Últimament surten als diaris notícies relacionades amb l’esport i la salut d'estudis fets en els laboratoris de Harvard. Desde, què li passa al cor quan correm maratons, publicat a la revista The New England Journal of Medicine o què fa l’hormona Irisina per millorar el rendiment, publicat a la revista Nature. Ambdós articles molt interessants i que com sempre queda altra cop de manifest les grans avantatges que aporta l’activitat física en tot (com molt bé resumeixen a la revisió feta pel Dr. Subirats, l’Iñigo i la Gemma a la revista Medicina Clínica). 
Aviat enjegaré un projecte de tesi amb tres grans doctors sobre el perfil que té l’ultrafondista a nivell bioquímic, morfològic, genètic, psicològic, ... Mirarem de trobar aquelles característiques que el fa diferent de la resta, mirarem d’evaluar els riscs que pot comportar pel cos fer maratons i ultramaratons si no es té la preparació adequada o si s’abusa d’entrenament, i en definitiva intentarem saber una mica més de la relació entre genotip-fenotip i psicologia del propi esportista.
Penjaré una enquesta a la web on tothom la podrà contestar i a partir de la qual escollirem 100 persones per 3 grups destacats: els que entrenen més de 12h per setmana, els que entrenen de 2,5 a 12h i els que fan menys de 2,5h setmanals d’esport.
Si vols saber una mica més de tú quan fas l’esport que més t’agrada, participa! Busquem a gent (homes o dones) que els hi agradi córrer i que estiguin menys de 2,5 h o més de 12h entrenant a la setmana.

Avui després de 3 setmanes he recuperat el  meu braç i mà dreta. Encara no tinc una mobilitat del 100% però ja puc fer moviments bastant normals.
Com es valora poder de nou raspatllar bé les dents amb la mà dreta, menjar, escurar el plat de sopa, tallar amb ganivet o tisores, pentinar el cabell o fer-hi una cua, escriure, ... fins i tot conduir amb el volant agafat entre les dues mans sense fer cap més esforç que dirigir i apretar uns pedals m’ha semblat extraodinariament còmode. Alguns dels impediments que he tingut m’han recordat a quan estava embaraçada, com no poder-me cordar les sabates, o passar nits d’insomni, ....
Per fi ja no cauran les coses fàcilment, podré cordar les jaquetes dels meus fills abans d’anar al cole, ja no hauré de dependre de tothom per desplaçar-me, ja em podré vestir bé, no penjaran mànigues buides,... i espero aviat recuperar la forma per tornar a estar a tope amb tot el que faig. Què injust és el cos amb el conegut “fitness”... tant que costa agafar una forma física i tan poc que es tarda a perdre-la... però la vida continua i adonar-te  del valor que tenen les coses simples no passa cada dia.