Gaudir i patir, dues paraules antagòniques que conviuen en un món:
el de l'esport.
Anterior
Desembre 2019
Següent
Dl
Dm
Dx
Dj
Dv
Ds
Dg
25
26
27
28
29
30
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
2
3
4
5
Galeria
El blog de l'Emma Roca

Ultra trail Austràlia (UTA) 2019 18/5/2019

Alguns números:
100km
4400m+
10500 escales
1500 corredors
Prova del circuit Ultra Trail World Tour (UTWT)
Fc mitjana: 140
Fc màxima:184
7:37 min/km

On es fa?
A Katoomba, un poble molt turístic a les Blue Mountains a 1h40min de Sidney i a la part més sud-est d’Austràlia. Aquest indret ha estat el punt d’inici i final d’aquesta ultra, ben peculiar. L’UTA ja fa 11 anys que l’organitzen uns vells coneguts nostres del món dels raids d’aventura, el Tom i l’Alina que competien amb l’equip AROC. Aquesta ultra s’ha convertit en la més famosa del país.

Què dir de la cursa?
La cursa transcorre dins el Parc Nacional de les Blue Mountains. Un espai caracteritzat per les espectaculars cingleres i cascades d’aigua que es precipiten molts metres avall.
Es una cursa molt ràpida. Hi ha molts km de pista i els trams de sender són poc tècnics.
Els corriols que atravessen la zona, són en molts casos per salvar els desnivells que separen les valls dels plateaus que hi ha per sobre. En aquestes cingleres, la cursa passa per  més de 10 seccions d’esglaons que salven desnivells entre 100 i 200m. En algun cas es munten escales provisionals per superar els trams més verticals.
Cal dir que la UTA està molt ben organitzada i el marcatge és molt acurat. Uns molt bons avituallaments, amb més de 500 voluntaris repartits pels 100 km del circuit. Un detall: en un troç de la cursa es passa per unes escales molt dretes (Giant Stairway) i plenes de turistes (sobretot d’origen asiàtic) per  les que accedeixes a un dels escenaris més fotografiats de la zona: les 3 Sisters (3 petits cims molt drets). Doncs bé, durant tot aquest tram hi ha una bona colla de voluntaris de la cursa ben visibles i amb banderes fins i tot enganxades a l’esquena avisant que s’està corrent una cursa i que si-us-plau deixin passar. Fins i tot donen pas prioritari als corredors en aquells trams d’escala on només hi ha lloc per a 1 persona.
En molts trams hi ha poca visió de paisatge, per estar sempre a dintre del bosc (les ulleres de sol amb vidre fosc tenen ben poca utilitat en aquesta cursa).
Hi ha una verificació prèvia de material molt estricte i un bon control de material aleatori en diferents trams de la cursa (i que tant de bo es fes a la majoria d’ultres).

Perquè UTA?
És una ultra més a la llista del circuit mundial (fa 6 anys van començar 10 i ara ja en són 28), però la vaig triar expressament pel lloc on es feia i la gent que l’organitzava. Poder visitar Austràlia ha estat una oportunitat que no l’he deixat passar. La cursa l’he gaudit molt, tot i ser dura i ràpida de nassos (massa pel meu gust)!

Experiència viscuda?
Reconec que he començat ràpida, per por a trobar molta gent a la primera baixada d’escales i potser ho he pagat a posteriori. Tot i que donaven diferents sortides per evitar acumulacions (200 corredors cada 7 minuts) no les tenia totes.
Dels 5 punts d’avituallament que hi ha només veus a la teva assistència en els 3 últims, per tant estàs gairebé la meitat de la cursa depenent del que l’organitzador et té preparat, però és molt complert. A més a més cada 5km està marcat i quan vas arribant a un avituallament també.
Els trams d’escales han estat menys durs del que m’esperava, potser perquè són curts i intensos, perquè es descansa una musculatura per treballar-ne una altra i potser perquè mentalment canvies d’exercici. Només les últimes escales que han portat a l’arc d’arribada si que se m’han fet infernals, segurament per ja portar moltes hores corrent, per ser de nit, per passar a corredors de la cursa de 50km… i sobretot per portar a la 4a corredora, la Fiona Hayvice de Nova Zelanda, just al darrera (i sense saber-ho)!
He començat 1a fins al cp1, després m’ha adelantat l’australiana Amy Lamprecht que ja seria líder indiscutible fins al final a més d’1h de la resta de corredores . Al cp2 anava segona i abans d’arribar al cp3 m’ha adelantat l’Angliqe Plaire que ja l’he portada a pocs minuts fins al final sense poder atrapar-la. Quan l’Amy o l’Angliqe m’han adelantat per trams de pista, veia com rodaven i envejava les seves cames! A l’arribar a l’últim cp, el 5 al km 78 a falta de 22km i a unes 3h per acabar no les he tingut totes. El David a l’últim control que em va poder assistir ja em va dir que no em relaxés, que la 4a i 5a ni venien lluny…
He sabut que no seria fàcil, ja que he notat que perdia pistonada a mesura que avançava pagant una velocitat inicial potser massa alta, o un insuficient aport d’energia en els cp’s previs. M’han faltat trams tècnics per guanyar temps i potser més entrenament de velocitat previ.
Baixant la pista de 10km per arribar al km 90 tot feia mal, tenia pipi però no volia perdre temps per si de cas. Fins i tot m’he posat el frontal molt abans de que es fes fosc en un tram de pujada on sabia que no perdria temps per fer-ho. I en aquells moments on tot està en joc, on és fàcil deixar-ho córrer, on afluixar vol dir deixar de patir m’he dit: “Emma la 2a no està lluny, però tampoc les que venen per darrera. Tot i que vas endarrerida al temps previst continua, lluita i no regalis res, que s’ho guanyin! ja sabies on et posaves, que patiries, qui et deia que fos fàcil, no paris, no paris, no paris.”
Per sort les cames han aguantat, l’estómac també, els bastons m’han ajudat a impulsar-me amb la força dels braços i encara que ja només he tirat d’aigua l’última hora i mitja, he mirat de deixar tota l’energia que em quedava (total… ja quedava poc més d’1h després d’11h non stop).
I m’he trobat davant dels útims 951 esgraons i 200m+ (Furber steps) que m’havien de portar directe a l’arribada. Al ser de nit no he pogut veure qui venia per darrera i al adelantar a corredors de la cursa de 50km no he sabut a quan venia la 4rta però no he afluixat, i fins que no he vist l’arc de meta no m’he relaxat. I quan m’he girat, a 200m, he vist a la Fiona, brutal! (al David quasi li agafa un atac). En menys de 10 minuts hem entrat la 2a, jo, la 4rta i la 5a!!
No sé què hagués passat si l’arribo a veure pujant les escales al darrera… no sé si hagués pogut aguantar la compostura i la força per no defallir. Ella sabia que m’anava guanyant terreny, jo no sabia que la portava tant aprop, però fins al final no està res escrit, i en aquesta ultra he viscut un bronze que m’ha semblat a or!

I ara què?
Últimament quan acabo una cursa de més de 6h em pregunto: perquè no plego ja? són molt dures aquestes curses pel cos i per l’ànima! Des de fa 20 anys porto més de 80 curses a peu amb 31 ultres de més de 42km, acumulant més de 5000km, sense comptar les desenes de raids d’aventura, curses d’esquí de muntanya o curses de bici.
Ara a sobre defensaré una tesi sobre l’impacte del correr curses de fons a nivell muscular, cardiològic, renal i d’immunitat. Els resultats després d’investigar a més de 600 corredors en 30 curses durant 7 anys no defensen que correr tant sigui saludable, sobretot quan no es fa bé la feina prèvia a qualsevol cursa: entrenar suficient, descansar bé, menjar saludable i no anar estressada per aconseguir si o si allò que ens proposem.

Em sembla que ja toca afluixar una mica sense deixar de fer esport…i mirar de seguir sent feliç sense córrer tants km’s!

 

Ah, i al David se li va creuar un cangur a més de 40km/h en una pista abans d'arribar al CP3. Kangaroo en aborigen vol dir "no ho entenc" que és el que els locals els responien als anglesos quan els preguntaven "¿quin animal és aquest que salta tant?".
15
Setembre
2017

Arribar a Denver sempre és agradable perquè saps que estàs a Colorado, un dels 50 estats que més ens agrada amb diferència.

Abans de la cursa aquest cop he tingut quasi 4 setmanes per preparar bé l’adaptació a tots nivells, però viatjar amb la família i aprofitar per també fer vacances no sempre és fàcil.

Tot i així hem pogut estar amb el Dave Mackey i el Travis Macy a l’Echo Lake i el Mt. Evans entre 3500 i 4500m, amb el Shane Sigle a Durango i gaudir del Colorado Trail, anar a Silverton i Ouray per tornar a dormir en alçada i fins i tot trobar-me un Linx que no em deixava avançar…*

Hem pogut estar amb la Danelle Ballengee a Moab (Utah) i patir la calor i una mica la por de perdre’m i quedar-me sense aigua per camins al desert dels slick rocks,… o anar a les muntanyes de La Sal per escoltar coiots a la matinada.

Passar per Logan (Utah) i córrer una mitja marató d’asfalt per treure una mica la carbonilla i conèixer de 1a mà la gent d’Altra, maquíssims.

Anar a veure la Rebecca Rush a Ketchum (Idaho) i flipar dels corriols perfectes i super corribles (sobretot molt ciclables) on em costava deixar de córrer. També aprofitar per veure la película que acabava de presentar (Blood Road) sobre la recerca de l’avió del seu pare derrumbat per artilleria terrestre vietnamita en el Ho Chi Min trail amb bicicleta…espectacular!

Per finalment arribar a Steamboat uns dies abans i ja anar afluixant, descansant i mentalitzar-me per la cursa que m’esperava. Unes hores abans d’arribar però, amb el creuament a la carretera de 3 cèrvols en plena nit, no vam poder evitar xocar amb un d’ells, per sort només amb el seu cul i el nostre frontal esquerre, sense afectar el motor, ni vidres ni a nosaltres, però si ens vam endur un bon susto i el cotxe va quedar amb un bon forat.
 
Aquest 5è any que vinc als USA per combinar vacances en família i cursa d’ultrafons no deixa mai de soprendre’m i sempre marxo amb moltes experiències noves i més unida que mai als meus. Quan estic en plena cursa, saber que els tinc allà i que ens alguns avituallaments me’ls trobaré, em dóna una energia extra que m’encanta.

Després de quasi 30 dies voltant per Colorado, Utah i Idaho el dia de la cursa arriba, els nervis no s’obliden d’aparèixer i tot sembla que es torni completament secundari.

Una ultra no es pot subestimar (ni una marató), i cal anar preparada tant físicament com mentalment, saber que patiràs, controlar el material i el menjar que portaràs, descansar el que toca i sobretot anar més motivada que mai. En una cursa tan dura no s’hi pot anar amb poques ganes perquè a la mínima abandones.

Recordo tots els punts on m’han assistit a les curses que he fet prèvies als USA: Speedgoat el 2013, Leadville el 2014, Western el 2015, Hardrock el 2016 i Run Rabbit enguany. En molts dels entrenos previs he viscut la vida salvatge creuant-me amb algun ós, serp cascavell, linx o coiot. Únic.

Enguany, en els dies previs, un gran incendi forestal a uns 30km havia deixar un ambient de fum i cendra per tota la zona que es feia difícil respirar bé. L’organització havia advertit que els asmàtics o gent amb problemes respiratoris anéssin en compte, i que les marques que es farien en aquesta edició no serien les millors degut a la qualitat de l’aire.

Tot i així el dia va despertar perfecte, ni molta calor ni molt fred i amb l’aire bastant més clar que els dies previs. Les “tortoises” sortien a les 8am i els “hares” a les 12am. Aquests últims eren els més ràpids, els que no podrien usar ni bastons ni “pacers” i a on estavem unes 10 noies per lluitar pel podi.

La cursa comença pujant i el ritme no pot ser alt perquè per davant hi ha 170km i més de 5000m positius a completar. És una ultra amb uns canvis de temperatura entre la nit i el dia molt bèsties, passant de 37º a la sortida, a -5º durant la nit. El recorregut va fent bucles per la zona d’Steamboat Springs, un poble molt actiu i autèntic de les Rocky Mountains de Colorado. Com sempre en aquestes curses americanes de 100 milles l’ambient és autèntic, amb gent que li apassiona fer el que fa, amb corredors i corredores que viuen cada milla que trepitgen, amb tota la família implicada en el gran dia, amb tradició de generacions fent la mateixa cursa sense manies ni complexes, sense idolatrar  fantasmes ni ídols efímers, senzillament corren pel plaer de córrer. M’encanta.

Des d’un inici Courtney Dauwalter va marcar un ritme inseguible mantenint el primer lloc de principi a fi. Ja havia guanyat l’any anterior i aquest cop tampoc va fallar, però va estar a punt d’abandonar degut a una caiguda a l’última baixada, quan ja només quedaven 4-5 milles, per sort va anar poder baixant (amb mal de cap i veient poc) i com que tenia una gran avantatge respecte la resta de rivals no va tenir problemes per acabar en un excel·lent crono i 1a posició. Jo i les altres corredores anàvem canviant les 5 primeres posicions de la classificació durant tota la cursa, i no va ser fins les últimes 3h que es va decidir el podi, però la segona plaça no va ser fins als últims minuts després de més de 22h corrent.

Sempre intento començar a un ritme que sé que puc portar tanta estona com faci falta. Miro de no accelerar massa (en pujada tampoc puc, però en baixada procuro no arriscar-me ni donar-ho tot al principi, per por a sobrecarregar-me i després claudicar la resta de la cursa). El meu ritme, lent però constant, fa que cap al final de la cursa pugui fins i tot anar més ràpid per acabar de buidar-me al arribar. I així va ser.

A excepció de dos trams que per mala gestió no vaig anar com esperava (un per no agafar el frontal vaig haver d’accelerar per arribar al següent control abans que fos de nit - de Cow Creek a Olympian-, i un altre per deixar-me la meitat del menjar vaig haver d’anar més lenta per falta d’energia -de Fish Creek a Long Lake-), la resta de cursa va anar molt bé, medint cada pas, cuidant-me (sort dels rice cakes que són menjar normal per evitar mals d’estómac i pujades brusques de l’insulina), canviant-me de roba i sabates en el moment just (a Olympian quan fosquejava vaig quedar en pilotes per netejar-me la brutícia de 3 caigudes que havia tingut prèviament i ja vaig aprofitar per posar-me roba llarga i neta per passar la nit amb l’ajuda de tota la meva família d’assistència -la Mariona em treia mitjons, la Irina em mullava el cap i l’esquena, el Martí em donava el menjar, el David m’arreglava la bossa i la Mindy una amiga em canviava les Altra… estava asistida com una reina!-). Vaig canviar de calçat un cop d’un model més lleuger i prim pels trams inicials i tècnics (Lone Peak) a un amb més coixí i còmode per acabar la resta de la cursa (Olympus). Llàstima que l’assistència en aquesta cursa es veu poc, jo la vaig veure només en 3 llocs (però dos d’ells es repetien). La resta de llocs d’assitència (n’hi ha 15 en total) hi havia una organització impecable, uns voluntaris super agradables i un menjar immillorable! fins i tot en un dels controls et feien l’hamburgesa al punt!

Els moments durs, van ser al fer-se fosc, recordo la pujada a Fish Creek per la carretera adormint-me i demanant a la gent que sobre passava que em fessin un crit si feia alguna S més llarga contra cotxes que baixaven. També ho vaig passar malament a la matinada, de 4 a 5, que a part de la son, anava cansada, amb ganes de menjar normal i una mica decepcionada del temps més lent que estava portant. Però en els mals moments és quan una ha de seguir, no parar, buscar estratègies (em poso música a vegades, aquest cop portava una llista d’spotify seleccionada per la meva filla gran l’Irina, però quan portava moltes cançons de l’Ariana Grande ja volia canviar de registre, i algunes cançons dels Gossos em servien de terapia… El dolor sempre hi és (no ens enganyem!), sobretot quan tens ferides de les caigudes, llagues o ungles tocades. La panxa no sempre està perfecte i pot anar acompanyada de diarrea. I les hores van passant sense encara veure el final, el dia abans estaves dormint en un llit còmode i confortable, ben menjada i amb roba còmode i ara estaves en una situació completament extrema.

Quan es fa de dia és el moment que l’energia revifa, jo estava entre Summit Lake i Long Lake i el fred era considerable, amb temperatures roçant els 0 graus, anant per camins que en qualsevol moment no era d’extranyar creuar-te amb algun unglat important. Recordo que ja estava una mica impacient d’arribar a Long Lake per poder menjar bé de nou, amb aigua nova i treure’m la roba d’hivern, quan em vaig trobar un caçador en sentit contrari. Li vaig demanar-li si faltava molt per Long Lake i va dir-me “no molt” amb cara de pocs amics perquè a aquella hora de la matinada segur que no li agradava gaire el pas de corredors espantant les seves preses.

La gestió d’un ultra no és fàcil i cal trobar un equilibri entre cos i ment. Molts cops el cos esgotat i adolorit intenta guanyar la batalla fent-he anar més lenta o senzillament abandonant, però el nostre cap ha de fer la resta, ha de mantenir la calma, ha de buscar motivacions, ha de saber gestionar totes les hores i evitar pensar en la son, el malestar o el dolor que cada segon hi són presents. I si a tota la situació li sumes la competició… no és fàcil!! Jo al ser molt competitiva sempre em serveix per treure les forces d’on penses que no hi són i de donar-ho tot, buidar-me per complert i quan creuo la línia de meta no poder ni donar un pas més, marejar-me i fins i tot vomitar.

En aquesta Run Rabbit la 2a i 3a posició anava variant constantment. Quan la Michel Yates va abandonar va ser un xut d’energia per veure assegurada la 3a o 4a plaça ja que era una de les favorites (i té el rècord de la prova), quan la que anava 2a va haver de parar a les 3: de la matinada a menjar en plena pujada d’una pista tediosa (de Dry Lake a Summit Lake) ja em veia amb la 3a plaça més segura, i tot això anava donant ales al meu cos ja tocat. Però quan la que anava segona la vaig passar de tenir a 15 min a Summit Lake, després a 9 min a Long Lake per finalment a 3 min a l’últim control abans de l’arribada (Mt. Werner) sabia que la 2a plaça era possible, i encara que les cames ja feia estona que volien parar, van allargar la passa i van baixar com mai els últims km’s fins a meta (1200m negatius en poc més de 8 km…), la 2a en veure’m sobrepassar-la ja no va dir res, sabia que en baixada era molt difícil guanyar temps i més quan t’han atrapat pel darrera. Vaig seguir buidant-me fins al final procurant no caure i focalitzada en entrar a meta sencera. 3 minuts més tard arribava ella. Ho havia aconseguit i el cos i la ment no havien fallat. Allà estava la família i els amics que m’havien ajudat durant la cursa,la Irina plorava al meu costat amb l’emoció de fer 2a. Sense ells em faltaria un gran pilar, els hi dec molt.

El viatge a les amèriques aquest any ha estat complert, amb moltes vivències viatjant tots junts i amb la culminació d’una gran cursa, que em m’ha portat més de 22h lluitant contra els factors més durs d’una ultra, però que com tot, n’aprens, et curteix i sobretot t’omple. Si no, perquè gastaríem tant de nosaltres per fer tal estrepitosa bajanada? a mi m’encanta córrer, no m’agrada patir, però ho gestiono i sé que al final en trec molta més satisfacció que no pas penediment. I també m’agrada estar al davant, perquè amagar-ho? d’aquesta manera segueix viva l’espurna de la competició i tot i tenir els 44 anys, 3 fills i molts projectes reals, vulgui seguir posant-me calçat de córrer i segueixi posant-me nerviosa el dia previ a una gran gesta. Carpe diem.


Fotos: Jan Depuy
Sponsors: Altra running shoes, Ultimate Direction, ArchMax, Polar, Natursoy, Veritas, Cebe, Marmot, Silva.

*Història del Linx:

En un dels meus entrenaments en dejú a les 6am aquest cop a sobre de Silverton, en un troç de recorregut de la Hardrock… un linx em va fer parar molta estona sense voler marxar! N'hi ha entre 150 i 250 en tot Colorado i vaig tenir la sort de trobar-e un que en comptes de fugir es va quedar vigilant-me darrera uns arbustos.

Quan vaig veure que saltava darrera un arbre caigut i no es movia, només em vigilava, no sabia què fer! Estava acollonida! (feia un metre d'alt aprox i gran com un gran danes!). No tenia cobertura en el mòbil per preguntar què calia fer o mirar per google “atac de linx a persona?”…

Vaig agafar una pedra i un pal punxegut i cridant-lo li vaig dir q marxés... jo pensava q seguia on estava (darrera d’un arbre caigut), però al seguir jo avançant pel corriol, de cop me'l vaig trobar a 2m mirant-me fixament darrera unes plantes a tocar del camí! Vaig fer un crit de “fora! go! … merda!” i vaig començar a córrer endarrera com vaig poder. A la que el vaig tenir a una distància prudencial vaig començar a córrer d’esquena a ell, cap avall, per on havia vingut.

En uns minuts em vaig trobar amb una noia que pujava (la Carmen de Texas) i li vaig demanar si tenia un ganivet... i em va ensenyar un mini-opinel.... Li vaig dir que un linx no em deixava passar en una part del camí una mica més amunt i va dir que no patís que ella venia amb mi. Vam anar les dues de nou cap al llac que estava a una hora per sobre nostre, ella amb els bastons i jo darrera d'ella (estava cagada) amb l’opinel...

Al arribar al lloc de la trobada el linx seguia allà!! El vam cridar i després d’esperar i esperarnfinalment va marxar, poc a poc cap a la muntanya. La Carmen em va deixar l'opinel per seguir el meu entreno cap al cim i de tornada li vaig tornar creuant-me amb més de 100 persones (aquest camí és molt concurregut a l’estiu, però no a les 6 del matí). Per flipar... al tornar de l’entrenament vaig parlar amb el guarda del camping i em va dir que era la primera vegada que li explicaven algo semblant. Un cop amb cobertura vaig fer un informe pels guardes del parc Natural i la seva resposta va ser:

"Thank you for sending in the report and the map. I watched the video and can confirm that what you did see was a lynx. That was a very unique experience (and you were never really in harms way). Thanks for sending it and consider yourself quite fortunate to have had this experience!
Best,
Eric”
Eric Odell
Species Conservation Program Manager
Terrestrial Section

Vaig poder filmar una mica com el linx marxava finalment, fins llavors no m’atrevia a fer res…: https://youtu.be/FPe7F7e9om4

Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
ROKA
Cenit
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Wong Performance
programador php freelance Barcelona
© 2019 Emma Roca Official Website. All rights reserved.