La carrera més llarga mai feta, non stop i amb més de 1000km de recorregut.
Dies previs: tot un cúmul de feina a fer entre material, menjar, mapes, gps, … totes les hores que podem aprofitar les dediquem només a organitzar-ho tot, són els pitjors dies de la carrera, i a més a més et fas un fart de menjar, dormir i parlar, el cos agafa quilos i mandra… La ciutat és un caos autèntic, amb un soroll abusiu dels clàxons de les motos i cotxes. Travessar els carrers és una prova d’habilitat i risc a la mà de pocs europeus. Hi ha tanta gent als carrers caminant, en bici, en moto, en cotxe, que una formiga patiria estrès ocupacional.
Dia 27: el raid comença a les 13.00 de Bac Ha, tocant amb la frontera xinesa. M’emprenya que comenci al migdia perquè perds hores de llum i fa molta calor. Les dones van amb uns vestits vermell, taronja, groc i blau fluorescent que es deuen fregir! porten a més a més embolicades les cames i el cap. Els nois van amb una espècie de vellut negre que encara els hi deu fer més calor. En les hores de sol però no estan pel carrer sense un paraigües (ja en podria haver comprat un!). Nosaltres ben tapats i amb crema solar a rebentar partim a poc a poc per fer els primers 100km de trekking. Molts equips com Buff, Ertips, Ema, Eider, Spie, comencen corrent, penso que és una bogeria. La calor ataca i el trek es comença a fer llarg, a les 4h de començar el P para a canviar-se els mitjons, portava els silkskinz i li han provocat ferides als dits dels peus. Jo també porto aquests mitjons però de moment em van bé, però el turmell esquerra, a conseqüència d’una torçada el dia previ de partir, està dèbil i ja se m’ha torçat varis cops i em fa molt mal, camino més concentrada que mai per no fer el gest del dolor. El Jeff ve amb nosaltres una estona amb una camera de l’organització. Al poc de començar el trek també ens trobem amb l'equip Spie, amb la seva última incorporació per culpa d'un accident d'un dels seus components davant de l'hotel, un vietnamita ben fatigat i mort a terra, deshidratat i amb un cop de calor (han començat massa ràpid). Arriba la nit i amb ella una tempesta de por, en menys de 30 min quedem totalment xops i amb lo fredolica que sóc ja tremolo. Cap a les 12pm decidim parar a dormir en una casa al costat del camí. Ara està començant l’autèntic raid! La família d'avis que hi ha es desperta (els vietnamites van a dormir com a màxim a les 10 i es lleven amb les primeres hores de llum, les 5am), ens deixa el seu llit i ens prepara un te verd (típic en tot el Vietnam com després vaig poder comprovar). Cruspim el menjar liofilitzat quan entra per la porta Buff, però la casa es petita i marxen a buscar-ne una altra (snif), ens canviem totalment de roba (en portem una tèrmica de recanvi totalment seca) i ens estirem sobre unes canyes de bambú alçades del terra (el bambú l'usen per tot!:canonades, teulada, parets, terra, llit, puntals, ...). Em costa molt adormir-me, estic entremig del gM i R ben estreta, la dona de la casa al minut d’estirar-nos ens busca una manta i ens tapa a tots com una mare. En el subconscient ja li estem profundament agraïts.
Dia 28: A les 3am sona l'alarma, el primer que noto es l'entrecuix escaldat, quina merda de pantalons d’orientació! em poso una crema que portem però m'he deixat la vaselina que és el que aniria fenomenal. En un moment ja estic llesta i mentre espero (cosa que hauré de fer bastant sovint a partir de llavors) els hi omplo els camelbacks. Comencem el trek amb la roba molla de la tempesta anterior però en un moment torna a quedar seca, quina calor a les 4am! Quan es fa de dia arribem a un control on s'ha de creuar un riu bastant emprenyat, a Ertips l’han fet parar 1h30min i no el tenim gaire lluny, després veiem que anem 3ers. El trek que continua per un riu se'm fa interminable, ja fa estona que m'he posat els pantalons tèrmics vermells (molt sexis) perquè el dolor de l'escaldada és insuportable, però em venen una mica grans i cada 2x3 me'ls he d'anar pujant. Em trobo malalta, em fa mal tot el cos, sobretot els peus i el turmell, i a més a més m'adormo. Quin desastre de començament! Demano un antiinflamatori al gM i sembla que al cap d’una estona em trobi millor. El turmell el tinc bastant fet pols, s'ha torçat varis cops i no m'agrada com s'està inflant (quina mala sort! Mira que torçar-me'l just abans d'agafar l'avió!). Ens trobem a Lapin Kulta que els avancem i més endavant a Nokia amb els qui fem la majoria de la interminable i abominable pista de 15km abans de trobar les btt. Al coll on parem a fer una cocacola m’hauria d’haver canviat els mitjons i hagués anat molt millor. Però vaig amb els pantalons de btt, amb les ferides de les cuixes tapades amb gasses i amb els peus que bullen i fan un mal horrible!! Arribo mig plorant a la btt, amb tots els fotògrafs aclaparant. Quan em trec els mitjons surt l'aigua bullint i els peus estan blancs, arrugats, les ungles grogues i les plantes socarrimades!!! Ens quedem una hora a menjar i descansar, Nokia marxa, arriba Lapin i Buff. Nosaltres finalment també marxem, però quan acaba la baixada parem a un poble a fer un arròs (tan ràpid com em puc fer entendre). Se'ns fa de nit sobre la btt i ens toca fer un port de muntanya més curt del que ens pensàvem i cap a les 11pm acabem els 95km de pedalar. Decidim parar-nos a dormir 1h al control entremig de les bosses de les bicis dels altres equips, ja que encara falten hores per arribar a l’assistència.
Dia 29: ens llevem a les 12pm i emprenem la marxa de 12km de trekking fins a les canoes. Se'ns torna a ajuntar el Jeff, és un fart de riure, no para d'ensopegar amb la camera per agafar bons plans, pateixo molt pels seus turmells perquè jo els tinc fets pols! De baixada cap al riu m'adormo molt, el P també m'acompanya. Com sempre plou i ens enganxa de ple. Els peus em fan mal, sembla com si trepitgés sobre foc (i serà una sensació que l’arrossegaré tota la carrera, ja que crec que al primer trek me’ls he socarrimat). Finalment arribem a les canoes, el gM les infla, el P xerra amb la premsa, i els altres preparem el menjar calent. Ens hi estem 45min abans no partim. Una canoa de 2 amb P i pM i una de tres amb la resta. Jo aprofito i dormo 20min, però la canoa es mou molt i se’m fa difícil. Fem torns de dormir mentre els altres remen. Cap a les 11am acabem els 70km de canoa i només 2km ens separen de l'assistència! arribem ben contents en 5ena posició, Nokia encara dorm. Fa molta calor, jo m'angoixo molt, menjo poc i amb prou feines dormo (només penso amb la son que després passo durant el raid i que ara no aconsegueixo tenir!! A més sento que arriba Buff sense ser veritat!), l'equip com sempre es retarda amb tot i sortim 30min més tard del temps previst, el P ha anat a curar-se els peus quan ja havíem de marxar! (ho trobo imprescindible que se'ls curi però que hi vagi abans!). jo molt aclaparada també visito el metge perquè em curi l'entrecuix i no em fa el "tapping" al turmell perquè penso que ja és molt tard! (l'angoixa també ve perquè Buff esta prop i tot temps perdut és temps que ells s'acosten, i que nosaltres perdem per anar molt més endavant!). comencem 50km de btt per camins de terra que em fan tornar a somriure i a gaudir de la btt, em trobo forta i estic al davant amb el R, em criden que alenteixi el ritme però si per mi fos no pararia!! En un tram creuem un riu cabalós amb una petita plataforma de canyes; divertit. La btt l'acabem just quan s'està fent fosc amb un somriure als llavis. Una rialla que aviat s'espatlla quan ens demanen els "boudriers" per la tirolina que ve a continuació; amb que pensava l'assistència?? quins pardals tenien al cap?? Ens fa una ràbia i sabem que serà una penalització greu, per sort ens els deixen i no ens fan tornar a l'assistència a 8h de btt d'allà. fem la tirolina i el pont tibetà amb morros i pensant quantes hores ens poden caure (més endavant sabrem que 5!!). després de la secció de cordes comença un trek difícil d'orientar i amb una pujada per entre pedres molles, relliscoses i aigua que fa de la nit una gran penitència. Ens equivoquem en el camí a seguir i vaguem perduts unes 2h fins a trobar finalment el cp i amb una ajuda de la gent local prèvia. Jo ja fa estona que porto una son a sobre que em moro … 2h més tard decidim parar en una casa que no ens obren les portes, que hi ha varis gossos més que emprenyadors que no sé que els hi hagués fet i on només una espècie de tarima em serveix per estirar-me exhausta, sense menjar. M'adormo de cop entre el soroll eixordador de les granotes al voltant i als 45min em desperto amb fred, agafo la manta tèrmica, em tapo i els gossos vinga a bordar els mal parits! Em preparo un liofilitzat i espero que els altres es despertin.
Dia 30: son ja les 3am quan comencem de nou a caminar, un inofensiu trek de 50km que està resultant ser etern per una orientació molt complicada, molts caminets que no surten al mapa i corbes de nivell que no es poden interpretar be. A les 5am es fa de dia com sempre i anem baixant per una pista que porta a un gran poble. Em fa molta gràcia com des de les cases van sortint les nenes i nens vietnamites per anar a l'escola del gran poble que està a més d'una hora caminant! Se'ns ajunten nens de totes les edats i es posen just darrera nostre com si fóssim el flautista de Merlin, i cada cop que ens girem, sobretot el pM es posen que riure com descosits. Ens acompanyen quasi 2h i ells arriben a l'escola però nosaltres continuem, creuem un riu que em deixa els peus com nous, encara els noto bullint, i ens parem a menjar una mica, com sempre el P i el pM tarden moltíssim i perdem uns 35min. finalment acabem l'"inofensiu" trek per una pista "com no" i trobem les canoes locals o Samsa que ens esperen. Fem miraculosament una transició ràpida i ens trobem en la plataforma de bambú, equilibrant pesos i jo preparant una mica de menjar, algun també aprofita per dormir i deixem que la corrent ens porti avall, passem per un gran forat entre la muntanya i per sorpresa meva la felicitat de la corrent s'acaba ja que ens toca remuntar 12km de riu contracorrent fins el cp, amb aquesta precària embarcació! Les passem magres ja que no avancem ni a la de tres, però finalment arribem al cp quan ja s'està fent fosc, hem anat a una mitjana de 3km per hora i han estat 21km de canoa local!! En aquest cp ens penalitzen 30min però ens hi estem 1h, jo com sempre em poso dels nervis ja que molts cops penso en que Buff està a punt d'arribar, el qui si arriba es Lapin que també es paren més estona i aconseguim marxar a fer el trekking abans que ells. El primer tros dels 60km que venen és una pista com sempre, però ens acompanya el Jeff de nou i uns nens molt simpàtics que ens faran riure una estona. Un tram que passem un riu en un poble sentim que venen els finlandesos per darrera i apaguem frontals per tal que no tinguin la via cap al camí bo massa fàcil. Je, com un joc de nens. Seguim caminant i decidim parar a dormir en unes cases que hi ha just abans d'una pujada que s'endinsa a la selva. Com sempre piquem varies vegades a la porta (els vietnamites tenen el son fort) i finalment ens obren oferint-nos els seu llit i te verd. Ens aturem en total 2h i jo dormo de fàbula, ara cada cop dormo millor i ja aprofito al 100% les hores de descans.
Dia 1: a les 2am tornem a caminar, què rar no? I en 30min ens enganxa una tempesta que deunidó, a penes puc parlar amb la gent del soroll que fa i els arbres que mou. La selva que semblava inofensiva esdevé una piscina, relliscosa, amb rius de fang i aigua i plena de sangoneres! Ecs! El gM en un moment en té 6 a la cama, son unes coses llefiscoses, que es colen per tot arreu i no tenen compassió pels penitents del raid. Com sempre després de la turmenta quedem calats com peixos però amb la calor que fa ens assequem, però tardem, jo agafo fred i em poso la manta de supervivència per sobre i alguna cosa fa. Quan s'està fent de dia trobem el cp i després un local ens ajuda a trobar el sender que puja amunt, amunt fins al pròxim. Com sempre acabem amb una pista interminable, els peus bullen i els ànims decauen. L'equip en si està una mica tocat, i els peus de tots estan malament. Finalment arribem a la btt i jo el primer que faig és remullar els peus al riu, els altres amb l'ajuda del Jeff es curen una mica les butllofes, jo de moment no en tinc ni una, però si tinc els peus escaldats. Sortim en btt per fer 50km, els primers 20 son molt divertits per estrets senders i creuant rierols, on en un el P cau i s'emprenya perquè no l'esperem, hi ha una mica de tensió a l'equip, suposo que hi ha cansament i mal de peus. Em passa volant la btt, com les altres, i arribem 30min abans que fosquegi a la canoa, temps vital per muntar amb els bambús un catamaran. Mentre munten les canoes aprofito per anar a comprar arròs, pa i galetes per la llarga canoa de 30km. A les 6pm comencem la canoa, els hi preparo el menjar, però decidim remar la poca llum que queda tots "a tope", el pM quasi no posa la pala a l'aigua i el gM es desespera. Quan es fa fosc mengem una mica, jo vesso sense voler la cocacola i m'emprenyo bastant (com arriba a ser d'important a vegades una mera cocacola quan una va cansada) i remem mirant de no xocar amb res, el gM i P aconsegueixen al cap d'una estona col·locar-se bé les llums potents al casc i veiem millor per on anem. Son uns 40km de canoa per un riu tranquil, amb una mica de corrent i a les 21.30 arribem a l'assistència 2, 1h abans del previst. Es de nit, per tant aquesta assistència es fa més agradable, menjo bé, no em dutxo com a la primera, només em netejo per sobre i ràpidament em poso a dormir. Dormim 3 h i per tant estem 4h a l'assistència.
Dia 2: sortim de l'assistència quasi a les 2am, molt animats i amb ganes d'accelerar el ritme, però de sobte a la hora d'estar caminant el P comença a anar més lent, es para, no es troba bé. A les 2h de l'assistència ho vomita tot i treu molta aigua, queda tan fet pols que decidim parar a dormir a una casa apartada 50m del camí pral. Es una casa molt petita de bambú, amb el bestiar dormint a baix i una parella amb un nen dormint a dalt. Com sempre despertem al personal, aquest cop a les 4 passades del mati i l'amabilitat es fa present: ens cedeixen el seu espai, la dona i el fill marxen a una altra casa (en aquell moment no ho vaig veure, sinó que em vaig adonar l'endemà, estava massa atordida i cansada). A les 6am em desperto nerviosa i veient que el raid se'ns escapa, estic emprenyada, ara ja havíem passat el pitjor! Quina ràbia, no puc ni dormir. Li demano a l'home de la casa si ens pot preparar arròs i començo a viure un dels moments més macos del raid: ell em diu bon dia, m'ofereix un te, em diu on està el lavabo, tot amb signes. M'assec al seu costat i estem una estona quiets, callats, vivint el moment, després ell comença a preparar l’arròs perquè li insisteixo de fer-lo abans que es llevin els altres. Cap a les 6.30 arriba la mare amb el nen d'uns 7 anys, venen amb menjar del poble. Mentre l'home neteja l’arròs vàries vegades i després el bull amb poca aigua, la dona arregla coses de la llar, em saluda i mira tot el que portem, sobretot els mapes, amb els que ens entretenim una estona. Després l'home agafa un ganivet i baixa a baix on té les gallines, en mata una i la dona des de dalt li dona la cassola d'aigua calenta. Tot ho fan amb una naturalitat i senzillesa que em sorprèn, estic captivada per tota l'escena! mentre la dona acaba l’arròs i el marit el pollastre van arribant amics del poble per veure'ns, qui son aquests nou vinguts? Com van vestits! Son ben blancs! Els hi fem molta gràcia i també miren els peus que portem i queden sorpresos de com podem seguir caminant. Es lleven els companys, però el P segueix bastant zombie, ho començo a veure realment malament, em desespero una mica però com que hi ha bona companyia la minimitzo. Mengem el pollastre fregit amb l’arròs acompanyats de 10 persones nou vingudes. El P quasi no prova res, jo me’n emporto una mica en una bossa per si després té gana. Marxem d'aquella fabulosa hospitalitat a les 8 tocades, els hi dono 200.000 dongs, no els volen però els hi deixo a la butxaca, el sol ja pica, jo nerviosa i el P com zombie. Els primers 10min portem un bon ritme, però llavors el P disminueix, para al wc, i ja no avancem ni a la de tres. En aquests moments arriba Lapin, imagina't com d'enrera els havíem deixat amb les hores que havíem perdut amb el P. arribem a un control i ens pregunta com va, veu el P i diu si parem però el propi P diu de continuar, quan no fa ni mitja hora que hem deixat el control P para i per sempre, hi ha una casa amb les rajoles de color blau i tota ella de terra enrajolat que ens ofereix el seu llit perquè el P s'estiri, i allà es queda. El gM i R tornen al control per dir que P abandona i més tard el pM va a buscar una moto. Aleshores nosaltres ens assentem, parlem i decidim continuar, ja hem passat el pitjor! Val la pena acabar! Per l’espònsor, per nosaltres, per la peli, perquè si no ens avorrirem com ostres, i per ganes de conèixer el que queda de recorregut, la famosa Bahia d’Halong. Deixem el P plorant, a mi també m'entren ganes i amb una calo aclaparadora tirem muntanya amunt. Al cap d'una estona quan estem per un poble on tenen la carretera en construcció i on es fa difícil caminar i a més a més fa una calor insuportable, se'ns ajunta el Jeff que baixa d'un camió ben feliç i ben vermell! Agafem un ritme ràpid i ja no parem, passem per selva (el Jeff només porta els mitjons silkskinz i els calçotets negres i és un fart de riure, les locals es queden impressionades, qui és aquest Tarzan??), per colls on ens falta aigua, per cases penjades per la selva on treballen la fusta (una fusta marro fosc preciosa), per una trialera de rocs grans i mullats que es fa molt difícil anar ràpid, i just quan fosqueja arribem al poble on hi ha el control, abans però de fitxar parem en un pou d'aigua a refrescar-nos, riem amb els locals, parem en un bar a fer una cervesa (ja pateixo per la son que m'atacarà a la nit que ja està a sobre), i finalment arribem amb el control. Allà ens acomiadem del Jeff, ens ho hem passat molt bé amb ell. La nit ataca i la son també, el pM es creu el "jefe" de l'esquadra i no para de xerrar i manar, em comença a carregar molt, sort que el gM està de la meva part i ens ajuntem els dos caminant la mar de bé. Veig que ell també s'adorm i decideixo començar conversa perquè si no ens farem mal, el camí és estret i ple de rocs, i li parlo de la seva filla Manu, de la que n'està ben enamorat, i així passem l'estona que sense adonar-nos ja estem a la pista que arriba a la cova. Ara el pM i el R estan morts de son, mentre que nosaltres anem "de conya". Tota aquesta part de nit ha estat impressionant, ple de gent esperant pels pobles, a les tantes del mati, fent-nos de guies i passant-se el relleu d'un poble a l'altre, genial! Arribem a quarts d'11pm al control previ a la cova i ens diuen que hem de fer la penalització dels boudriers allà: 5 hores. Decidim dormir, menjar, fer el ronso, … i a les 4am sona l'alarma.
Dia 3: ens llevem fantàsticament, hem dormit més que mai. Buff està també dormint, me'n alegro per ells, van molt ben classificats. I esperant eternament el pM finalment marxem cap a la cova, acompanyant-nos el càmera de l’organització. entrem de nit i a dins ben fosc veiem que es enorme, ple de rat-penat i divertida sense complicacions, algun pas amb molta aigua, un petit pont tibetà, … primer va el pM a davant però va tant lent que em poso nerviosa, l'avanço i porto jo la batuta. El de la tv de tant en tant em crida que pari o alenteixi el ritme perquè pugui gravar alguna cosa tots junts! GM ve darrera meu sense problemes. Després d'una hora sortim amb la claror del dia, què bonic! Penso. Quan estem arribant de nou al control ens trobem a Buff, jo super emocionada i contenta vaig 5min amb ells, els veig cansats però animats, al David l'abraço i ens fem un peto, se'm posa la pell de gallina, estic més contenta de trobar-lo! Això m'anima i a la vegada m'entristeix quan penso amb el meu equip, què hi farem! Per la nostra alegria i la dels peus agafem les btt per arribar a l'assistència. ens esperen 85Km que es faran més pesats del que ens pensem. Primer comencem per una pista molt agradable però a continuació s'espatlla per donar pas a una interminable Paris-Ruvé on trobar un petit troç sense pedres és impossible! Sort de la doble suspensió de la btt! Però amb la motxilla a l'esquena es fa una mica insuportable. El pM està cansat, va lent i a més s'estimba creuant un riu, a mi i als altres ens fa molta gràcia però a ell gens, està callat, nerviós i tens. Després d'unes interminables 5 hores arribem a l'assistència amb un sol inhumà, el mateix que el de la 1a assistència. Ens dutxem, arreglem les bosses, per sorpresa meva (i després comentant-ho també del gM) no hi ha res per menjar, el B improvisa uns fideus xinesos, i dormim, però es posa a ploure de cop de tal manera que quasi desmunta tot el campament! Plou però no refresca, augmenta més la humitat i es fa més insuportable., jo a penes puc dormir, no perquè no tingui son, sinó per la calor. Arriba Buff i els vaig a veure ben cofoia, estic una estona amb ells i després vaig a menjar alguna cosa al bar del campament, on em sembla que em posen gos! Espero però que sigui ànec de pell marronosa, carn més dura que la del pollastre, més gustosa i més fosca). Quan acabem jo ja estic preparada per marxar i els altres tres no acaben mai, em desespero perquè volia fer la btt de dia i no podrà ser, tardem 1h més del compte a enllestir i ens hi estem en total unes 5 hores a l'assistència. arribem a la canoa després de caminar 2km sota un sol matador, i per la nostra felicitat els 17km que hi ha amb canoa local s'han substituït per canoa inflable ja que s'enfonsaven, visca! Anirem més ràpid! Jo em poso amb R i els dos M junts, al poc de sortir ja discuteixen, ens mirem amb el R i riem. La canoa es fa més ràpid del que ens esperàvem i a quarts de 6pm arribem a la btt, ens afanyem per aprofitar al màxim la llum, com sempre esperant el pM, i la sortida cap a una pista pral. no és gens fàcil i mi ens equivoquem, sort que és de dia! Penso, i aquests vinga a perdre temps a l'assistència! el pM cau de la btt perquè no ha pogut treure el pedal a temps i s'emprenya com una mona, els altres ens mirem i ens costa contenir-nos el riure. s'està fent de nit i ho maleeixo perquè primer no m'agrada pedalar de nit i segon estem passant per un indret tan xulo que deixarem d'apreciar la seva bellesa! Per sort no és un camí empedrat com la ultima btt i arribem al control del final del bici travessant rius de totes mides amb algunes pedres pels camins i parant 15min en una cuneta per descansar un pèl i no adormir-nos sobre la btt que és molt perillós. Aquesta estona que parem a insistència del gM deixa ko al pM que ronca tant que no em deixa dormir! Aprofito i menjo una mica. Al arribar al control ens trobem al Lepin dormint, els 2 anglesos tenen els peus destrossats! L'Anna, l'anglesa és molt agradable, em cau molt bé. Marxem abans que ells (jo ja desespero/em quant he d'esperar al pM, cada cop més, és com una demència senil que va en augment!), però a l'hora ja busquem una casa per dormir, ens caiem de son. Piquem com sempre fort a la porta fins que es desperten i ens ofereixen novament el seu llit, aquest cop ningú es queda a terra i aconseguim dormir tots transversalment la mar de bé (perquè el pM sempre m'ha de tocar al meu costat! Espero que no ronqui gaire! Ni me'n adono, caic fulminada). Son les 12pm.
Dia 4: ens llevem a les 2am, amb encara son al cos, a diferència d'altres raid no tinc dolor muscular, no em fa mal res però si tinc molta son. I sorpresa… m'ha vingut la regla, sempre igual, se'm avança sense previ avis, quina merda! Per sort porto algun tampax i per unes hores podré anar tirant però després hauré de buscar compreses urgentment! I a on??? Si estem al mig de la muntanya?? Dona havia de ser! Pugem per un camí molt dret, a mi no se'm ocorre res més que menjar un liofilitzat, l’últim que em queda i a més poulet al curry, un mal gust de boca que em queda que no me'l trec en una bona estona. Els orientadors estan cansats ja de tants dies, han d'estar tota l'estona atents dels mapes i a més a més si tenen son l'han d'obviar i no perdre's, però aquesta nit s'han saltat un camí a l’esguerra i per segon cop tenim una perduda important (la primera després de la tirolina 2h i ara aquesta de 45min), el rotllo es que hem de rectificar en baixada després d'haver pujat molt amunt, emprenya bastant però ho has d'acceptar (al final ens adonem que Ertips que anava primer també s'equivoca aquí perdent el primer lloc, i Buff també perd 1h). es fa de dia i els peus no paren de moure's, arribem després de trepitjar pedra mullada, selva i moltes fulles en una pujada interminable des de que ens hem despertat a un ambient emboirat, hi ha molta porqueria pel terra, què estrany tant amunt! Però llavors apareix un temple budista al cim mateix de la muntanya que hem pujat, amb ple de peregrins de totes les edats i amb una boira tant espessa que dona un misticisme a l'entorn irrepetible. Després del cp veiem que anem 5ens, Lapin encara no ha passat, tot i dormir abans de la pujada, i ens avisen que hi ha una baixada infernal d'escales de més de 1000m de desnivell. Jo desesperada pels meus problemes femenins pregunto a una venedora de begudes que està enmig de la baixada si té alguna compresa, no sé com lli dic però m’entén i en té una! Me la dona i em salva! No sap prou com de relaxada m'ha deixat. Seguim baixant i els peus del pM sobretot es nota que li fan mal i les cames del R també, el gM i jo anem baixant més relaxament al darrera, al·lucino amb les dones vietnamites àvies que pugen, no s'aguanten ni dretes i les escales que tenen endavant son interminables! Pocs homes, però en gral. molta gent pujant. Quan arribem a baix busquem d'entre les moltes botigues de souvenirs pels turistes peregrins uns gelats que delectem molt feliçment. Seguim una mica endavant i veiem molta gent mirant al pM, ens acostem preocupats i veiem que està dormint com un tronc assegut en una tanca. Ens pixem de riure. Seguim el trek i ens extraviem una mica pista avall però ho recuperem amb un cop de moto… el sol pica i jo noto una cremor als peus que com sempre em deixen baldada, paro en un cp i menjo un deliciós "iogurt avec fruits sauvages", i regalo un dels molts bolígrafs que porto a sobre als nens que trobi pel camí, el primer tria el color blau. Arribem al migdia i el sol és tant fort que ens estem deshidratant i agafant un cop de calor, busquem desesperadament algun lloc per descansar i amagar-nos d'aquest sol mortal. Preguntem a un local pel poble més a prop i per una cocacola i ens porta directament cap a la seva casa, el pM s'emprenya i el gM desespera, el R ha seguit al local i no ha anat al poble més a prop, però tot seguit a la casa surt un local súper enrotllat i amb el gM agafen una moto en busca de cervesa i cocacola fresca. Tot el que ve a continuació és la segona millor experiència amb els locals: mentre esperem el gM parlem com podem amb ells i ens ensenyen un pou on miraculosament surt l'aigua ben freda i transparent, per uns instants al·lucinem, la veritat és que son moments inigualables, petits detalls com l'aigua freda caient per un clatell ben calent, que creen grans sensacions. Ens estirem en les típiques estores que tenen a totes les cases (fetes de palla i plàstic), jo m'adormo només 5min però ja em sembla una eternitat i em senta de fàbula, la gent de la casa de mentre va preparant l’arròs i ens conviden com no a te verd. Arriba el gM amb la moto i el local (em recorda a un heavy, porta unes grenyes súper autèntiques), està encantat, s'ho ha passat pipa, porta coca, beer i un postres de pa de sucre. Dinem com reis acompanyats d'unes 10 persones inclòs un militar. Ens fem unes fotos i els hi prenc l'adreça per enviar-les-hi des de casa. Ens acomiadem ja renovats completament i afrontem la ultima pujada de trek que ens queda dels 65km que estem ja acabant. El sol ens ataca però estem ja bastant refrescats. El dia segueix i al final arribem a la ciutat que ens portarà de ple al kayak de mar a les 5pm, hem passat per unes mines on tots els miners a l'hora de marxar agafen les seves "supermotos" i ben negres baixen al riu de la vall per rentar-se en una aigua que ja està ben negre. El gM li fan més mal que mai els peus i se les veu negres per arribar al riu on començarem el kayak, jo que soc la que millor em trobo intento trobar 4 gelats per animar-los una mica pel monòton camí que ens porta a l'aigua. però no consegueixo trobar-los, al cap d'una estona se'ns acosten unes nenes amb bici i ens donen una bossa de plàstic, l'agafo i … està plena de gelats! Ens quedem bocabadats! Els hi pregunto què els hi dec i em diuen que res, en aquell moment considerem l'hospitalitat i la simpatia vietnamita en el màxim exponencial, son extraordinaris (no opino el mateix de Hanoi, on el turisme ha fet malbé la sensibilitat i amabilitat vietnamita). Delectem el gelat i per uns instants ens oblidem del mal de peus. A les 6pm aprox. arribem al kayak, el primer que pensem tots és "s'ha acabat caminar! Peus descanseu!", però tot seguit ens preguntem "quantes hores de kayak ens toquen?", preguntem i el primer equip hi ha estat 16h a completar els 120km (Eider), paciència! Tardem 1h30min en enllestir tot el tema i de mentre arriba Buff (em fa molta il·lusió veure'ls, han avançat al Lapin i estan molt animats, els hi dono menjar ja que la Fina no els hi ha posat - al acabar ens explica que el xofer no la va deixar a temps en el control per fer entrepans- i marxen superanimats abans que nosaltres). Portem molta calma, com sempre massa pel meu parer, crec que un cop ens hi posem quan abans enllestim millor! Finalment a les 7 tocades marxem; jo i el R i els dos M junts (perill!). Al poc de remar atrapem a Buff, no van gaire ràpid, i els 2 M tenen problemes amb un gran vaixell (quin ensurt ens emportem tots). A les dos hores de remar ja no podem més de la son que ens ataca i amb el kayak encara es fa més inaguantable, ja que el moviment monòton i la nit amb la fatiga fan un còctel somnífer total. Buff ja fa 30min que ha parat i nosaltres busquem una platja per parar, ens costa una mica trobar-la però al final trobem un lloc acceptable. Amb el kayak es fa bastant incòmode dormir, ja que tot està mullat, acostuma a fer fred i el terra és ben dur. Quan estic amb ple son ens desperten violentament uns locals que no sé què volen, estic molt espantada però morta de son, ràpidament el gM s'aixeca i va a parlar amb ells, jo em torno a dormir immediatament (després m'explica que els locals estaven molt enfadats perquè estàvem dormint a la platja i no a casa seva, i potser buscaven diners i material nostre, el gM va prendre un te amb ells els hi va explicar què hi fèiem i que a les dos hores marxàvem i els hi donaria una manta de supervivència, llavors ells li van deixar una típica estora per dormir).
Dia 5: a les 2am ens llevem i seguim el monòton rem per un riu que no té cap encant (també és de nit) i dues hores més tard ja tornem a adormir-nos, arribem al control i decidim parar 1h més, en aquestes que estirats en una fastigosa plataforma asfaltada al costat d'un vaixell que ven peix i que fa un xivarri bastant inaguantable, arriba Buff, els nois estan més que cremats de la "princesa", ai David, com m'agradaria en aquest moment i en tots els altres que ens hem anat creuant canviar d'equip! marxen amb el Lepin acabat d'arribar al control (malament, ja que els finlandesos s'animen de cop!). jo em poso a dormir, però hi ha un gos que toca tant la pallissa bordant de lluny que em fa aixecar-me agafar unes pedres i atacar-lo ben emprenyada. Sembla que calla i que jo agafo una mica el son, els altres dormen com marmotes! Ens llevem quan ja és de dia i vulguis que no la remada canvia, es fa més plaent i no t'adorms tant. Els 2 M discuteixen per no sé què i el R i jo riem, més tard veiem que el gM ha tancat l'aixeta de la conversa i rema pausadament i sense dir res darrera el pM, aquest s’equivoca una mica en el rumb a seguir enmig d'una tempesta a mar obert (ja hem deixat el riu) i R salta i agafa la batuta de la situació, al cap d'una estona ja ens trobem a la famosa Halong Bay. Es impressionant, desenes de petites muntanyes que apareixen de sobte de dins el mar per enfilar-se escarpadament sense deixar posar el peu a cap visitant, la pedra és molt abrasiva i la marea fa pujar el nivell de l'aigua en a penes 6 hores d'una manera alarmant. La gent que hi transita viu als vaixells (a excepció és clar del turista), pesca, menja i comercia a l'aigua. tot és diferent, exòtic i preciós, la quantitat de petites muntanyes fan que es converteixi tota la Bahia en un laberint on amb la sort del mapa arribem als controls, bé, cada 4h aproximadament trobem cada control. El sol ataca però ens deixa de tant en tant un descans entre els núvols. En un control, on trobem a Buff que tot just surt, decidim menjar el pernil i fuet de la France que encara portem i la resta ho regalem al control que no diu pas que no, també prenc un energy drink a base de ginseng per a veure si no m'adormo i la veritat és que les 7 hores restants les acabo com una rosa, suposo que també influeix les ganes d'acabar. A les 17.30 arribem al port de Cat Ba (després d'una ultima pixada d'emergència a sobre els 2 kayaks), un port autèntic de pescadors, una mica pobre i "cutre" però amb l'encant del mar per tot arreu. A l'arribada la sensació es de descans, de per fi poder dormir, no hi ha fatiga física però si psicològica, córrer per no classificar-te al final cansa, ja que també pateixes. Esperava el David, però ha marxat a l'hotel, suposo cansat i sense saber a quina hora arribàvem; però hi ha tothom, l'equip, premsa, Eider, i altres, tots aplaudint i contents de que acabem aquest Raid Gauloises 2002. Fins i tot l'amiga de Bruno, Mai, el seu marit i la seva amiga amb una safata de fruita esplèndida de fruita que la vam fulminar. Sense esperar gaire arribem a l'hotel, em dutxo (no tinc aquella sensació de plaer que m'acompanya sempre quan acabo un raid i faig la primera dutxa en molts dies) i m'estiro al llit. Es el moment més desitjat, dormir sense parar, i amb el David al llit del costat!. Abans però m'escapo de l'hotel per fer un arròs amb el Buff. Estan molt contents del seu 6è lloc i al final Lapin Kulta ha fet 5è (1er Eider, 2on Nokia, 3er Ertips, 4rt Pharallax).
Dia 6: em llevo a les 8 després d'haver dormit sense parar 12h, em trobo bé, però una mica deprimida pel resultat del nostre equip. Esmorzem amb la Fina i després marxo amb l'equip i els cameres de TV amb un vaixell de fusta preciós pel la Halong Bay, un dia fantàstic, veient arribar més de 10 equips i triant el peix fresc, bé, viu, i després al vaixell cuinant-lo. Una jornada esplèndida que no m'ho pensava pas abans de començar.
ME GUSTAS TU? QUE VOY A HACER?????? Que hora son mi corazón……..
Un raid amb intent frustrat però amb vivències úniques com en cada raid que et fan omplir una mica més el pou de l'experiència de la vida mateixa. Llàstima però que s'hagi de patir tant. No sé si em queden ganes per fer-ne un altre d'aquestes característiques, però el que si sé és que triaré bé amb qui vull córrer.
Emma Roca
