als altres que ens ha passat el mateix i reconeix el seu error? Perquè amb els jutges no s'arriba a un acord, encara que sigui amb penalització? No ho entenc.

Me'n vaig de Las Palmas trista, molt dolguda i feble. M'han robat una part del meu jo, m'han contaminat una part de la meva alegria i tenacitat. Però no m'han tret el que és meu: quedar davant en una ultra rebaixant el rècord en més de 40 minuts. Les meves cames estan cansades però la meva ment està encara més esgotada.

Ara toca descansar i oblidar els mals records, conservar els bons: molts i veritables.

I a seguir avançant, perquè "són les teves petjades, el camí i res més".     

Ahir i avui han estat uns dies de joia! Uns entrenaments per recordar durant aquest any com els primers de la temporada amb les pells de foca i bona neu. Sense molestar als esquiadors d'alpí, només amb muntanyes al voltant i solitud per tot arreu. Dos dies d'entreno que no tenen preu.

Dimarts a Pas de la casa, pujant al Pic Blanc sobre l'estació d'esquí. Alguna baixada molt bona! ja cap al final neu crosta.

Dimecres al Puigmal, la pujada ha estat amb 20min de caminar i després ja esquís als peus fins a dalt. Un cop al cim hem baixat a Núria, fins al punt on el barranc que porta al santuari es posa més dret, per després tornar al Puigmal. La neu extraodinària, per estar dura a  la seva base i una mica pols per sobre. No hem rascat en cap moment i sempre es veia un bon mantell blanc per esquiar.

Dos dies amb neu fantàstica, dia "estupendu" i gent immillorable!

Ja amb arva + pala + sonda ("for if the flyes"), casc per baixar, aigua i molta il·lusió de començar la temporada. Tot i que les llagues als peus ja han començat a sortir..

"2 epic days in the pocket!"

Fotos Roca i Gastón

3ª EDICIÓ DE LA CAVALLS DEL VENT

Aquest dissabte ha tingut lloc un ultratrail dur i exigent: La cursa de Cavalls del vent amb 85km de recorregut i 5200m+, passant per 8 refugis del Parc Natural del Caí Moixeró, amb sortida i arribada a Bagà.
Hi anava amb molta il·lusió, preparada mentalment i havent reconegut ja el terreny en dies previs. Però arrossegava una fascitis plantar, un refredat i un no dormir (típic ja a casa amb 3 nens petits) que no m’ho posaven fàcil.

Vaig sortir a un ritme alegre parant el mínim als avituallaments ja que portava la meva pròpia motxil·la, i vaig passar per Rebost amb 1:05 i a la Tossa portava 2:08. Amb un avantatge ja sobre les immediates perseguidores vaig baixar controlant i agafant un ritme, però els errors es van començar a notar: no vaig veure més que un bidó d’aigua + powergel fins a Niu de l’Aliga, vaig fer curt d’aigua al següent tram fins a Serrat i de Cortals fins a Aguiló, provocant que no pogués menjar el sòlid que portava a sobre,.. Abans d’arribar a Cortals vaig mirar de menjar una mica i sense voler vaig ensopegar caient amb violència sobre les pedres del corriol, se’m van enrampar els dos bessons de cop i sort que un altre corredor em va aixecar del terra i un cop dreta i respirant a fons es van tornar a posar a lloc per poder continuar. Llavors vaig arribar a Prat d’Aguiló ja amb rampes, estómac una mica inestable i amb molta sed. Portava 6h13min de carrera.

El pas de gosolans encara el vaig fer a ritme, però després la baixada a l’Estasen les cames ja no eren les mateixes, no tenia velocitat i els quadriceps s’enrampaven! Des d’Estasen vaig menjar i baixar tranquil·la cap a Gresolet per recuperar-me una mica, però des d’allà ja sabia que la Nuria venia molt aprop, i un cop vaig coronar el coll de la Bauma em va passar baixant com un coet, quina enveja em feien les seves cames!

Encara tenia esperances a recuperar-me de la deshidratació, però anava a pitjor, ja no acceptava els aliments i el cos s’anava buidant. A St. Martí ja no era jo, descomposada, desorientada i sense cames. La pujada als empedrats ja de nit es va fer eterna, em faltava energia per tot arreu, mirava el crono i estava fent 15minuts més dels previstos. Un cop al St. Jordi em vaig dir: va que ja estàs, una hora i quart i a Bagà... van ser 30min més del previst, amb fallada muscular per tot arreu, gran dolor, diarrea, mareigs i mal a un dit de la mà de la caiguda a Cortals (que l’endemà van confirmar fractura de la falange). La Nerea em va passar passat el St.Jordi i preocupada per com anava es va oferir a ajudar-me en tot el que pogués, em vaig negar i li vaig dir que tirés, que la 2a plaça la tenia que assegurar, que jo ja arribaria... vaig arribar, quasi 1h més tard del previst però satisfeta per haver aconseguit acabar tot i la devallada muscular a partir de la 7a hora de cursa. La manera que vaig aguantar fins al final a partir de St.Martí encara no m’ho explico, que gran és a ment quan el cos ja ha dit prou!

La classificació final va ser:
Nuria Picas: 11h37min
Nerea Martínez: 12h08min
Emma Roca: 12h34min

Fotos:  Pau Zamora i David Rovira

Aquest principi de setembre som al continent asiàtic, un dels països més grans del món, no només per la població que té sino per la seva emergent economia. No es para de construir, treballar i avançar. Estem parlant de la Xina.
Aquest any hem tornat al sud-oest del país aterrant a Chongqing. El vol ha durat 23h amb 3 avions utilitzats, etern ...
Per sort tot el nostre equipatge, tot i tornant a facturar en el gran Pequín amb molts grams de paciència per entendre als xinesos, ha arribat a destí, i nosaltres cansats de tant viatge però fora de perill.

Després de tot un dia de preparatius, muntant bicicletes, entrenant una mica (l’Emma va patir una aparatosa caiguda amb un estúpid molinet amb la roda del Fran que la va portar contra la porta d'un cotxe que venia de cara), per sort només va patir algunes contusions i la roda davantera destrossada.
Aquest any tenim la presència de 14 equips estrangers i 10 locals. El nombre màxim d'inscrits és 24, així que la quota està plena.
Cal destacar els equips: suecs com els del Thule (amb Per, Martin, Jacky i Myriam), Kiwis amb Nathan Faave, Richard i Elina Usher, americans amb Travis Macy o Mike Kloser, altres kiwis com el Toread amb Marcel Haegener a les seves files, anglesos del Team Adidas Terrex, francesos com el Red Bull amb Karine Baillet, ... Tots forts, tots amb experiència i amb molta set de guanyar! ningú ho tindrà fàcil.

ETAPA 1:
Pròleg d'uns 15km i 50 min en total.

La prova d'avui ha estat una sprint, quasi sense parades, només calia seguir senyals vermelles i a tota màquina. Primer 2 km a peu per trobar les nostres boniques cadires de bambú a l'estil imperial amb 3 portadors i una princesa a sobre (l'any passat ja vam patir la seva estructura amb les que vam fer 500 metres eterns, menys per qui anava adalt ;·)). Després li ha seguit un biatló (2 bicicletes per a 4 persones) de 4 km seguit d'una mtb de 6km. No hem canviat calçat i sempre hem anat amb el de córrer ja que s'acabava amb una carrera a peu de baixada de més d'1 km.
S’ha anat al màxim, sense respirar i amb tots els equips a tocar i a la vegada divertint-nos.

Etapa 2:
67km i 7h30min pel primer equip

A les 5:20 del matí l'esmorzar puntual. El Jota ha estat vomitant tota la nit, no sabem si pel menjar o pel clima, però aquest matí no està molt fi.
Agafem l'autobús i en 2h estem a la sortida.

Sortim a les 8:20 en dos grups, primer la meitat de l'equip en bicicleta i als 2 minuts la resta corrent. És un bike + run de 10km per una carretera que envolta un pantà, només hi ha 2 bicicletes per a 4 persones, ens anem alternant. És un caos, 56 bicicletes, 100 persones en una carretera estreta, vigilant no ser atropellat o no emportar-se algú per davant, buscant la teva bici entre moltes en el trajecte ...

Un cop acabats els km ens tocava nedar uns 500m per anar a buscar la resta de les bicis i carregar-les en un petit raft i tornar a l'inici de la natació. Una prova refrescant i divertida que ha servit per trencar una mica els equips i disminuir el ritme. Quan hem tornat al lloc d'inici de la natació hem agafat les bicis de nou per fer 35 km de mtb de puja i baixa i amb temperatures força elevades. Jota no agafava el ritme i Fran es començava a trobar malament. Quan ja portàvem 25 km i amb el 4rt equip frec a frec, el Fran ha hagut de parar. Venia amb un cop a la costella dreta des d'Espanya que amb la prova de la cadira del dia anterior es va agreujar i avui amb bicicleta se li ha contracturat tot el diafragma deixant-lo sense respiració. Ha vingut una ambulància i amb el metge palpant ha dit que segurament tenia la costella trencada, li crepitava. Increïble! tenia un dolor que anava en augment i no podia continuar ja que la seva caixa toràcica per defensa es contracturava. Hem mirat d'acabar la bici com hem pogut, parant, caminant, descansant i amb l'ambulància darrere vigilant. Hem arribat els 11 a la secció del ràpel en un pont, a més d’1h dels primers. Allà hem pres una decisió: abandonar. Era impossible que el Fran pogués continuar, una costella trencada és un risc i un dolor impressionant, li donen un calmant però no li serveix de res. Jota es queda amb ell per ser evacuat a l'hotel i el Benja i l’Emma continuen fins al final. Vindrà un ràpel de més de 150m, un barranc molt tècnic de 1h30min amb alguns ràpels i salts entretinguts, un caiac de 20 km per un riu tranquil d'aigües marrons, per finalment pujar a una cova per unes escales interminables i acabar després de 10h de raid.

Quan vam tornar a l'hotel ens confirmen la fractura del Fran i el raid aquest any s'ha acabat aquí. Una altra vegada serà!

En el segon dia de raid han estat baixa més de 5 equips per gastrointeritis, fins i tot ha vingut un inspector de sanitat a analitzar el menjar de l'hotel perquè no ha de ser un factor limitant com ho ve sent cada any. En aquesta segona nit el Benja se l'ha passat al bany amb molta diarrea i vòmits i deixant-lo "ko" per ni tan sols provar alguna secció de l'etapa 3 ell amb algú altre.
Concloses les 4 etapes només han acabat 10 dels 24 equips i els 3 primers han estat:
1.Champion System (New Zealand)
2.Out There (USA)
3.Toread (New Zealand)


Fotos: Emma Roca i espontani

 AJORNADA FINS NOVA DATA PER PROBLEMES DE PERMISOS DE CIRCULACIÓ.

- DISSABTE 13 AGOST. Paderne - LA CORUNYA
- 13 HORES DE AUTÈNTICA MTB EN AUTONOMIA TOTAL
- RECORREGUT BÀSIC DE +114 KMS I +3000 MTS ASCENS
- 3 BUCLES OPCIONALS QUE SUMEN +14 KMS I +900 ASCENS, puntua de 0 a 5 SEGONS LA DIFICULTAT TÈCNICA I FÍSICA
- INDIVIDUAL O PER EQUIPS SENSE LÍMIT DE COMPONENTS
- 2 CATEGORIES: AMB GPS O AMB PLA
- ESTRATÈGIA: L'EQUIP DECIDEIX EL RECORREGUT A REALITZAR EN LES 13 H (BÀSIC I DE 0 A 3 BUCLES)
- Disposareu DE LA MÀXIMA INFORMACIÓ: KMS, DESNIVELL, ciclabilitat, CREUS PERILLOSOS, ZONES ON AVITUALLAMENT ....
- ZONA D'ACAMPADA I AUTOCARAVANES
- PREMIS ALS PRIMERS CLASSIFICATS que completen la totalitat DEL RECORREGUT.
- PROGRAMA D'ACTIVITATS PER ACOMPANYANTS I NENS INCLOENT PUNTS DE ESPECTADOR AMB HORARI
- SOPAR FINAL AMB LLIURAMENT DE PREMIS
- POSSIBILITAT D'ASSISTÈNCIA A TRAINNING CAMP
+ 12 AGOST - 4H: GUIA RÀPIDA PEL MANEIG DE GPS I PLA EN MTB - 12 euros / persona


MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS

buff / thermo º cool team (Facebook) i www.emmaroca.com
Tlf 680 459912
Correu electrònic adventureaddicts@hotmail.es

Import inscripció: 10 euros/ pers amb llicència Fed.Esp.Orientació

4a etapa:
2011.04.07 - ETAPA 4: OUED RHERIS EST / RICH Merzouga-82 Km

A les 12h: 32 ° C i 8% d'humitat.
Doble sorpresa durant la 4a etapa. Un llamp va colpejar el tràiler de la 26a Sultan a la nit MARATHON DES SABLES ahir. Encara que tot el món estava esperant Mohammad Ahansal com a guanyador és el seu pupil Rachid El Morabity de 28 anys, que va entrar com a gran guanyador de l'etapa entre Oued Rheris i Merzouga. Lluny d'estar en declivi, el quatre vegades guanyador del MDS va patir dolor al genoll, cosa que explicaria els 24' perduts i, per tant, gairebé totes les esperances de portar-se la 1a posició. Tocat en el seu orgull, el rei Ahansal podria sorprendre el món durant la marató de demà. Després del seu èxit el 2007, Laurence Klein s'encamina cap a una segona corona. Segon pas darrere de la sorprenent Furtado Sonia, que va guanyar l'etapa.

Classificació general homes:
1: Rachid El Morabity (D4-MAR), els 191km en 16h12'31''.
2: Mohammad Ahansal (D1-MAR) a 18'47''.
3: Salameh Al Aqra (D236-JOR) a 36'16''.
Classificació general dones:
1: Laurence Klein (D280-FRA), els 191km en 20h59'12''
2: Emma Roca (D107-FRA) a 36'32''.
3: Sonia Furtado (D133-FRA) a 1h30'59''


Emma:
Avui etapa de doble marató: 82 km amb 409m positius i 10h19 '. No m'he trobat com hagués volgut, a partir del km 20 aprox he començat amb malestar estomacal i diarrea, ja no he menjat bé i el ritme ha anat caient. Avui 136 pulsacions de mitjana (poc!). Des del segon control m'he trobat feble de forces i no agafava ritme, només he anat una mica millor cap als últims 15 km. M'ho he passat molt malament, sola, amb molta calor (hem passat dels 45 º C) i un cos feble, però no he parat mai de córrer, per molt lent que fos. En arribar no tenia ànim de res, a més havia patit 2 caigudes i tenia un genoll una mica tocat. Furtado m'ha tret 42 'que tot i la meva fatídica etapa no és molt crec. Ara Klein lidera a 36 'davant meu i la 3 ª la tinc a 1h30'. Encara queden km però ja està bastant sentenciat, demà una marató per sorra, rius secs i alguna muntanya i demà passat ja 17 km. Miraré de recuperar el ritme dels primers dies i assegurar el 2n lloc. És una prova molt dura, d'ultraresistencia amb una motxilla pesada, molta calor, terreny difícil i molta solitud. Lluites tu sola contra tot.