Articles personals
Selecciona l'article
05 Desembre 2007
ABU DHABI ADVENTURE CHALLENGE 2007
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquesta era la primera edició del Abu Dhabi Adventure Challenge, celebrada del 9 al 14 de desembre. Una cursa per etapes amb desplaçaments en autocar per començar etapes en parts molt diferents del país Entre les diferents modalitats, caiac, orientació, córrer, anar en mountainbike, fins i tot anar a camell, els equips, formats per 4 components, havien de ser obligatòriament mixtes . El nostre raid en aquest entorn va ser molt especial, diferent als altres raids d'expedició acostumats a córrer. Érem el ADCO Buff ® Coolmax ® team, format per Emma Roca de Catalunya, Benjamin Mesuren de França, Jukka Pinol de Finlàndia i Shane Sigle d'Estats Units, l'equip més internacional de la carrera.


El nostre espònsor en aquest raid unit a Buff ® Coolmax ®, ADCO (Abu Dhabi Company for onshore Oil Operations) proporciona petroli per més d'una de les nostres conegudes: BP, Shell ... i està interessat i obert a cooperar amb l'esport d'aventura per donar a conèixer el país a tot el món, donant la potència que els cotxes necessiten com la que els nostres cossos exerciten durant dies sense descans.

Dia 1
53km de caiac pel Golf Pèrsic, amb una aigua completament transparent i plena de petites illetes de només sorra per tot arreu. El paisatge era molt desèrtic, però ple d'aigua, amb alguna mesquita al costat de la costa i poca cosa més. Van ser gairebé 8h remant sense parar i amb prou feines menjant bé i bevent com es degués, ja que amb el caiac sempre tens les mans ocupades amb els rems i deixar una mà significa perdre velocitat immediatament. A partir de les 18h, a causa de la falta de llum, no permetien remar i els equips havien de parar en un PC que consideressin estratègicament correcte per no passar-se d'aquesta hora. Nosaltres parem en una illeta amb 10 equips més i acampem a la llum de lluna, amb una brisa marina constant i un dolor de braços i esquena considerables. Però dormim.


Dia 2
60km de caiac amb el vent el 90% del temps en contra. Una etapa que havia de ser de 8h com a molt es va convertir en una de 11h. Si el dia anterior vam poder aprofitar les espelmes amb les que venia equipat el caiac per aprofitar l'ímpetu del vent i que va ser en algun moment més que divertit, en aquest segon dia d'etapa les veles estaven plegades i ben plegades. Acabem gairebé de nit amb més de 1h de retard respecte als primers equips. Aquesta mateixa nit vam agafar un autobús que ens portaria al primer campament del desert. El contrast va ser total, de només aigua a només sorra, i de la mateixa manera, enmig del no-res amb res al voltant.

Dia 3
87km a peu. Duna amunt, duna avall .... amb més de 2500m de desnivell positiu, ¡i jo que pensava que el desert era pla! Van ser més de 15h de caminar amb una motxilla plena d'aigua (cada 3-4h trobàvem controls que ens donaven aigua, per sort), menjar i material obligatori d'abric, de dormir i de seguretat. Els peus bullien ja més d'un li començaven a sortir les primeres ampolles. Va ser un trekking molt dur, sobretot per la calor i el terreny tou de difícil avançar. En aquest raid se'ns va permetre l'ús de GPS, ja que els mapes eren ortofotomapes del Google Earth, no hi ha mapes oficials del país, i les etapes estaven dissenyades en llocs que només hi havia aigua o sorra, així que no es tenia una altra referència que el GPS per poder marcar un rumb. En aquesta etapa ens vam mantenir en el grup de cap (érem 7 equips que anàvem al mateix ritme) i avancem posicions en la classificació, quedant-nos en 6 º lloc.



Dia 4
42km més de trekking pel meravellós desert que ja havíem més que testat el dia anterior, però aquesta vegada amb un camell per equip. Tota una experiència! Nosaltres vam tenir sort i ens va tocar un camell molt bo i valent. El vam batejar com Pepe, però després un local ens va dir que era camella i ràpidament va passar a cridar Pepita. Ella escollia quan la ruta de la duna que anàvem no li agradava la direcció a prendre, es parava a menjar la poca herba que creixia a en algunes zones, de vegades s'asseia i no volia continuar, en algunes baixades o pujades dretes es negava a avançar i havies d'anar adaptant a les seves necessitats per evitar que bolqués, s'enfadés o es pogués trencar fins a les cames. I encara que la progressió va ser eterna, perquè a diferència del dia anterior no podíem anar a sac a les baixades ni córrer en els plans, sí que podíem descansar les nostres esquenes del pes de les motxilles portant totes i sense problema la nostra Pepita. Vam guanyar l'etapa, però el xàfec va venir quan ens van dir que la anul · laven sencera, després d'estar més de 9h caminant sense parar pel desert, perquè havia hagut camells que no van voler col · laborar i molts equips van tenir problemes per avançar.

Dia 5
54km de BTT. En aquesta etapa es va sortir a per totes, i nosaltres intentant donar el màxim, arribem a 30 minuts dels primers en una etapa de 3h. Una bogeria! Aquesta etapa havia d'haver estat de 120km, però com el dia abans la gent havia acabat tard pels problemes amb els camells, van decidir escurçar l'etapa, i, en part millor, perquè ens saltem una etapa d'asfalt amb el sol socarrat al 100 %. Les classificacions ja estaven gairebé sentenciades i nosaltres seguíem en 6 º lloc.



Dia 6
24 km de trekking, cordes, 20km de BTT, 5 km a peu. Sortir a les 6 del matí ens va salvar de morir cremats pel sol al secarral de roques i al barranc que pugem sec per una de les muntanyes més mítiques de la zona. 6h d'etapa amb més de 1500m de desnivell positiu, en un terreny molt tècnic, tant de pujada per cordes com de baixada amb roca solta. Quan acabem aquesta secció esperem més de 3h a la resta dels equips per sortir tots en massa amb les bicicletes cap al centre de la ciutat d'Al Ain. En arribar a la ciutat esperem altres 45 minuts abans de sortir a córrer els últims 5 km de l'arribada. Al meu tant descansar i després tirar al màxim em va matar. Vam mantenir la 6a posició i fins obrim més distància dels immediats perseguidors, però el temps que ens van treure en el caiac dels primers dies ja va ser irrecuperable.



El raid va ser molt diferent dels correguts fins ara, ja que en ser per etapes donava peu als equips ràpids poder marcar diferències i ja no comptava per a res l'estratègia de l'equip, l'orientació, la resistència física i mental, i l'haver de decidir quan parar a dormir, a menjar a decidir per on passar ...

La classificació dels deu primers equips va ser finalment:
1 Eurosport SPORT NZ (NZL) 40:55:12
2 NIKE (USA) 41:15:32
3 WILSA HELLYHANSEN (FRA) 41:26:25
4 ORIONHEALTH.COM (NZL) 41:46:00
5 Lafuma-SPORT 2000 (FRA) 42:13:47
6 ADCO BUFF COOLMAX (ESP) 43:17:10
7 ERTIPS (FRA) 44:59:53
8 SALOMON / Crested Butte (USA) 45:12:43
9 ADIDAS NATVENTURE (GER) 46:44:48
10 AFOCER - FINLAND (FI) 47:26:32 11
Emma Roca
15 Octubre 2007
Ecomotion 2007 (Brasil)
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Veníem amb moltes ganes, molt entrenats i amb un equip molt reforçat a l’orientació. Les disciplines que trobaríem als 450km de cursa serien la bicicleta de muntanya, el trekking, tècniques verticals, caiac doble, canoa inflable, orientació... passant per platges, muntanyes, sendes, serralades, mars i més. estàvem preparats per donar-ho tot.

El raid va començar el diumenge 21 d’octubre a una platja de la ciutat de Río, a les 23h, completament de nit i amb alguns símptomes de son. Els 56 equips ens varem llençar al mar amb els caiac “sit on top” dobles de plàstic rígid per fer 48km per tota la badia de Guanabara. Quan portàvem més del 75% del recorregut, havíem de trobar el PC1 a un costat del riu que desembocava a la badia, però de nit i amb més rius possibles, es va fer difícil assegurar el punt. Junt amb els suecs varem estar buscant, confirmant i remant a dalt i a baix del riu on havia d’estar el PC i no varem trobar res. Varem perdre més d’hora i mitja amb la conclusió final que el PC1 no estava al lloc correcte. Varem seguir remant fins el següent PC amb mal humor i frustració evidents, ja que aquest temps perdut tan aviat, ens allunyava de les primeres posicions de la cursa, que era el nostre objectiu.

Després d’11h remant sense descans, varem arribar al final del riu per agafar les bicicletes. L’organització va confirmar que el PC1 no era al seu lloc, però que de moment no aplicaria cap bonificació ni neutralització (a Europa amb el sistema sportident s’hauria anul·lat la secció). Varem agafar les bicicletes en la posició 20 i a 2 h 30 min dels primers, amb una ràbia al cos evident. Sense quasi dir-nos gens i amb un mateix objectiu al cap dels 4, varem marcar un ritme més que exigent. Van ser 45km de BTT que ens va posar les piles, quan varem veure que ja anàvem en la posició 7 al final de la secció.

A continuació va venir un trekking de 35km pel Parc Nacional de la Serra dos Orgaos, on varem tornar a marcar un ritme frenètic per recuperar el temps perdut al caiac i aprofitar les poques hores de llum que ens quedaven. L’orientació d’aquest trekking era particularment difícil i si se’ns feia de nit en la part complicada hauríem de quedar-nos segurament a esperar la llum del dia següent.

La nostra sorpresa va ser que a cada PC que passàvem, vèiem que retallàvem distàncies amb els primers fins al punt d’agafar el cap de carrera just quan enfosquia. Els equips Wilsa i Orion s’havien despistat una mica amb l’orientació, i els altres del Sole o Oskalunga s’havien perdut. Així doncs varem acabar de posar el turbo i varem baixar primers al PC5 a 15 min de Wilsa i Orion.

La pluja va començar a deixar-se caure just en aquesta transició i ja no ens abandonaria fins al final. Orion va sortir abans que nosaltres i al costat dels francesos varem començar a pedalar 69km ja de nit. Als 50 minuts de secció ja anàvem els tres equips mà a mà a la bicicleta, però el domini de Fran en l'orientació nocturna de bici va fer que els altres 2 equips ens seguissin sense amb prou feines consultar el seu mapa. Orion a l'estona es va despenjar una mica i ja sol estàvem nosaltres i els francesos del Wilsa.

Al mig de l’etapa hi havia un control virtual, on s’havia de contestar una pregunta, varem veure la resposta des de la bici sense amb prou feines parar i varem continuar cap a la transició; però els francesos no es van adonar definitivament de nosaltres que havíem passat aquest punt i van haver de tornar enrere per contestar-ho, perdent 10 minuts i separant-se. En arribar a la transició se’ns va obligar a parar 2 h (igual per a tot el món). Plovia, freds i ben mullats ens canviem ràpid, preparem alguna cosa de menjar|dinar (sopinstants fredes) i varem dormir com varem poder dins d’un cotxe que tenia l’organització al camí.

Amb prou feines varem dormir 45 minuts que ja ens havíem d’aixecar per començar un trekking de 54km. Érem a 8 minuts de Wilsa, així que era l’oportunitat per anar separant-nos si marcàvem un ritme fort a peu. I així va anar, totes les baixades i plans corríem i la resta de les pujades anàvem a un ritme alegre. Quan varem acabar aquest trekking després de gairebé 11h sense parar i amb una orientació a la selva que Jukka va clavar a la perfecció, els peus ja no deixarien de queixar-se. A aquest punt teníem els francesos a més d’1h30min!

Varem tenir una gran il·lusió quan l’organització havia preparat 4 cavalls per a cada equip per realitzar aquesta secció de 17km i no 2 o 1 cavall com tenien previst; així els 4 a sobre els cavalls varem poder gaudir d’una etapa relaxant (encara que una mica freda ja que no parava en cas de ploure), pujant per un sender preciós i amb alguns ponts de fusta que havíem de baixar dels cavalls per passar-los a peu perquè relliscaven molt. En acabar el cavall encara ens quedaven 5km per arribar a l’assistència per un sender al voltant de la carretera principal, i com sempre el trot va ser el nostre pas.

En arribar al punt d’assistència ens quedava molt poc de llum del dia, així que varem fer un canvi ràpid i sense demorar-nos varem agafar les bicis per afrontar 51km per unes pistes de puja i baixa infernals. Al mig de la bici ens tenien preparada una altra parada obligatòria d'1h que ens va servir per dormir uns 35 minuts. Portàvem 2 dies de carrera i amb prou feines havíem dormit 1h en total, però anar al capdavant de cursa suposava una sèrie de sacrificis, entre els que hi havia anar ràpid i quasi no parar per a res.

A l’acabar la bici i per acabar-ho d’adobar els peus adolorits, va venir un trekking de 43km amb una secció de canoa inflable de 7km a la part final. Aquest trekking el varem fer una gran part de nit amb un sector difícil, però amb la destresa del Benja i el Jukka varem poder sortir bé de la zona, perdent poc més de 30 minuts. La pluja no parava i el riu que ens va tocar baixar estava curiós. Van ser 7km ràpids, que ens va fer gaudir més del que ens pensàvem, i els peus van poder descansar durant quasi 1h. Quan varem acabar el trekking, va venir una prova especial de 17km: ara per la via del tren amb un carro antic amb coixinets que es desplaçaven sobre els carrils.

Durant els primers 40 minuts, el sistema funcionava de meravella, al principi l’empenyíem a peu, però ens cansava molt físicament i al final varem agafar 4 pals i tots anàvem sobre, remant per avançar. Però quan va deixar de funcionar (els coixinets entraven dins els carrils i el carro quedava frenat), va arribar el calvari. Encara quedaven 10km per acabar i varem haver de tornar a empènyer-lo amb una mà, un pal només i la resta corrent darrera. I quan la via feia corba, entre els 4 havíem d’aixecar-ho i traslladar-lo fins al final de la corba. Estàvem histèrics, ja que de l’hora prevista d’etapa, portàvem 3h i amb els francesos a tocar, però, per sort, tot el món va tenir el mateix problema i els temps van ser similars per tot el món.

Aquesta secció ens va desgastar moltíssim, ja que quasi no varem menjar ni varem beure, concentrats amb el maleït carret. Al final d’aquesta secció teníem la darrera parada obligatòria d’1h, que, entre canviar-nos, descansar, menjar, reclamar el mal funcionament del carret, etc... no varem poder ni dormir. Varem sortir a fer la darrera secció de BTT de 23km, que ens portaria al caiac. Plovia tant que les rodes s’enganxaven al fang de la pista, i tots anàvem glaçats, de dalt a baix, a més que feia un vent en contra horrorós, que ens impedia avançar. No sabíem a quant estaven els francesos, però a una hora segur, ja que havia estat el temps que havíem estat parats a la darrera transició i no havien aparegut.

Faltaven 2h perquè enfosquís, teníem per davant 26km de caiac “sit on top” per alta mar per arribar a la meta, però la pluja i el vent ens ho posarien més difícil del que ens imaginàvem. Quan varem sortir de la badia, per entrar en alta mar, les ones de metre ja ens van avisar del que vindria. Plovia, venia un vent en contra bestial i les ones tenien uns dos metres.

Anàvem vigilant en tot moment que les ones no trenquessin sobre el caiac i evitar, així, una fatídica bolcada. La remada anava bé, encara que lenta pel vent i l’onatge, fins que va arribar la nit. La tempesta va augmentar, les ones ja feien 3 metres, el vent no parava i, a sobre, hi havien llampecs. Varem seguir lluitant per avançar, però la situació cada vegada era més desesperant. Els frontals no funcionaven de tanta pluja que queia, i amb prou feines ni veiem la costa ni com podíem entrar a la platja. Varem connectar la ràdio desesperats, demanant que podíem fer en alta mar amb el temporal que venia. Quasi no els sentíem però varem poder entendre que el PC26 estava senyalitzat amb llums i que si no, anéssim cap a la platja.

Però el problema és que només es veien ones enormes trencar i no es veia a on, si en roques o en sorra. Finalment, i ja hipotèrmics, varem decidir anar cap on trencaven les ones, i, per sort, varem trobar una platja amb la marea baixa, no varem bolcar però varem estar apunt. Quan vaig tocar el terra vaig tenir una sensació de gran alleugeriment que em va omplir d’alegria: “havia passat moments de pànic autèntics”. Varem mirar d’entrar en alguna de les cases que hi havia a la costa, però no ens van obrir per desconfiança. Varem tornar a la platja i el temporal havia disminuït, veient llavors, des d’allà, les llums del PC26. Així doncs varem tornar a l’aigua. Les ones no eren tan grans i el mar s’havia calmat una mica.

Quan varem arribar al PC, l’organització ens va dir que gràcies a Déu que estàvem allà, que estaven realment preocupats per nosaltres, que havien enviat una barca de rescat però que havia bolcat només sortir a mar obert. Per sort, des d’aquell moment, el mar es va calmar i ens van deixar continuar fins l’arribada, 10km després. La pluja i el vent ens van seguir acompanyant, però ja no hi havia aquell onatge infernal. Anàvem girant el cap per si veiem les llums de Wilsa, però no veiem res.

Al final, quan l’arribada de la platja Dos Ossos a Buzios ja la teníem a 500m, varem començar a gaudir del triomf... Si! Ho havíem aconseguit!!! I encara que un temporal va estar a punt de guanyar-nos, va poder més la tenacitat, ambició, experiència i força tant física com mental, per poder acabar aquest Ecomotion 2007. El més dur de ritme i condicions climatològiques fet fins ara. Al final els francesos van arribar 1h i 15 minuts després de nosaltres, havent passat el mateix calvari al mar. Tant ells com nosaltres havíem aconseguit l’entrada gratuïta al Campionat del Món de l’any que ve.

Quan em vaig posar sota la dutxa i després sobre el llit, el meu cos no es creia que el deixaven descansar, i en menys d’1 minut va caure fulminat, dormint però ple de felicitat. Havíem guanyat l’Ecomotion 2007, la cursa més important de Llatinoamèrica i una de les favorites del circuit mundial.

Emma Roca
14 Juny 2007
ARWC 2007: Scotland Alba
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquesta passada setmana hem corregut un dels raids més durs mai realitzats. El Campionat del Món de Raids a Escòcia (www.arwc2007.com). Han estat més de 6 dies de carrera amb més de 22000m de desnivell positiu i més de 600km a recórrer a peu, en bicicleta, remant, nedant, ...
Dels 50 equips que arrenquem en la línia de sortida 5 hem acabat tot el recorregut. Hi havia els millors equips del món i ha estat una dura lluita per arribar fins al final i en les primeres posicions.
L'equip Buff Coolmax format per Benjamí mesuren, Arnau Julià, Fran Costoya i jo mateixa, Emma Roca vam començar aquesta aventura amb tota la il · lusió i força del món, sabíem que la rivalitat entre equips seria màxima i la duresa del recorregut molt alta, però ens havíem preparat per a això i no li temíem a res.
El raid va començar amb una etapa pròleg a l'illa de Rhum al nord-est d'Escòcia. Es va donar la sortida nedant 1000m per les gèlides aigües de l'oceà atlàntic, per continuar amb un trekking de 20km i 3000m de desnivell. En aquesta primera presa de contacte l'equip es va situar 3r a 3min dels primers. Després ens vam assabentar que se'ns va penalitzar per retallar 200m una ruta en principi obligada de pas. Al costat de nosaltres hi havia els 8 primers equips de la general, tots penalitzats 2 h.

El matí del 27 de maig va començar el raid de veritat, amb 65 km de caiac a mar obert. Patim de valent amb onades de més de 2m i vents més que considerables. Amb els nostres caiacs SIPRO Millenium avancem ràpid però una mica inestables, el timó no acabava de respondre a la força de l'onatge i ens desviem una mica de la ruta perdent temps en cada palada. Per sort no bolquem i arribem al final de la secció amb els braços i cames engarrotats i en 22a posició juntament amb l'equip Merrell (que també van patir problemes amb els seus caiacs). Ja comencem desgastant més del compte amb fred i sobrecàrregues a les espatlles. Continuem amb una orientació específica que va durar unes 3 h amb 1500m de desnivell. Les habilitats de Benjamí amb el mapa es van fer evidents i retallem posicions. A poc a poc aniríem escalant llocs però encara hauríem de perdre algun al aplicar la penalització de 2h del dia anterior. Així doncs des de les posicions de cua vam anar avançant fins a estar sempre entre els 10 primers. Després de remar i orientar va venir el primer trekking llarg i trencador: 44km amb 4300m de desnivell positiu. Vam estar 15h en total per cims, crestes i valls i vam poder viure la duresa del recorregut, els erms, els prats entollats d'aigua, les crestes rocoses de granit, els desnivells forts i abruptes. Els genolls i cames ja van quedar ben carregades després d'aquesta etapa. A continuació vam tenir una etapa de 138km de bici de muntanya 100% ciclable amb 4000m de desnivell, que va ser una delícia per al descans dels nostres peus, però va començar el mal temps i el sol que ens va donar la benvinguda els primers dies de raid va deixar pas a una pluja pesada i sense treva. Cap a les 2 / 3 parts del recorregut en bici hi va haver una prova sorpresa: un salt a un riu d'aigua gelada i una tirolina. A ningú li va agradar el del salt, perquè no tenia sentit i desgastava encara més el cos posant-lo en perill d'hipotèrmia. Si no saltaves penalitzades 30min, així que tots saltem com a campions a les 12 de la nit que és quan vam arribar, si amb prou feines veure on anàvem a parar, però estava tan freda l'aigua que l'instint de supervivència feia que sortissis més ràpid que un raig i per on es pogués (grimpant com un gat més que espantat!).
Després d'aquest salt estúpid vam decidir descansar en una petita cabana oberta de fusta fins que es fes de dia perquè l'orientació no era fàcil i ja portava 2 dies de carrera havent dormit només 1h. Però per culpa del fred a la cabana no vam poder dormir molt bé i amb prou feines vam poder descansar una altra hora i mitja. Sortim gairebé cap a les 4 que ja era de dia i acabem la bici a bon ritme i una mica més descansats que el dia anterior. Van ser gairebé 20 hores sobre. A continuació va venir una secció de natació i caiac, curta però gelada pel Llac Ness, al costat d'un castell i lluny del suposat monstre?. No vam perdre ni un minut per dirigir-nos al barranc d'aigües com sempre gelades situat a 10km de la fi del caiac. Va ser un barranc molt tècnic, ple de salts, i passos difícils que desgastar bastant al cos, sobretot en l'últim salt on un "rulo" d'aigua gairebé ens engoleix. Aquest trekking de 43 km només va tenir 1800 m de desnivell i en 14h l'acabem. Després del barranc, gelats i sense previsió de bon temps parem en una típica casa escocesa, on ens van tractar de meravella cuinant-los patates bullides, galetes, te i cafè, ... aprofitem per cuidar els peus i agafar energia .... després qualsevol sortia d'allà! Vam perdre força temps en aquest descans però sortim nous. Per arribar al 2n gran caiac vam fer una altra secció de btt, trekking i de nou btt amb més de 60 km i 2300 m de desnivell. El caiac que va venir no ens ho imaginàvem tan llarg i dur com va ser, sobretot pel fred que vam tenir al principi amb les tempestes d'aigua i vent del primer llac. Allà passem a un equip que de lluny no vèiem qui era i després vam saber que era Balanç Vector (els kiwis campions del món el 2005), ¡quina sorpresa! (Un dels seus membres va agafar una hipotèrmia considerable). 13h vam estar remant i arrossegant els caiacs. En algun dels porteigs ens traiem els dorsals per assecar-los sobre els caiacs i després vam saber que per aquesta acció ens anaven a penalitzar 4 h, ¡una injustícia total!
En acabar el caiac els peus ja feien mal de inflats que estaven però encara quedava el pitjor, un trekking de 44 km més amb 4100m de desnivell: un pujar i ¡baixar de bojos! I unes crestes humides i gairebé sense llum de dia que es van fer molt perilloses. Els nostres cossos ja no responien bé, estàvem morts de son, però com teníem als 3eros, l'equip de Nova Zelanda OrionHealth a 10min premem les bieles. En el caiac havíem arribat just davant de l'equip suec Bjurfors i ells es van quedar a dormir. En aquesta transició hi havia un tall de carrera i només passem els 5 equips que arribem abans del migdia de dijous. El trekking llarg i dur que el va seguir va servir per acabar-de buidar lluitant pel 3er lloc, que aconseguim a la cresta perillosa abans del descens cap a les bicicletes. Allà vam marcar un ritme infernal, apaguem els nostres frontals i ens vam proposar no parar fins al final. La sorpresa va ser quan en arribar a la transició per agafar les bicicletes ens van anunciar que estàvem penalitzats amb 4h per no portar dorsal al porteig d'un caiac i que la pagaríem 2km abans de la meta. Això ens va desmoralitzar del tot, i amb el cansats que anàvem no trèiem ganes de continuar ... Sabíem que estàvem a més de 1h30min dels quarts, però no era marge suficient per conservar la 3a plaça amb el que quedava de raid. Va venir una mtb de 24 km i un trekking de 16 km amb el Ben Nevis inclòs que va acabar de rematar-física i moralment. Quan acabem tot ja només 2km de la meta ens van fer pagar la penalització de 4h que va servir perquè OrionHealth quedés 3er destres dels americans del Nike i els francesos del Wilsa. Quan ens va tocar el torn, amb cara de poker, tristos i frustrats vam anar caminant com vam poder fins a l'arribada, els peus feien mal infernals després de 6 dies sense parar per un terreny tota l'estona humit. Moralment érem 3eros i amb una gran carrera fet en 7 dies, 177 hores, 600km, dormint un total de 4 hores i pujant més de 22000 m. Repetiries? Ni bojos ...
Emma Roca
15 Octubre 2005
Ecomotion 2005 (Brasil)
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquesta tarda de diumenge va ser diferent. Ens pugem en un autobús que ens portaria a l'inici del raid. El Ecomotion / Pro 2005. Els autobusos i vehicles d'assistència es dirigien, a pas de tortuga, al punt de partida, la localitat costanera de Torres
La sortida consistia en un ràpel en un penya-segat d'uns 30 metres d'altura sobre la platja de la costa atlàntica del sud del Brasil. Només rapelar un component de l'equip i els altres esperaven a baix. Quan Said, l'organitzador, va donar el senyal de sortida, els corredors situats en 55 rapels van començar a lliscar. La imatge va ser espectacular. Shane va baixar com un llamp i no em va donar temps ni d'apreciar la bellesa d'aquest paisatge. Quan va arribar a terra, comencem un trek de 9 km, tot pla. Vam córrer sense parar i vam arribar primers a la secció de canoa. Una embarcació oberta (sit on top) i de 2 places. Jo remei amb Shane, i Benja i David ho van fer junts. Com Shane era el que millor remava (porta anys en el món del rem i ha format part de la selecció nacional americana molts anys) i jo la més fluixa en aquesta disciplina remem junts per compensar una mica els diferents nivells. La remada era en un llac. Un vent suau feia aixecar petites ones que no parem de fer surf, i no feia cap gràcia que anessin a més. El raid va començar a les 16h i al cap de 3 hores a la canoa se'ns anava fent de nit, apurábamos al màxim el ritme fort perquè Benja no tingués problemes d'orientació. Just darrere nostre venia l'equip americà Sole, molt bons remadores. Els vam perdre de vista perquè van fer una drecera amb porteig de canoes per carretera i ens van treure 15 min. Hi va haver un moment que havíem de entrar a la llera d'un riu que desembocava en el llac, però hi havia tal quantitat de joncs, arbres sobre l'aigua i arbustos, que anàvem remant damunt d'una mata de flora gairebé sense veure aigua, per sort trobem un pas en l'espessa "jungla de joncs" que de nit semblaven qui sap que, i vam poder remuntar còmodament el riu que ens portaria a la primera etapa de bici. Quan es va acabar l'etapa de caiac ja era entrada la nit, però la carrera no havia fet més que començar. L'expectació al poble de la transició era increïble, gairebé no ens podíem moure de la gent que mirava. Ens canviem de roba fent gala de poca vergonya i donant algun que altre espectacle (es sentien rialletes quan ens trèiem pantalons, suèters, roba interior, ... per posar-nos roba de bici i seca. Rafael i Óscar, els nostres assistents, es estrenaven i estaven molt nerviosos però al 100x100 adrenalínic perquè no ens faltés de res, i ho van fer genial. Sortim de la transició segons, sense que cap equip hagués arribat del caiac encara. Vam fer la bici molt ràpida, l'orientació no era difícil, i buscàvem poder atrapar Sole. En el 1er pc de la bici ens portaven 20 min, però en el segon i últim pc de la primera bici ja arribem primers, just 1min davant d'ells. La transició va ser més que ràpida. Oscar i Rafael amb prou feines van poder apreciar com estàvem, ja que no vam estar allà ni 4 minuts. Sortim corrent per afrontar una etapa a peu complicada d'orientar de nit i amb un desnivell de més de 1000m. Procurem tenir un ritme molt alt al principi perquè Sole no ens atrapés i no es beneficiés de l'orientació de Benja. Ho aconseguim. No van poder aguantar el nostre ritme i vam anar avançant primers en aquesta 2a etapa de trekking. Passem el nostre per trobar un corriol que pujava, amb l'ajuda de cordes, fins al cim d'una turó que segur que de dia era espectacular, però de nit ... amb prou feines veies on posaves els peus. Vam anar menjant quilòmetres fins que tornant d'un pc vam veure llums d'un altre equip; apaguem nostres frontals i seguim avançant de nit per una pista que ells en pocs minuts trepitjarien. No ens van veure per molt poc i va servir per no donar esperances i nosaltres no descansar ni un segon. Recordo que les llums dels nostres frontals, febles i poc duradores feien que em concentrés molt on trepitjava i que no fos gens còmode relaxar-me, això va fer que no baixéssim la guàrdia ni un minut. Quan s'anava fent de dia el cos anava rejovenint i re-circulant l'energia. Quan arribem al final del trekking encara no havia arribat ningú, però mai sabíem a quant temps hi havia el segon equip. A cada turó, camí que s'havia de repetir, sender que desfèiem per un error en orientació, ... sempre miràvem si venia algun equip. Després d'una etapa de més de 10 hores caminant, amb una temperatura agradable i poques hores de llum, vam agafar la btt amb ganes de descansar els peus. La bici va tenir una primera part de "repechones" que semblava que mai acabessin per finalment arribar al descens tan esperat (i que jo pensava que arribaria abans). La baixada va ser un poc relliscosa i tècnica, i com sempre em passa a la bici resava per no equivocar-nos, ja que un error en orientació en bicicleta costa molt temps de recuperar comparat amb un error a peu. Al final de les bicis ens esperaven els nostres sants assistents, Rafael i Oscar que ens tenien preparada pasta amb tomàquet, entrepans, fruita i barretes energètiques. No vam trigar a sortir a peu per anar a buscar els cavalls. Em costava tant agafar un ritme dinàmic! Sobretot quan el camí pujava, em semblava el Mortirolo del Giro d'Itàlia, sent només una pujadeta. Feia calor, el sol atacava, però s'aguantava bé. Quan arribem als cavalls ens van dir que es parava el temps una hora perquè encara no havien arribat tots els cavalls. Ens va agafar per sorpresa i vam tenir una decepció, perquè eren hores de llum que perdíem en contra nostra voluntat. Ens estirem una mica, encara no havíem dormit des de la sortida de la prova, però amb el soroll de la gent, el sòl fred i els nervis no vaig poder conciliar cap minut de somni. A l'hora ens van dir que encara ens retenien 1h més, o sigui que no vam poder tampoc descansar 2h senceres com la resta d'equips a continuació. A l'hora 50 min de ser-hi va arribar el segon equip, els americans i kiwis del Merrell. Per fi sabíem a quan estaven els nostres rivals!
La secció consistia a portar menjar de la marca Nestlé, des d'on estàvem fins a un poble a 19 km i 1000m més amunt, amb l'ajuda d'un sol cavall per equip i ningú ho podia muntar ni carregar amb les motxilles. Nosaltres ens turnábamos per tirar d'ell i fins i tot ens tirava ell amb un cordino que li muntem al porta-paquets. El camí de pas era estret, amb molt de fang i costerut. Als 30 minuts de sortir trobem els 30 cavalls que baixaven a la recerca de més equips, però el lloc era tan estret que o ells passaven o nosaltres, va ser una mica caòtic i vam perdre una mica de temps. El nostre cavall es porto bé, però es va espantar molt en un moment del recorregut quan trobem un altre cavall, mort pocs minuts abans (després ens van explicar que havia caigut i s'havia trencat la pota i els gauchos l'havien sacrificat). Tots ens espantem. S'anava fent de nit (la segona) i les hores de llum eren or. Benja afinava l'orientació però algun error vam tenir. Cada petita rectificació ens posava nerviosos pel fet de tenir els segons a prop, però així era la carrera i havíem de fer la nostra estratègia sense pensar en els altres equips. Quan deixem el cavall jo em vaig sentir alleujada perquè em sap greu anar amb animals en un raid i mai saps per on et sortiran, per sort el nostre es va portar molt bé. La bici que seguia entrava al parc natural dels pumes, no vam veure ni un però si els flaixos de càmeres que es disparaven pel nostre moviment. Benja va frenar a temps de no menjar-se una serp enmig del camí i els frontals Silva ens van salvar de més d'una caiguda en plena nit. Però el cansament no va trigar a arribar i va fer efecte en l'equip. Ens extraviem per un sender equivocat i vam estar més d'una hora perduts enmig d'un bosc ple de matolls per tot arreu, va ser desesperant ia sobre amb les bicis arrossegant de dalt a baix una i altra vegada. Aquesta nit no va acabar aquí, sinó que va ser un conjunt de fatalitats: va venir una tempesta violentíssima amb molta pluja, vent i boira. La nostra fatiga no ajudava a millorar la situació ia sobre ens perdíem a cada quilòmetre. L'orientació va ser dificilíssima i vam perdre més de 3h. Jo ja pensava que d'aquella no sortíem fins al dia següent i que ja ens podíem oblidar del podi. Tots estàvem més que callats seguint les indicacions de Benja. David ho recolzava en l'orientació, traient tensió al nostre pobre Benja. Però en plena nit, mig perduts, calats fins als peus i adormits no era gaire bon panorama. Quan per fi Benja trobar el bon camí ningú s'ho creia fins que arribem al pc de canvi. Les bicis ja no tenien pastilles de frens, el fang les havia consumit i nosaltres estàvem amb la reserva ja esgotada. La sorpresa va ser veure que ningú havia arribat encara! O sigui que la resta també es va perdre i conservàvem la primera plaça. Va ser el millor regal del raid, però encara quedava molt i no sabíem a quants minuts hi havia el segon equip, i la pluja no parava. Deixar les bicicletes en aquest punt va ser un alleujament i començar a caminar va fer que entrés en calor i tota jo em sentís més reconfortada. El primer pc que trobàvem del trekking era obligat parar i així ho vam fer, vam parar 2h. Però només hi havia un tendal i un petit foc, el terra estava mullat i nosaltres no portàvem botiga, el control ens va dir que ens espabilásemos i llavors va sortir la ràbia interior femenina: jo completament ofesa li vaig demanar amb un to de veu pujat la seva botiga (de 4 persones) que veia darrere del campament, li vaig dir que era inadmissible que no s'habilités un lloc per dormir si era obligatòria parar i que no ens donava la gana de seguir mullant sota la pluja. Va cedir i vam poder dormir calents en els nostres sacs guardats en una bossa estanca dins de la nostra motxilla. Ens despullem completament per no perdre més calor i dins del sac vam poder dormir 1h 30min. Va ser l'únic que dormim en tot el raid. Quan va sonar l'alarma no podia creure que ja hagués passat l'hora i mitja! Encara que no vaig descansar del tot bé, em semblava que portàvem allà tot just 15 minuts. El pitjor va ser vestir-nos de nou amb la roba mullada fora de la botiga, les sabates calats, i tots nosaltres tolits. Però Shane va ser el primer a fer el pas endavant, va sortir de la botiga completament nu, es va vestir amb el mullat i va començar a recollir-ho tot. Tots el seguim (jo vaig ser l'última a sortir .... que mandra!). Just quan ja estàvem a punt de marxar va arribar Merrell, que també li tocava 2h de parada obligatòria (entre la parada dels cavalls i en 3 pc marcats per l'organització havies de parar com a mínim 4h). Ara ja sabíem que els segons estaven a 2h: també s'havien perdut molt en la bici! Sortim bé mullats però animats, encara plovia i no se'l veia intenció de parar. Quan tot just portàvem 20 min caminant va aparèixer per darrere l'equip Oskalunga del Brasil. ¿D'on venien? Em vaig preguntar. Resulta que encara els quedava descansar 1h obligatòria i no s'havien parat on nosaltres vam dormir. Ens van seguir i la situació s'anava tensant per moments. Benja va fer la seva orientació i tots marquem un ritme alegre. Els sants assistents ens esperaven sota un tendal foradat, amb el cotxe ple de caixes de menjar i roba i amb fred. Es van alegrar molt de veure'ns però per poc temps ja que no vam estar ni 4 minuts, ens interessava agafar distància respecte als brasilers i no vam perdre res de temps. No hi havia canvi de disciplina així que sense canviar-nos només vam agafar menjar. Al marxar un cotxe d'assistència de l'equip del Brasil ens va seguir per controlar que camí agafàvem ja que distància estàvem del seu equip. Ells a diferència dels nostres 2 assistents + 1 pick-up petit portaven 6 cotxes i 20 persones d'assistència; ¿que passada no? Crec que no s'hauria de permetre, i hauria de limitar l'assistència per igual a tots els equips en 2 vehicles i 3 persones com a màxim, ja que sinó tots els equips del país queden afavorits. Quan acabem el trekking l'assistència va arribar amb un vehicle de l'organització 2 minuts abans que arribéssim. Resulta que el nostre pick-up s'havia quedat encallat en el fang i no el van poder treure a temps, per sort passava un vehicle de l'organització pel camí i Oscar va poder pujar a ell amb el material de canoa. L'equip del Brasil es va queixar d'aquesta acció, a sobre!
La secció de canoa la vam fer concentrats i amb la intenció de treure la màxima diferència respecte a Oskalunga, i així ho vam fer, perquè tornant d'un pc vam veure que es trobaven a més de 1h respecte a nosaltres. En aquesta secció jo remei amb Benja i David amb Shane, era la millor combinació en aquesta situació, molt vent en contra i cansament acumulat. Shane ens va ensenyar com traginar els caiacs amb les cordes de seguretat i avancem moltíssim en els trams a peu. Era el crac de les activitats d'aigua. David era el de la bici, Benja el del mapa i jo aguantava com podia, sempre amb la moral alta i serrant les dents. El final del caiac es va ubicar en un poble que de pobre no tenia res, totes les cases eren enormes, amb jardins preciosos i amb embarcadors propis o garatges que donaven directament a l'aigua; al · lucinant. Vam fer també una transició ràpida. L'assistència de l'equip del Brasil havia ocupat el millor lloc, ja que seguia plovent i escollir l'únic lloc protegit de la pluja i nosaltres ens conformem amb estar davant d'uns lavabos (i com no, un assistent del Brasil va haver d'anar al wc just en el moment que ens estàvem canviant ... que casualitat!). El trekking que va venir a continuació ho havíem de aprofitar al màxim perquè només ens quedava una hora de llum. Així que vam anar a ritme i Benja va escollir l'opció de tallar en comptes de seguir una pista que després vam saber que va ser més ràpida (i els equips que van passar més tard la van agafar perquè era de nit i asseguraven el trajecte). No parem de pujar i baixar turons, de saltar tanques, de circular per zones pantanoses ... va ser bastant dur i la nit estava al caure. Al final vam poder acabar l'etapa bastant bé però no sabíem que teníem a 3 equips a menys de 2h. La bici que va venir a continuació va ser de nit per no trencar la tònica de la cursa. Als nostres frontals ja els quedaven poca bateria i el meu cul ja estava per anar al planxista, gairebé no em podia ni seure! (Estava ple de ferides). Recordo que aquesta transició la vam fer especialment lenta ia mi em va costar mentalitzar de tornar a pujar a la bici. No parava de ploure, no havia parat des de la segona nit i no es preveia que parés. No hi ha cosa que més odiï en un raid de fer una secció de btt de nit, mullats, amb fred i gairebé sense llum ... ¡Que calvari! Per sort la motivació d'anar davant donava forces fins en els pitjors moments i seguíem endavant com fos. I ens vam tornar a perdre, just quan havíem de trobar un camí en un lloc delicat venir una boira tan espessa que no veia a ningú que estigués més lluny d'1 metre meu. Va ser horrible, preguntem a un home que ho despertem en plena nit, no enteníem el que ens deia en un portuguès molt tancat, el seu gos petit no parava de bordar, ens dormíem i els frontals anaven perdent intensitat ... era desesperant! Al final vam tornar a la carretera principal i des d'allà busquem per tercera vegada el camí fins que el trobem, vam perdre com una hora. El camí no era de roses, estava ple de pedres, fang, baixades tècniques en què havíem de baixar de la bici, ... es va fer etern fins arribar al ràfting. Arribem a les 4 de la nit, faltaven 2h perquè es fes de dia i no teníem clar d'entrar a l'aigua. Com feia dos dies que no havia parat de ploure la llera del riu havia augmentat molt i els ràpids de classe III havien passat a ser de classe IV + ... i de nit! Vam estar discutint amb l'organització la seguretat que tenia el riu i que responsabilitats tenien ells i nosaltres, no traiem l'aigua clara i de sobte vi Merrell. Això sí que va ser una galleda d'aigua freda, no esperàvem cap equip a menys de 1h! Ens vam decidir ràpid, ens vestim i amb els frontals Tikka sortim al riu (els Silva s'havien gastat). Amb el estrop (llum de llampades utilitzada en nàutica) en la part frontal (ens deixava cecs) i amb els Tikka no es veia gairebé res i les pedres apareixien com per art de màgia. Poques vegades he passat tanta por, aquesta n'és una. Va ser una hora i mitja de ràpids continus, alguns d'ells perillosos, no hi havia descansos al riu, estava ple de vegetació i arbres pels costats, el soroll era ensordidor ... sort de Shane, el nostre salvador! Va posar mans al timó, va conduir l'embarcació a la perfecció i gràcies a ell no bolquem en cap ràpid que hagués representat la nostra perdició (l'equip d'Uruguai la nit posterior va viure la pitjor experiència de la seva vida al bolcar de nit i perdre a la seva noia, per sort la van trobar encara viva). Quan es va acabar el calvari als 10 minuts va arribar Merrell i va dir el mateix que nosaltres: que bogeria haver fet aquest riu de nit i sense conèixer-lo! Encara mig desorientats ens canviem amb pocs ànims en veure Merrell tan a prop, però ens vam donar un vot de confiança: encara quedaven unes 4h de carrera per acabar. Així que vam començar el que seria la penúltima bici amb molta energia i amb el convenciment que si ens avançaven era perquè estaven més forts i no perquè els havíem regalat la posició. La bici ens va afavorir, era una pujada estesa i llarga que no donava descans, ens trobem bé i jo amb plat petit i l'últim pinyó m'anava menjant km sense baixar de la bici. Curiosament el cul no feia mal, el cervell estava concentrat a donar tota la reserva que quedava per conservar el primer lloc. En arribar al canvi ens van dir que els havíem tret 25minutos, però no estàvem tranquils. Va venir un ràpel de 130m al costat de la Cascada de Caragol que era més que impressionant. En aquesta transició Shane no trobava el seu arnès i per primera vegada en l'equip hi va haver un pànic puntual fins que el va trobar. Fins llavors totes les transicions es feien super concentrats, sabent el que havíem de deixar i agafar de material, sense perdre temps i amb alegria. En aquesta penúltima els nervis ens podien, jo estava histèrica i no volia perdre el podi. Sabia que venien 2 equips molt a prop: els americans del Merrell i els suecs del Cros, els brasilers venien més lluny. El ràpel ho vam fer concentrats i alhora una mica impressionats per l'altura i l'única corda que ens ancorava a la terra. En arribar a baix i amb l'aigua de la cascada mullant (però ja ho estàvem perquè no parava de ploure) vam anar marxant cap a l'última bici i etapa del raid. Vam córrer tot el que podíem, gairebé no parlàvem i la concentració era màxima. Jo només deia en no cometre errors tontos, ara no si us plau ... En arribar a l'última transició, era sense assistència i ens esperaven les bicis que ens portarien a meta, eren les 12 del migdia de dimecres, gairebé tres dies després d'haver començat aquesta aventura. No van faltar Mortirolo per acabar de rematar a un cos que només demanava descans, dormir, menjar i dutxar-se, però sobretot guanyar, després de tant sofriment ens ho mereixíem! ... així que vigilant no tenir problemes amb les bicis vam entrar a la població de Gramado assaborint per fi el triomf que tant havíem guardat per no tenir-lo segur fins al final. Quan entràvem a meta, encara plovent, no m'ho acabava de creure, havíem guanyat el Ecomotion!! Va ser sensacional, tots ens vam abraçar, al meu es va escapar alguna llàgrima i em vaig sentir molt orgullosa de l'equip i de com afrontem aquest repte sense precedents.
La mala notícia va venir quan ens van dir que els suecs del Cros venien a 1h però amb prou feines 8 km abans d'arribar a meta un dels seus integrants va patir un col · lapse mental i es va desmaiar durant més d'una hora. ¡Van haver de retirar-se gairebé ja en l'arribada! Segons ja van quedar els immediats perseguidors del Merrell i tercers els brasilers del Oskalunga Brasil Telecom.
Jo només arribar a l'hotel em vaig posar sota la dutxa durant més de 20minuts i gairebé m'adormo. Quan em vaig estirar al llit ja neta i endreçada gairebé no m'ho creia. Com es valoren els petits detalls de la vida quotidiana després de 3 dies sense dormir, menjant malament i sense parar de caminar, pedalar, remar, ... però va valer molt la pena!

4 Buff Nike-ACG

5 Montrail

Emma Roca
15 Octubre 2005
Explore Sweden 2005
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquest any el Explore Sweden ha estat més dur que mai. La fórmula que es va seguir l'any passat amb avions i 4 destinacions diferents no s'ha repetit per falta de pressupost. El govern suec ha destinat els seus avions al rescat de les víctimes del Tsunami.
El raid ha estat un non-stop autèntic d'una sortida i arribada a un mateix lloc després de recórrer més de 600km i pujar més de 8000m en els paratges més salvatges del nord de Suècia. La ubicació de la cursa ha estat en Kitjefall al nord-est del país.

El raid ha estat dur per diversos motius:
• el nivell dels equips era altíssim, han vingut els millors del món, només faltaven Seagate, Nokia i Aroca, ja que es tractava de la primera prova del circuit mundial AR World Series, classificable per al Campionat del Món aquest any al novembre a Nova Zelanda.
• el perfil non-stop exigeix més de cada equip, no dóna treva al descans i cada un ha de cuidar a l'extrem i conservar forces per arribar en condicions fins al final.
• el temps que mai sobrepassava els 10 graus i moltes vegades estàvem sota zero. Fer un raid en condicions de ple hivern és molt exigent física i mentalment, ja que hi ha un desgast corporal important per conservar la temperatura i el vegada quan et mulles les conseqüències són molt pitjors que en una climatologia més temperada. A més es fa més material a la motxilla i moltes vegades el Camelback o bidó d'aigua es congelava. Ja no dic el dures que estaven algunes barretes energètiques o powergels ...

S'han fet unes 20 hores de trekking, més 20 de btt, més 20 de caiac i 20 d'esquí de muntanya! Aquesta última disciplina és la primera vegada que la trobo en un raid d'aventura, en els 8 anys i ha estat genial!
El recorregut de la cursa ha estat espectacular, molt treballat. Hem passat per paratges únics. Amb els caiacs hem remat per rius on la temperatura de l'aigua no superava els 5 graus, on a cada costat del riu hi havia gel i neu en abundància. Fins i tot hem arrossegat el caiac per un llac gelat! Al final del llac algun ensurt d'enfonsament ens portàvem. Del nostre coll penjava una eina molt utilitzada en els països escandinaus anomenada IceClaw que serveix de ganxo per sortir del gel sense relliscar quan per accident t'enfonses en un llac o riu gelat.
Les parts del carrer han estat les més fàcils i agradables, perquè pots menjar, caminar a un ritme continu i no es passa molt de fred. L'únic problema en aquest raid era quan et mojabas els peus, ja que hi havia molts llacs mig secs, rius i aiguamolls L'aigua estava tan freda que la circulació del peus es reactivava de cop.
Però en bici la situació no és la mateixa; portes molt pes a l'esquena, el fred cala a l'interior del cos i amb prou feines pots menjar i beure bé. Sort que portàvem botins de neoprè i una jaqueta Gore-tex que no ens la traiem en cap moment. Quan circulàvem per pistes gairebé sense rastre humà, de vegades se'ns creuaven rens, però no un o dos, ¡sinó desenes! Era una imatge de pel · lícula, i alguns d'ells corrien al teu costat o just davant, obrint les potes del darrere i aixecant el cap, molt divertit!
Amb l'esquí ens ho vam passar molt bé i va ser una etapa que encara llarga va valer molt la pena. Recorríem llacs gelats i muntanyes amb desnivell enmig del no-res, sense habitants ni cases al voltant. La neu estava en unes condicions espectaculars i en algunes de les baixades el traçat dels esquís pel mig del bosc va ser inoblidable.


Des del principi el nostre equip va haver de remuntar posicions a causa d'un error d'orientació, que ens retard del cap de carrera en més de dues hores. Amb la bicicleta a l'esquena, i enfonsant-nos a la neu a cada pas que donàvem, arribem a la segona transició en vuitena posició. Les etapes anaven passant i els dies també. Sabíem que els raids de llarga distància ens afavorien i confiàvem en això. Quan quedava un dia per acabar anàvem 5tos. L'etapa d'esquí la començàvem amb moltes ganes, però una tempesta de neu va fer equivocar de direcció en un punt clau d'un cim perdent més de 2 hores! Amb prou feines vam poder atrapar l'equip Montrail al final de l'esquí i vam haver de accelerar el ritme en la penúltima secció, kickbike (bici patí) per distanciar d'ells i mantenir la quarta plaça. Al final de la bici ja només quedava una via ferrada i una etapa de muntanya de tot just hora i mitja. Ens havíem distanciat dels 5tos i anàvem 4tos destacats, però la sorpresa va ser major quan al final de la bici trobem als tercers, l'equip Salomon Suisse (guanyadors de diversos Raid sèries) que durant tota la carrera s'havia mantingut entre els tres primers llocs. La pujada a la ferrada va ser agònica, per veure qui arribava primer i agafava avantatge. Per dos segons van arribar els suïssos primers i ens vam haver d'esperar a agafar línia d'ascens fins que ells acabessin. Això ens va fer perdre uns minuts insalvables que van suposar el 3er lloc per a ells i el 4t per a nosaltres finalment.
Dels 14 equips que van començar només acabar 7. D'aquests 7, només 5 van completar tot el recorregut. La duresa de la carrera queda demostrada en la classificació final. El nostre equip va estar a punt d'aconseguir el podi, però errors d'orientació insalvables no van permetre millor resultat. L'experiència va valer la pena encara que el nostre cos aprimar més de 4 quilos, vam perdre alguna ungla dels peus, la cara se'ns va cremar del fred i alguna infecció respiratòria arrosseguem bastants dies després. Però qui pot dir que ha estat pedalejant amb rens, travessant un llac gelat amb esquís o amb un caiac, caminant en aigües de tot just 4-5 graus, esquiant per muntanyes on mai es fa de nit, aguantant temperatures i condicions climatològiques extremes en llocs inhòspits? ... molt poca gent.


1 Cross Sportswear

2 Lundhags Adventure

3 Salomon Suisse

4 Buff Nike-ACG

5 Montrail

Emma Roca
15 Abril 2005
Nuevoleon Outdoor Challenge 2005 (Mèxic)
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquest cap de setmana hem acabat el raid www.nuevoleonoutdoorchallenge.com que es feia a l'estat de Nou Leon a Monterrey, Mèxic. Han estat 4 dies repartits en 3 etapes realitzant un total de 36 hores i més de 8000m de desnivell.
L'equip format pel francès Benjamin mesuren, el finlandès Jukka Piñol i jo mateixa ha acabat amb una meritòria 2a posició.
Aquest raid s'ha caracteritzat per l'extraordinària calor (més de 45 graus en ple sol i 35 a l'ombra ..), la humitat i el desnivell per un dels paratges més bonics del país. A més ha estat una carrera tècnica sobretot en els dos barrancs que vam fer el segon dia i en alguns trekkings i descensos de btt amb molt desnivell. Hi han participat 34 equips de 10 països diferents i el nivell dels 8 primers equips ha estat molt elevat.
El primer dia es va iniciar amb una btt molt curta i ràpida seguida d'un ascens a una cova guapíssima. Només la pujada de més de 400m per un sender estret ja va fer suar a tots els equips! Després va seguir un trekking de 4 hores que patim les conseqüències de quedar-ens sense aigua durant més d'hora i mitja (pel meu cap només pensava en el líquid i la forta calor em atabalava, semblava que no pogués arribar al control per poder hidratar-se de nou, que angoixa!!). Amb un ràpel curt i ple de públic iniciem l'última etapa de 6 hores de btt pel desert autèntic de Nou Leon, ple de cactus, roques, ni un arbre i cases de fang que semblaven del planeta Mart o de la pel · lícula de la Guerra de les Galàxies; Em preguntava ... com pot viure la gent en un lloc tan inhòspit, on jo no podria estar ni 2 hores! Vigilar en no punxar les BTTs no ens vam poder salvar i 4 reparacions vam haver de fer. La forta calor i les hores d'esforç van fer que l'equip se sentís molt feble en la part final i demorés molt la marxa però no suficient com per perdre el 2on lloc de la general.

LLOC
EQUIP
NOMBRE
PAÍS
TEMPS D'ARRIBADA
1 °
Nike / Balanç Bar
9
Estats Units
18:19
2n
Buff Nike ACG
3
Espanya
19:05
3 °
Buff Uvex
4
Mèxic
19:16
4t
TrainingRx.com
20
Estats Units
19:18

Team Sole
18
Estats Units
19:29

Esprintadors 44 Graus
14
Mèxic
19:59
7 °
Abarth
2
Espanya
20:15
8 °
Sport City Merida Salomon
13
Alemanya
20:46

Team Newcastle
16
Estats Units
21:17
10è
Tekno Bike H2O
8
Mèxic
22:47

El segon dia va ser molt més llarg amb 20 hores d'etapa, molta btt amb desnivells d'espant i uns barrancs espectaculars! Comencem amb un caiac curt en un llac al costat de Monterrey per agafar la btt i pujar per pendents inimaginables amb la calor de 40 ° en plena ombra! Parem més de 5 vegades en botigues a comprar begudes i aigua fresca per refrescar per sobre! El pobre Jukka no podia ni respirar bé i estava més vermell que un tomàquet madur. Comparat amb Finlàndia ...! Vam haver ajudar i animar-fins arribar al barranc on li asseguràvem que l'aigua que trobaria seria fresca i les temperatures serien inferiors. Per sort així va ser i la seva recuperació va ser espectacular. De setens que anàvem després de la btt acabem 3eros en els 2 barrancs: un era de baixada, de dia, amb molts salts i coves espectaculars anomenat matacans, l'altre, anomenat hidrofòbia, era de pujada remuntant cascades de més de 15m amb cordes nuades i de nit! Per acabar l'etapa només quedava una btt que suposadament havia de ser d'unes 3 hores mexicanes i al final van ser 7! Per camins de pànic, pujades pitjors que l'Angliru i unes carreteres que eren de tot menys asfaltades. Al final també vam poder fer segons conservant la posició general i engrandit distàncies amb els immediats perseguidors.

LLOC
EQUIP
NOM
PAÍS
TEMPS D'ARRIBADA
1 °
Nike / Balanç Bar
9
Estats Units
05:55
2n
Buff Nike ACG
3
Espanya
06:32
3 °
Buff Uvex
4
Mèxic
06:56
4t
TrainingRx.com
20
Estats Units
07:26

Team Sole
18
Estats Units
07:50

L'última etapa va ser molt curta comparat amb les altres, 5 hores, amb una caminada agònica a la muntanya el Turó de la Cadira, símbol de la regió, només de la humitat perdies més d'1 quilo d'aigua corporal. Al cim hi havia una espectacular tirolina de 350 metres i un descens a peu més que tècnic, per matar-se de veritat si no es vigilava. Finalment acabem amb una btt suau i fàcil que no complicar la classificació i ens va conservar al podi:

LLOC
NOM
NOMBRE
PAÍS
TEMPS TOTAL
1 °
Nike / Balanç Bar
9
Estats Units
:
2n
Buff Nike ACG
3
Espanya
:
3 °
Buff Uvex
4
Mèxic
:
4t
TrainingRx.com
20
Estats Units
:

Team Sole
18
Estats Units
Emma Roca
14 Abril 2005
Bimbache Extrem 2005: Andalusia
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquest cap de setmana l'equip BUFF NIKE-ACG, amb Benjamin Mesuren de França, Jose Torres de Granada, Jukka Pinol de Finlàndia i jo mateixa, acabem el primer raid de la temporada a Andalusia, el Bimbaches Extrem. Ha estat un dels raids més durs mai fets ja que la longitud de les etapes en bicicleta i el recorregut per carretera la van fer especialment difícil. Vam anar de Còrdova a Huelva recorrent més de 500 km en poc més de 2 dies, dels quals 330 van ser només amb btt!
En la 1a etapa vam fer una orientació urbana, un caiac de riu de 5h i una btt de més de 9 i acumulem 3700m de desnivell durant 15h. La postura a la bici, el pes a l'esquena i les hores damunt d'ella van fer efecte en cada racó del cos, feia mal per tot arreu. A les 14:00 vam entrar en la línia de meta primers juntament amb l'equip AXN-Abarth. Darrere venien l'equip suec Cross Sportwear a 2h i la resta dels 12 equips a més de 5h.
Després de dormir 4 hores obligades, que van passar volant, vam començar la 2a etapa amb la màxima motivació per anar davant de la classificació. Vam fer 2h de trekking amb cordes per seguir amb la btt de nou, i no unes horetes ... sinó 7h al matí i 9 a la tarda, gairebé res! I més del 90% per asfalt!
Tot el dia vam anar al capdavant lluitant per distanciar-nos del 2on i 3er equip, també favorits per a la victòria. A les 4 del matí deixem les bicicletes molt contents de no tornar-les a veure (potser per a molts dies!) I comencem un trekking de 60km que va suposar més de 11h d'esforç. Al final "només" van quedar 3h de caiac, uns patins i una cursa a peu de dues hores més. Vam fer 38h d'etapa amb 6400m de desnivell arribant a la una de la nit al Huelva 2 dies i mig després de començar a Còrdova.
Arribem primers en aquest Campionat d'Europa de raids amb la decepció d'haver perdut els 2 equips rivals més immediats per abandonament, el Cros Sportwear causa d'una insolació i el AXN-Abarth a causa d'un esquinç de turmell. Només entrar 5 equips en la línia de meta i tots ells 15 hores després d'haver acabat nosaltres. Llàstima. Però el sofriment i la lluita aferrada que vam tenir durant gairebé tota la carrera amb aquests dos equips ens va donar una bona satisfacció per l'èxit aconseguit.
Realment el poder de la ment sobre el cos queda reflectit en cada petit esforç dins d'un raid d'aventura, on els km, les hores i el desnivell es van realitzant sense parar amb l'única motivació d'acabar. Aquest raid va suposar 53h d'exercici continuat i més de 10000m de desnivell positiu.

El proper raid és el Explore Sweden, classificable per al Campionat del Món de raids a Nova Zelanda, a finals de maig.

Emma Roca
15 Novembre 2004
Mild Seven 2004
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
El mild seven aquest any ha estat l'edició amb més nivell de totes. Fins a l'últim moment no s'ha sabut el podi definitiu. Hi havia molts diners en joc i un prestigi a guanyar únic al món. És una de les millors carreres que existeixen.
El perfil del raid és simple, es corre cada dia unes 6h i es descansa en un hotel amb totes les instal · lacions interiors. No hi ha assistència i és la pròpia organització qui et porta el material que tu prepares el dia previ a cada lloc convingut. Hi ha les disciplines típiques dels raids d'aventura però no cal orientar, l'organització etiqueta tot el circuit. Els equips són de 4 persones, on ha de haver una dona o des de l'any passat un home major de 45 anys. Aquest canvi en el reglament motivat per la baixa participació d'equips locals, ha provocat molta polèmica i discussió i els equips mixtos han expressat la seva més sincera repulsa i el seu cessament a participar en futures edicions si no es canvia la regla. Aquesta edició precisament ha guanyat un equip tot masculí. Jo personalment considero que és un pas enrere en la igualtat de gènere, una discriminació de la dona i una falta de respecte a aquest col · lectiu femení que se sent rebutjat i infravalorat en la majoria de disciplines esportives. Els raids d'aventura que són uns dels pocs esports on la dona juga un paper clau, és considerada tan important com la resta dels companys homes i rep la mateixa compensació econòmica, deixaran de ser el autèntics que són quan no sigui obligatori portar com a mínim en l'equip un component del sexe oposat.
Des de fa 3 anys el Mild Seven Outdoor Quest es ve fent a Malàisia, a l'illa de Borneo, on es troba la muntanya mítica, el Mont Kinabalu de 4000m. En aquesta muntanya es disputa cada any el Campionat del Món de Maratons de Muntanya i precisament aquest any el circuit mundial de maratons ha estat guanyat pels catalans Anna Serra i Agustí Roc.
En els anteriors anys, el Mild Seven s'havia disputat a la Xina, i Red Bull capitanejat per Antonio de la Rosa havia aconseguit uns meritoris 2n i 3r lloc.
Aquest any amb només 20 equips ha estat l'edició més disputada i més bonica de totes. L'equip BUFF ha estat format per Jose Torres (Granada), Benjamin Mesuren (Ardeche, França), Michael Fargier (Nimes, França) i Emma Roca (Catalunya).
1a etapa: "Primer pas a la glòria": una etapa esprint, amb 3 curses de 3 esports (btt, kaiak i córrer) i que duraven 20 min cadascuna. A més hi havia una prova especial al final de cada una que consistia en saltar un mur de fusta de més de 3 metres (com en un circuit d'obstacles militar). Va servir per entrar en calor (per cremar amb el sol!). Per provar el mar i matar nervis previs a les etapes principals. He vist l'important que és una hidratació prèvia i com una s'ofega només amb la humitat de l'ambient. Els equips han anat al màxim, jo anava amb el cor a 180 pulsacions. Hem estat setens a 3 min dels primers.
2a etapa: "Platja Paraiso": aquesta etapa va capturar la bellesa de la costa tropical i les terres de cultiu en les planes del nord de Borneo. Comencem amb kaiaks per seguir amb un coastering (córrer per la vora de la platja, amb pedres relliscoses, sorra i aigua fins al genoll, molt tècnic). Després ens van fer arrossegar un bidó de 20kg des de la costa fins a una barca enmig de l'aigua per després començar un biatló (2 amb btt i 2 corrent) que ens anàvem alternant per agafar la bici (era un moment de relax mentre els altres dos corrien ). El va seguir gairebé 3h de btt per un circuit variat i tècnic, per després d'una tirolina posar-se a remar durant 2h pel mar. Ens va saltar davant dels nassos una ratlla de mar (peix elèctric en forma de manta amb una llarga cua) que ens va deixar aclaparats. Aquest dia i després de més de 6 hores agòniques acabem amb uns patins en línia per una carretera asfaltada que ens conduiria cap a un hotel ideal per menjar, reposar, banyar-se i descansar. Acabem sisens. La marca del sol a cames i braços ja va fer acte de presència, i mira que ens vam posar crema protectora Isdin factor total!
3a etapa: "Vall de l'aventura": comencem tots amb el coet a les cames (semblava un duatló de curta distància), corrent costa avall en una pista forestal amb una velocitat fantasmagòrica per després agafar els kaiaks i gaudir de 2h d'un riu tècnic amb ràpids de classe 3 i moltes pedres de sortejar. Sortim del caiac segons per patinar per una pista asfaltada amb algun tros de pedres que ens va provar el nostre equilibri enzim de 4 rodes. Algun assaborir el sòl. Aquest dia vam acabar amb una btt llarguíssima, amb baixades tècniques i una última pujada d'asfalt de 7 km i 400 m de desnivell. Ni l'Angliru ... I amb un sol assotant nostres ja debilitats cossos. Abans de la pujada infernal vam fer una prova especial amb un búfal del país (ho havíem de guiar per un circuit circular sense que s'enfadés ni parés) i ens van fer baixar un petit tros de riu amb pneumàtics inflables negres i les armilles salvavides llocs entre les cames (no estàvem molt afavorits la veritat). Acabem quarts, amb els 10 primers equips a tocar.
4a etapa: "Alçades de Borneo": a les 3 del matí ens vam disposar a pujar fins 3000m a la muntanya sagrada de la Muntanya Kinabalu, per començar l'etapa puntuals com sempre a les 6.30 del matí bastant més amunt d'on ens havia deixat l'autobús. Després de donar el tret de sortida van ser 1000m de desnivell agònics fins arribar al cim, fer un ràpel i baixar 2000m cap al asfalt per anar a buscar la btt. A la baixada del Kinabalu ens situem primers (guanyant l'etapa especial de muntanya) i comencem un descens amb btt per carretera a la babalà per conservar el liderat. Els americans del Nike ens van agafar al cap de pocs minuts per després començar una batalla de baixada amb una caiguda multitudinària dels dos equips provocant la pitjor conseqüència: em vaig trencar el radi al nivell de l'articulació de la mà dreta. Conseqüentment no podia canviar de marxes, ni frenar amb la roda del darrere ni a penes donar suport el braç al manillar. La resta de btt de més de 2h per camins abruptes, senders i pedregars va ser un autèntic infern, cridava en cada petit sotrac, però havíem de seguir. En acabar la btt mitjà plorant i rient d'alegria per no tornar a agafar el manillar, realitzem un caiac de riu poc tècnic però que amb el meu braç es va complicar, vaig haver de remar d'un sol costat i no pels dos com el caiac normal. Quedem 3eros a 30 segons dels americans. No ens podíem queixar i més quan a l'hospital i amb la radiografia davant em van diagnosticar una fractura amb 6 setmanes de repòs. Jo vaig voler continuar per acabar el raid el dia següent i després d'una reunió entre organitzadors i metges van decidir deixar-me continuar però sense poder fer el ràpel final del raid de 140 metres a la ciutat de Kota Kinabalu. Amb prou feines vaig dormir aquella nit de dolor. Però les ganes d'acabar, de no deixar als meus companys, va fer que tragués força i voluntat d'on no n'hi ha. Els metges em van catalogar de boja i em van alertar molt de no caure perquè si l'os es separava caldria una operació urgent.

5a etapa: "Cursa de la victòria": va començar per sort amb uns patins en línia, seguits d'una btt de 1h30min on la majoria va ser asfalt. Les parts de la bici abruptes i de terra les vaig tornar a passar de la millor manera possible, amb una mà moltes vegades i patint més que el dia anterior. Seguim amb un caiac llarg per les aigües calmades de l'oceà per arribar finalment al ràpel. Enmig del kaiak hi va haver una cursa a peu i un pont tibetà en una illa paradisíaca, enmig d'una selva espessa, amb insectes de tot tipus que no paraven de cantar. Un cop al ràpel jo vaig haver de pujar els 30 pisos de l'edifici a rapelar i tornar a baixar per les escales com a conseqüència de la meva lesió. Tot no es podia tenir (m'hagués agradat rapelar!). Vam perdre la nostra 3a plaça de la general per acabar al final 6tos. Vaig quedar molt que contenta després de l'accident i vaig estar molt satisfeta amb l'equip. El podíem haver fet millor si no haguéssim tingut l'accident, però tot i així sortim ben parats. Quan vaig acabar no vaig voler saber res de btt i el meu braç va descansar per fi tal i com l'hi mereixia. De fet tota jo descansar durant hores de la calor, humitat, sol, fatiga i dolor a la fabulosa habitació de l'hotel.

Classificació final:


1
irules
24:17:54

2
Nike ACG
24:53:21
3
Seagate NZ
25:18:39
4
Switzerland
25:32:27
5
Nokia Adv
26:02:39
6
Buff
26:07:10
7
FVB-Haglofs
26:19:51
8
AROCA
26:33:17
9
AstaFactor
26:51:22
10
Montrail
26:54:21


Més informació en www.msoq.com.
Emma Roca
15 Octubre 2003
Raid Gauloises 2003: Kirguizstan
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
El passat 5 de juny, l’equip Buff de raids d’aventura marxava cap a la República del Kirguizstan per disputar la dotzena edició d’un dels raids més prestigiosos del món, el Raid Gauloises. Després dels bons resultats obtinguts en les dues primeres curses de la temporada, els ànims estaven pels núvols i confiàvem en fer una bona cursa. Per fer-ho calia lluitar amb 40 equips més provinents dels 5 continents amb àmplia experiència en aquest tipus de competicions.
 
La cursa no començà fins el 10 de juny. Aquests 5 dies van ser necessaris per fer verificacions de material obligatori, aclimatar el cos a l’alçada i a la diferència horària, a més de preparar els bidons d’autoassistència i els mapes i llibres de ruta per la cursa.
 
Així doncs, amb moltes ganes, el dia 10 a les 6 del matí es va iniciar el recorregut que per aquesta edició havia de cobrir més de 950 km. nonstop. La primera etapa va ser un recorregut d’alta muntanya de quasi bé 60 Km. de distància. L’itinerari remuntava una vall de bellesa indescriptible per tal d’assolir un coll de 3800 metres d’alçada i passar a una altra vall. En aquesta etapa, tots els equips anaven molt junts. Els favorits no volien forçar la màquina mentre que els que no ho eren, en veure’s al cap de cursa s’esforçaven per seguir un ritme que era força assequible per tothom.
 
Un cop acabada la secció, al cap d’unes 10 hores, s’iniciava un tram de canoa d’aigües braves seguit d’un llac, per tal de cobrir una distància total d’uns 60 km. Aquesta etapa fou dramàtica, doncs un equip francès va patir un accident al riu que va pagar amb la vida de la component femenina. La dificultat del riu, la fatiga, els arbres, l’excés d’aigua i el pes de la barca foren les causes que s’apunten per justificar l’accident, en el que va ser un cop molt dur per a tots els corredors.
 
L’equip BUFF no va tenir cap problema al riu i després d’unes poques bolcades varem aconseguir sortir al llac Issy Kul. Aquest llac és un dels més grans del món i és famós perquè a l’interior, en el seu punt més profund, els russos tenien una base militar nuclear en els temps de la guerra freda. Després de 9 hores remant sense descans, varem arribar al punt d’assistència on ens van comunicar la trista notícia. Alguns equips van abandonar profundament afectats. Nosaltres, després d’una aturada de dues hores, varem decidir continuar. Ja no es podia fer res i calia continuar endavant.
 
La següent secció era relativament curta. Calia fer 75 Km. amb BTT. Encara era de nit però ben aviat es va fer de dia i van arribar les 6 del matí, és a dir, ja portàvem 24 hores de cursa. I el que quedava!
 
Els equips capdavanters encara estaven molt agrupats i després de trobar una botiga on venien cocacoles fredes i gelats encara més. Varem parar 10 equips a avituallar-nos sense cap mena de remordiment d’estar perdent temps de cursa. Molts cops aquestes pèrdues de temps fan guanyar-ne després amb escreix. Un cop avituallats, i sota un sol de justícia varem continuar i varem arribar de nou a una assistència on deixàvem la BTT i tornàvem a caminar. Aquest punt va ser bastant crític. Els equips ja portàvem 30 hores de cursa i ningú havia parat a dormir.
 
La secció que iniciàvem tenia 30 Km. de distància i s’assolia un cim de 4000 metres d’alçada. Ben aviat l’alçada i el cansament es van fer notar. El nostre equip va decidir parar a dormir. Van ser només 15 minuts a l’ombra d’un arbust. Ens van passar uns quants equips però més tard els varem poder avançar ja que ells també van haver de parar a dormir. Ningú no es lliurava de l’atac de la son. La secció va tenir una durada d’unes 10 hores, després de la qual ens varem trobar amb el primer camp d’assistència en el qual era obligatori parar 5 hores. Després de menjar i preparar el material per a la següent secció varem poder dormir unes 4 hores seguides. És un temps totalment insuficient però en aquesta situació es com si dormissis 12 hores seguides.
 
Amb energies renovades varem iniciar la següent secció que també era caminant. Calia fer un altre cim de 4300 metres però al final, degut al mal temps es va suspendre i varem anar directament fins al següent punt d’assistència després de fer uns 30 Km. caminant entre pastures d’alta muntanya. El paisatge en aquest lloc era magnífic. Les valls glacials eren amplíssimes i pel seu fons baixaven uns rius turbulents i glaçats producte de les neus perpetues dels cims més alts de la zona (6000 metres).
 
La següent secció era amb bicicleta de muntanya i era digna d’una etapa del tour de França. Calia fer 190 Km. amb BTT. Per sort el recorregut era molt pla i malgrat el vent en contra varem acabar en menys de 12 hores. El mal temps però ens va atrapar i ens va remullar durant unes quatre hores. Per sort, l’hospitalitat de la gent kirguizstaní ens va permetre escalfar-nos en una casa i fer un intercanvi de menjar amb la gent del país, en el que són els moments més entranyables de la cursa i els que després no se t’obliden mai.
 
Gràcies al pa integral, a la nata i el iogurt fet amb llet d’euga varem continuar fins al punt d’assistència següent, on de nou deixàvem les bicicletes i fèiem un altre recorregut a peu per alta muntanya. Després de superar un altre coll de 3800 metres varem saltar a una altra vall, no sense abans escalar una paret, creuar una vall molt profunda utilitzant un pont tibetà i fent un rapel espectacular sobre un barranc. Durant el recorregut varem haver de parar atacats per la son i després de dues hores varem poder continuar. Portàvem quatre dies i en total havíem dormit poc més de 6 hores. Encara ara no m’ho crec que aguantéssim tant.
 
Després del trekking, teníem un altre camp d’assistència en el que era obligatori parar 4 hores. Varem dormir unes 3 i ràpidament ens varem posar en marxa. La secció que varem fer aleshores, tots els de l’equip coincidim, va ser una de les millors que hem fet mai. Començàvem a les 10 de la nit i sota la mirada atenta de la lluna plena havíem de trobar una sèrie de controls muntant a cavall. El lloc era espectacular. Era un “plateau” a 3000 metres d’alçada, tot de gespa, amb un llac de més de 100 km. de llarg que reflexava la llum de la lluna. Semblava una pel·lícula. Amb els cavalls varem estar unes 14 hores i al final no sabíem ni com posar-nos sobre les cadires. Després de deixar-los tornàvem a fer una activitat asseguts (menys mal). Uns 100 Km de BTT ens havien de portar a un riu grandiós on fer ràfting. La línia d’arribada estava a prop i ja l’oloràvem. Fins aquí no ens havíem preocupat de la posició que ocupàvem en cursa (prou feina teníem en anar fent el recorregut) però va ser aquí que ens varem trobar al davant lluitant amb els segons i els tercers per una posició al podi.
 
Acabada la bici i el ràfting anàvem segons. La posició donava ales però no les suficients. Portàvem ja 6 dies i el cos estava al límit. Quedava només una altra secció de BTT de 80 Km. i 2000 metres de desnivell, una caminada de 44 km. i una remada en aigües tranquil·les de 40. Érem conscients que ja no dormiríem fins que no creuéssim la línia d’arribada.
 
Amb la bici varem tenir uns problemes mecànics causats per l’organització. En un transport ens van fer malbé una bici i varem haver de canviar-la per una que, per sort, varem trobar en un punt d’assistència i no utilitzava ningú. L’incident ens va fer perdre la posició. Tornàvem a anar quarts. Per si això fos poc, al següent punt d’assistència, per un altre error de l’organització, ens varem trobar que no ens va arribar la bossa d’assistència que havíem preparat. És a dir, que calia fer 44 km. sense res de menjar. Per sort, varem trobar una casa on ens van vendre pa. Al final doncs, teníem un panet de 1/2 kilo per cap i l’aigua que anàvem recollint i potabilitzant pel camí.
 
Quan ja estàvem resignats a la quarta posició, ens varem trobar de nou segons. Els equips del davant havien parat a dormir i els havíem avançat. Increïble!!! En passar però els varem despertar i tots junts varem continuar caminant. Estàvem molt a la vora del final i sabíem que no podíem dormir si volíem tenir opció al podi però no varem aguantar. Al final varem haver de parar 15 minuts. Ens tambalejàvem perillosament i no hi havia manera de desenganxar els ulls. La son era terrible i al final varem cedir. La fatiga era extrema i no varem tenir suficient voluntat.
 
Un cop dormits els 15 minuts varem poder continuar amb el cap baix. Sabíem que havíem perdut una ocasió d'or. Varem arribar a les canoes i després de 40 km remant tranquil·lament (teníem moltes hores de marge amb els cinquens classificats) varem creuar la línia d’arribada. 7 dies i mig després i ho havíem aconseguit. Havíem fet el Gauloises. El primer pensament que et ve al cap és... per fi! i... no ho tornaré a fer mai més això! Ara però he pres consciència del que he fet i mentre escric aquesta crònica tinc una satisfacció molt gran com a individu i com a component d’un equip que a hores d’ara és més que això. Així doncs, el Gauloises ha pagat la pena. El balanç de l’experiència humana i esportiva és molt positiu. Quan és el proper?

Emma Roca
14 Maig 2003
Bimbache Extrem 2003: Illes Canàries Campionat d’Europa de Raids
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Quina aventura a l’illa del Hierro, una de les 7 Illes Canàries, la més petita, la més verge, la més maca per fer un raid, però la més allunyada, antiquada, ...sense gent amb molt vent,...

Dos mesos després de fer l’Extrem Hidalgo de Mèxic vam tornar l’equip Buff a l’atac, però aquest cop al costat de casa, a les Illes Canàries, cosa que vam agrair (viatge curt, no hi ha desajust horari i el mòbil funciona igual!). Aquest raid tenia la mateixa fórmula que el de Mèxic, una etapa de 12h, dormir, una de 24h, dormir i finalment una de 5h i acabar. Concretament van ser 8h30min amb 3300m de desnivell el primer dia, 23h30min amb 6500m de desnivell el 2on dia i 3h30min l’últim amb 1500m de desnivell.
Els equips com sempre eren la mateixa família de sempre: finlandesos amb Nokia, americans amb Montrail i Elite, francesos com l’Spie dit Elix, catalans com nosaltres, el Salomon i l’Spiuk, castellans com Tele5 de Madrid, els de Huelva, equips de Canàries, Gomera, Hierro,...portuguesos, holandesos i alguna anglesa per allà al mig. No faltaven els bons equips i per tant el nivell estava més que assegurat.
Vam començar el dijous amb uns patins en línia, era la preocupació màxima de l’equip ja que només en sabia l’Edu i el Jose i la distància i desnivell eren considerables. Però al final van ser només 30min i els equips que més en sabien ens van treure 8min, insignificants pel que quedava d’etapa. Vam caminar fina a les bicis i va començar un trajecte ple de pujades inhumanes i amb poques baixades. El David i el Jose em van donar un cop de mà estirant-me intermitentment que no sé si al final de l’etapa els hi vaig fer pagar perquè anaven tocats. Després de la bici va venir una forta baixada a peu, on la tècnica d’esquivar pedres i acompanyar turmells es va necessitar. Va venir un rapel on vam arribar 2ons, just després del Benjamin. A la bici i a peu havíem avançat als Elite, Montrail i Nokia. Al final del rapel hi havia l’inici d’un caiac que només veure el mar acollonia, grans onades pel fort vent i una falta de confiança absoluta. Elix a davant  van bolcar només entrar, nosaltres en veure-ho vam buscar un lloc de la costa més arrecerat per sortir a alta mar, però el David amb l’Edu van bolcar, cap problema, l’aigua refresca. Jo i el Jose vam entrar bé i abans que els altres i vam començar l’atracció, la barca, un caiac obert de plàstic dur sense seients es movia sense parar, amunt i avall, a dreta i a esquerra, ... va ser molt entretingut i perillós, però ràpid! Seguíem els francesos i de cop i volta veiem que no van al primer PC i se’l salten! Nosaltres al no portar el mapa esperem a l’Edu i efectivament el punt estava a la dreta i els Elix havien tirat recte. Anem cap a l punt a i just darrera nostre ja ve Nokia. Passem per davant del parador on s’havien quedat a dormir els meus pares, fans ja incurables de l’equip. I poc després ja acabàvem de remar, amb unes onades ja molt més petites però amb una bolcada de Nokia espectacular per entrar a la platja. Anàvem primers i vam començar a caminar amunt, per variar, per un sender pedregós i sec que es va fer etern, el sol picava i el cap cada cop s’escalfava més. Vam pujar amb Nokia a un ritme fort, però al final de la pujada els americans Elite ens van atrapar i el David i el Jose no podien anar al seu ritme, llavors vam quedar una mica endarrera arribant tercers al penúltim CP, omplir unes galledes d’aigua amb un estri típic de l’illa, jo i l’Edu vam posar el turbo per omplir-los i de mentre van descansar els altres dos. A la baixada ens vam extraviar un mica perdent temps al igual que la pujada, però al final, tot i arribar bastant tocats vam fer 3ers a 20min dels primers, però només teníem els 4rts a 25min i era el Sergi i el seu equip precisament. S’esperava un endemà mogut. Vam descansar bé en un campament on no hi havia aigua calenta, ni menjar decent, però com que portàvem una gana de cavall vam afartar-nos plenament. Aquella nit em va costar dormir, sobretot sentint equips arribar a les tantes de la nit.
L’endemà a les 7am es va donar la sortida de 24h amb una etapa d’orientació que va ser rapidíssima, tots els equips corrien tirant coets, inconscients potser del que encara quedava. Les cames ja no estaven fresques com el dia endarrera, però es defensaven. Després de la cursa d’orientació un petit treking de baixada vam arribar a les bicis 2ons, i remuntant amunt com de costum vam perdre una mica el camí bo i ens van avançar 2 equips, elite i spiuk. Però no ens desanimàvem, quedava molt encara. La bici va seguir sent exigent, amb troços de la illa on bufava molt el vent, la va seguir un altre treking amb cova i rapel inclosos que ens van portar de ple a les piragües. Es va fer etern, estàvem al mar de la calma, amb onades, però sense vent. Vam estar 2h remant per arribar a la zona on es feia una orientació submarina. El cul ja estava encetat del dia anterior i ni l’halibut ni la crema antibiòtica l’havien pogut curar en una nit, per sort havíem preparat uns coixins amb l’aïllant de dormir del Jose que ens van anar fenomenal. Quan vam arribar a la prova d’snorkel ela americans elite i nokia marxaven. Nosaltres llavors començàvem a fer-la amb l’Spiuk, tots alhora. Les balises estaven fondes, l’aigua freda i eren poc visibles, sort del cartellet blanc amb el nº que les identificava. La nº 7, molt fonda no van poder arribar bé el Fran i el Jose que eren els nostres bucejadors i la van agafar per pujar-la amunt amb l’atenta mirada del submarinista de l’organització que els va enxampar, però no ens va posar cap penalització. Era difícil baixar a buscar la pinça, cansats com anàvem i haver d’aguantar la respiració no es podia, bé l’Edu el Sergi i jo ho vam provar i al baixar 2m ja pujàvem amunt per falta d’aire. L’Edu em marcava quan trobàvem una balisa quin rumb havia de seguir per trobar la pròxima i jo el David les buscàvem, llavors quan la trobàvem venia el Jose i baixava a clicar-la. Al final ja li vam agafar el “tranquillo” però feia fred i ens va esgotar una mica, sort que vam comprar colxonetes i nedar sobre d’elles es feia fenomenal. Quan acabàvem els Montrail i Salomon arribaven per començar a fer la prova. El caiac va continuar i encara es va fer més etern perquè vam arribar a un lloc on bufava molt el vent i quasi no avançàvem, si deixàvem de remar el caiac anava endarrera. Vam patir molt i va ser etern arribar al port on s’acabava l’infernal prova de caiac. El Fran i el Javi de l’equip Spiuk van anar arran de roques de la costa i van avançar molt més, com es notava que no en sabíem! Però vam arribar sans i estalvis. Montrail va arribar just al darrera. Els pares com sempre animant incondicionalment donaven un toc familiar i gratificant. Vam carregar d’aigua i menjar i vam sortir disparats amb Spiuk cap al trekking etern que ocuparia tota la nit. D’aigua no en vam agafar suficient perquè amb el sol que apretava i el desnivell que hi havia amb 3h la vam esgotar i llavors vam entrar en una fase de dehidratació-supervivència. Spiuk a mitja pujada va morir, el Javi estava rebentat i van abandonar. Això ens va animar però Montrail ens estava trepitjant els talons i Nokia i Elite ja estaven a una hora per davant, però encara quedava etapa... Cap al final de la pujada hi havia el pare i el Jordi, el càmera que ens va filmar durant tot el raid que ens van poder donar el mig litre d’aigua que els hi quedava que va ser com or, a més hi havia el Joan Solà de Salomon que també ens va salvar amb un altre mig litre i un cotxe de l’organització que el vam saquejar extreient-li un litre més. Mica a mica ens re-hidratàvem i anàvem arribant al punt més alt de la illa: 1600m “Mata...”. Allà tornava a estar la família i el càmera amb més aigua que ja ens va donar per salvats (l’havien aconseguit fent una aventura nocturna “Indiana Jones en busca de fonts perdudes”). La lluna entresortia dels núvols i nosaltres per fi ja començàvem a baixar, cansats però animats d’anar tercers. Vam arribar a les bicis amb Montrail, ells no van canviar-se tant ràpid i nosaltres ja ens vam dirigir cap a un CP on ens portaria una sorpresa insospitada. Eren les 3 del matí i allà drets el meu pare i el càmera cridant-nos que l’Elite no havia passat pel punt, se l’havia saltat! I per tant anàvem 2ons després de Nokia! Amb l’emoció i tot plegat el pare va relliscar amb la mala sort de picar de cara amb una pedra i es va obrir la sella, li va sortir la sang a raig i ens va espantar! Ell però no parava de dir que avancéssim que no era res, així que vam continuar més motivats que mai però jo preocupada pel pare. Després els anàvem trobant i ja el veia més bé de la ferida i nosaltres sempre vigilant que Montrail no ens avancés, els hi havíem tret 40min del primer dia però encara podia passar de tot. Per postres a la bici el Cali havia preparat un port de 15km amb 1200m de desnivell que ens va acabar de rematar, eren les 5 del matí quan entre curves de l’asfalt i nostres per la son coronàvem el final del port i deixàvem per sempre més la bici (sort que mentre pujàvem jo i el David anàvem xerrant, intentava treure temes, difícil si vivíem sempre junts, però me’n recordo preguntar-li: en què et vas fixar en mi quan em vas veure per primer cop?, li va marxar la son, però llavors em va venir a mi! Després de la bici començava una baixada dreta i directa cap al poble on començava el port que havíem fet amb la bici (una mica repetitiu el tema...) i a mitja baixada Montrail ens va agafar. El Jose llavors va treure el seu esperit granadí competitiu i entre crits i eufòria deia: “no los podemos dejá, a por ellos!”, així que vam seguir-los fins al final esgotant els últims cartutxos del dia, el més ben aprofitat del mes. I al entrar al poble el Patrick de Montrail i el nostre Jose tenien la meta a 100m, el Jose va començar a apretar, l’americà també i així fins a l’esprint on el Jose es va imposar per mil·lèsimes de segon, va ser molt emocionant! Vam acabar l’etapa amb quasi 24h i ens va sentar fenomenal confirmar que anàvem segons i que teníem tot el dia per descansar. El 3er dia d’espera es va fer llarg, va ser calorós però estàvem eufòrics. Vam tenir un punt una mica tens, ja que ens vam reunir tots els capitans amb el Cali per veure quina penalització rebria Elite per saltar-se un PC i entre discussions i traduccions “made in Emma” els hi ha caure una desqualificació de la general. L’Ian i el Mike no els havia vist tant enfadats com en aquell moment, però era una cosa més dels raids, s’han de fer tots els pc’s i fins al final no saps si has guanyat! Els altres equips vam respirar tranquils amb la decisió del Cali i vam anar a dormir com angelets.
L’endemà l’estratègia era conservar la segona plaça i si es podia guanyar l’etapa no deixar-la perdre. Vam sortit per ordre de classificació separats 2min. El D i el J remaven anant i tornant a un punt i jo i l’Edu corríem per la costa, fèiem una tirolina i tornàvem al punt d’inici. Ja es va començar “a tope”, patíem pels patins de després, però vam poder sortir tot just després de Nokia i els vaig poder aguantar una bona estona, fins que la carretera es va tornar plana i se’m van escapar, com patinen... però només ens van treure 3min i Montrail que havia sortit al principi de l’etapa 2min després que nosaltres va arribar igual que nosaltres al final dels patins, això ens va animar molt perquè només quedava trekking per arribar a meta amb els finlandesos a prop i els americans ja a darrera (seria molt difícil que ens traguessin 45min que els hi portàvem de avantatge). Durant tots els patins l’Edu va tibar del David i això ens va salvar, Montrail portava un olímpic amb esquí de fons i com patinava i estirava als altres! El trekking era una pujada de 1000m de desnivell per un camí de pedres preciós. Vaig marcar un ritme que anava bé a l’equip, em trobava motivada i forta així que no vaig afluixar en cap moment i a mitja pujada zas! Vam atrapar a Nokia que ja no es va desenganxar de nosaltres ni nosaltres d’ells! Ja els hi havíem recuperat 2min que si no ens separàvem potser guanyàvem l’etapa! Al arribar a dalt molta gent aplaudint i disfrutant de la competició tan o més que nosaltres, havia començat la guerra i el nostre equip estava eufòric. El pròxim CP va ser tallar un tronc en 3 troços que amb el Jose motivat i portant ell la destral va ser un plis-plas! Semblava llenyataire de tota la vida, mentre tallava el tronc una coca-cola dels papas va sentar de meravella i l’equip va sortir disparat cap a la meta, Nokia seguia al darrera mateix. En un punt de la baixada al poble de l’arribada Nokia va afluixar el ritme i fins i tot va arribar a parar, això ens va crear mala espina així  que també vam parar nosaltres. Estava emboirat i venia un tros complicat d’orientació, així que el David es va parar a pixar, els esperàvem i al final van tornar a aparèixer corrent sense parar cap al camí bo. Ens vam posar al darrera i no els vam deixar fins a veure la pancarta de la meta. Va ser molt emocionant. Al acabar ens vam abraçar tots i amb el rellotge a la mà anàvem esperant l’arribada de Montrail (8min més tard) i de Elix (16min després), em sembla que havíem guanyat l’etapa i allò si que va ser un final feliç!
Al arribar al poliesportiu on teníem totes les coses ens van dir que no hi havia aigua calenta, com de costum, així que vam anar gràcies a l’assistència familiar de papa-mama a l’hotel del primer dia, i vam gaudir de la merescuda dutxa d’aigua calenta, seguida d’un dinar exquisit en un restaurant del poble. Sort que ja vam dinar perquè l’organització no havia preparat res de menjar pels corredors fins a les 5pm i a més a més només una paella “cutre” i cervesa. A sobre no vam agafar el ferry fins a les 12pm i només van tocar 2 llits per 4 persones, el David i jo ven “acurrucats” en un llitet de camarot vam conseguir dormir a estones entre moviments ondulatoris del Transmediterrània. De fet el raid no va acabar fins que no vam agafar l’avió de tornada a casa, sort que estava a prop!.

Emma Roca
27 Febrer 2003
Extrem Adventure Hidalgo 2003 (Mèxic) (26 de febrer al 2 de març)
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
El raid a Mèxic va seguir una fórmula que ens agrada molt: una primera etapa d’unes 12h, dormim, fem una etapa de 24h, dormim la tarda del 3er dia i la nit i finalment acabem la competició amb una etapa de 5h. És un perfil perfecte per descansar bé, rectificar errors que puguis tenir en un dia i alhora estar amb tots els equips cada nit al campament que munta la organització.
Com que es dorm, la gent descansa i per tant el ritme global de carrera és molt alt, es va molt ràpid i pràcticament es fa tot el que es pot “a tope”. Les diferències de temps poden venir de minuts o inclús segons!

A Hidalgo varem tenir com a inconvenients l’alçada, la calor i l’aigua. Va ser un raid exigent, ja sigui pel ritme imposat pels equips com per les condicions de la carrera. Varem fer molt desnivell, 4700m el primer dia de 12h, 5300m el 2on dia de 24h i 1600m l’últim dia de 5h30min. Varem passar molta calor de dia i fred de nit, a més a més no abundaven els punts d’aigua i en algun moment passàvem set.

Varem començar amb bici, va ser bastant caos, ja que hi havia molta gent per poc espai de carrers i carreteres, anàvem a pinyó, a roda i sense pausa. En aquesta primera etapa varem cometre un error (general en els 5 primers equips) que ens suposaria perdre un temps aparentment ridícul però que després es va convertir en etern, ja que travessant camps de cactus i plantes varem infestar de punxes de cactus les rodes de la bici que a la última etapa del dia on es tornava a agafar la bici varem trobar-nos 6 pneumàtics dels 8 que hi havia punxats, això sí que va ser perdre el temps, ja que durant el trajecte varem punxar 5 cops més!. Al acabar però la 1a bici estàvem animats ja que anàvem 3ers, tocava remar per un pantà segons els mexicans “pequeñito”, sort perquè varem estar 1h o més per fer-ne la meitat! Quan varem arribar al peu de la presa jo i el David varem remuntar amb jumars 30 m de corda amb la motxilla i el xaleco penjant, per després a l’altra banda de la presa rapelar 200m de corda seguida sense fraccionaments. L’Edu de mentre anava sol amb el caiac a un costat del pantà per remuntar un turó, fer una tirolina i baixar a tota pastilla cap al fons del barranc on nosaltres havíem acabat de rapelar.  Es va posar nerviós i va remar fatal, el va avançar el Miquel i el Sergi. A davant nosaltres portàvem a l’equip del Benjamin i de la Rebecca. Al rapel em vaig posar malament el boudrier i vaig patir com mai, ja que se’m clavaven les cintes a les galtes del cul i als baixos fent que els més de 30min de rapel se’m fessin eterns! Plorava i tot mentre baixava! Al vespre quan varem acabar l’etapa em vaig mirar la ferida produïda: una bona cremada. Però els infortunis no havien acabat i encara faltava patir una mica més. El barranc que aparentment havia d’estar bastant sec i només tenir un tram de 400m de natació es va convertir en nedar més de 2km per una aigua freda i amb el nostre cansament varem quedar hipotèrmics perduts, l’Edu va haver de necessitar massatges, fregues, descansar, despullar-lo, posar-li la manta de supervivència i esperar. No estàvem sols però, ja que el Fran de l’equip de l’Antonio també estava igual, els dos a punt de adormir-se de fred! Ens varem quedar a descansar i recuperar la calor en una caleta que estava al mig del barranc i els equips anaven passant, Nokia per exemple amb matalassos, aquests sí que saben! I quan va haver passat una hora aproximadament varem tornar a entrar a l’aigua molt a pesar per l’Edu. I resulta que de nedar ja només quedaven una ridículs 300m! Però en el mapa sortia el barranc de color blau i per tant amb aigua i llavors es desconeixia quan quedava per nedar. O sigui que ens varem aturar a descansar sense poder fer foc ni abrigar-nos, només amb una manta de supervivència a escassos 300m de la part seca del barranc. Un cop arribats a aquesta part i bastant decepcionats de com havia anat fins ara tocava remuntar cap a les bicis per un sender bastant empinat. I la sorpresa encara havia d’arribar ja que al arribar a les bicis.... 6 rodes punxades! Com estem de gafes avui!
Ja es feia de nit i varem avançar com varem poder amb les 5 parades més que varem haver de fer per punxades continuades a causa d’uns cactus transparents que ens donaven ben bé pel sac! La nostra ràbia i frustració no estava sola, ja que en el nostre suplici varem avançar a Nokia enmig de la nit sense recanvis ni “parxes” i el Jukka cridant de ràbia en la immensitat de la foscor. Nosaltres també ens havíem quedat sense recanvis i no els varem poder ajudar (després el David es va adonar que portava “parxes”!).
Quan varem arribar a la meta del 1er dia ningú donava un duro, ma mare desesperada per veure que ens havia passat, varem fer els 12ens a 2h 30min dels primers. Quin començament!
L’endemà no podia començar pitjor, varem mirar la nit abans d’arreglar els pneumàtics de les bicis bé, de canviar fins i tot algun d’ells, però als 20min de començar la primera etapa, de bici com no, ja varem tenir un “rebenton”, varem canviar la càmera i als 5min un altre a la mateixa roda! Era desesperant! Ens van avançar tots els equips i per sort el cotxe escombra de l’organització portava pneumàtics nous i li varem comprar un, llavors accelerant el ritme i sense perdre l’esperança varem anar avançant equips i ja no varem punxar més. Varem passar per dins una mina, més de 10km en un túnel negre, humit i lleig, on el que més em va sobtar va ser la foscor, el blanc i negre de les coses i els miners tots en fila, bruts que drets ens veien passar. Al sortir de la mina tot va ser claror, mal d’ulls i una mica tornar a néixer. Varem anar passant equips i quan varem arribar al pantà del dia anterior ja estàvem dels 8 primers. Varem parar a beure, menjar i sense perdre molt varem sortir remant fins a fer-se fosc, varem arribar justos amb els últims raigs de llum al final del caiac, i sense a penes parar varem començar a caminar amunt per un sender molt desgranulat. Les noies del control del final del caiac tenien una foguera ben guapa on ja m’hi hagués quedat a escalfar-me, però no hi havia temps a perdre i si a guanyar, anàvem veient que remuntàvem i per tant seguíem marcant un bon ritme de carrera. Ja era ben fosc i amb els black diamond varem anar passant per entre cactus i pobles deserts fins arribar a les bicis. Pel camí em vaig notar ulls i cara inflats i ja varem patir per si m’agafava l’al·lèrgia (ens havíem deixat l’adrenalina a les bosses del campament), el David era el qui estava més nerviós, jo veia que el coll no s’inflava i continuava sense problemes. Al arribar a les bicis hi havia els periodistes, pares, controls,... em van veure bastant inflada, vaig demanar a l’ambulància si tenia antihistamínics i no tenia res! Però per sort la corredora argentina que ja havia abandonat amb el seu equip estava allà seguint la carrera com a espectadora i milagrosament en portava! Me’n vaig prendre 2 i a la mitja hora ja vaig notar millora. La nit que ens esperava va ser més llarga i fatigosa del que ens esperàvem, van ser 12 hores sense parar sobre la bici amb unes rampes dignes de dir-se Angliru, i amb una orientació impecable per part de l’Edu. Quan en portàvem 8 varem arribar a un poble on ens van rebre amb els honors de grans esportistes, coca-cola, magdalenes, te calent, galetes,... de tot i a més a més amb una simpatia immillorables. La sorpresa: l’equip de l’Ian estava dormint allà al costat ja que el Tobin estava destrossat, es veu que els equips que anàvem al davant havien anat a mort tota l’estona i ara pagaven les conseqüències. Varem quedar tant sorpresos que el nostre ego va tornar a aixecar-se i amb ales varem acabar la bici. Al arribar a l’últim control on les deixàvem per fi (ja s’estava fent de dia) anàvem 4rts! Resulta que l’equip del Sergi s’havia perdut!, no ens ho creiem, havíem sortit els últims i ja estàvem dels 5 primers! Varem començar el trekking més animats que mai. Ja sortia el sol sense perdó, havíem passat de la nit freda al matí calent i sec, no hi havia quasi arbres i la crema solar ja se m’havia esgotat. El camí per baixar al poble on hi havia l’últim PC abans de l’arribada no era fàcil trobar-lo i varem estar donant voltes bastant desesperadament i amb un espant inclòs: quasi trepitjo una serp cascavell que dormia amb el cap ben dret i enroscada al costat d’una pedra al mig del sender que seguíem sense parar. La gran sorpresa del dia va arribar quan ens varem trobar l’equip de l’Antonio que tornava per on baixàvem, deshidratats, esgotats i cansats de buscar el camí que baixava al poble, havien decidit tornar al punt de la bici i retirar-se. Aquesta era la nostra oportunitat, única, un regal, varem volar de baixada, varem buscar el camí que no existia del tot per arribar al poble, vaig ser picada per cactus que van provocar-me una irritació que mesos més tard encara dura. Però al final varem arribar al PC, només teníem a davant a Montrail i a Cepos. Varem remuntar el riu amunt fins a l’arribada, es va fer etern, el David anava tou, jo cada dos per tres em girava per si venia l’equip de l’Ian. El sol apretava i mai arribàvem al final, com sempre la gent del poble anterior deia que 45min anant a la idea, varem estar més d’1h i 30min corrent, aquesta gent local té un concepte del temps que no s’assembla amb la realitat ni en pintura. A l’arribada ningú sabia on estava el punt de control, fins que escridassant a un i a l’altre varem arribar finalment a la porta de les grutes de Tolantongo. Satisfeta i feta pols vaig arribar amb prou feines a la dutxa, no podia ni caminar bé de l’esguerrada que portava entre les cuixes i el cul de tanta bici realitzada tota la nit. Com sempre una dutxa al acabar una etapa és la millor teràpia de relaxació. Vaig menjar com una reina i dormir amb prou feines de la calor que encara apretava, varem estar “super” contents de fer 3ersa les 24 hores de començar (punxant!), els 4rts van arribar 4h més tard i els 5ens 5h40min, ja teníem la 3a plaça assegurada si l’endemà no l’espatllàvem! El Sergi havia abandonat i l’Antonio havia quedat relegat a la 6ª posició. Els Nokia aquesta etapa no havien volgut fer-la i van estar de relax total, just el que jo volia ara.
Vaig dormir tota la nit com una reina i l’endemà em feia mal tot però ja era la última etapa i curta segons el Neto. Només pensava en la bici, ja que el cul estava totalment socarrat. Després d’una activitat de cordes i mullada fins a la cintura vaig agafa la bici i pujant anàvem primers, unes rampes de por que tot i el cul em trobava molt còmode. Però l’Ian anava “a tope” amb el Kloser tibant de tots i ens va avançar. A mitja ruta de la bici un home amb credencial de l’organització ens va fer passar per un camí molt més llarg que el que l’Edu tenia previst fer, però com que a cada poble ens rebien amb banderetes i els Nokia venien amb nosaltres pensàvem que era obligat passar per allà. Varem arribar a meta després de 5h 30min emprenyats de fer molt més recorregut que els equips del davant i mig plorant em vaig queixar al Neto perquè ens havien fet passar per allà, ell ni ho sabia i va demanar perdó anul·lant l’etapa des del punt que ens van desviar. Però el tram ja estava fet, i la 3a plaça ja era nostra!. Ho havíem aconseguit tot i tenir molt mala sort el 1er dia. De fet, i va quedar més que demostrat, fins al final mai es pot dir res!
Fins dos setmanes després del raid no vaig estar ben recuperada i la setmana després d’haver arribat del raid vaig tenir el Campionat d’Espanya a Baqueira d’esquí de muntanya, em vaig morir, el cor no pujava i tenia la Tina just al darrera a punt d’avançar-me durant tota la carrera, però per sort sempre vaig poder anar a davant seu i no va arribar a avançar-me. Vaig guanyar però patint! Em vaig posar quasi malalta. Mai més després d’un raid...

La classificació final de les etapas i de la general va ser la següent:

 PRIMERA ETAPA LUGAR EQUIPO LUGAR TIEMPO
1° LUGAR MONTRAIL U.S.A. 9:26:03
2° LUGAR CEPOS ESPAÑA 9:27:19
3° LUGAR ELITE ADVENTURE U.S.A. 9:57:25
4° LUGAR ADVENTURE ELITE U.S.A. 10:02:18
5° LUGAR ARNETTE ESPAÑA 10:03:58
6° LUGAR ELIX FRANCIA 10:24:37
7° LUGAR MERIDIANO RAID ESPAÑA 10:45:45
8° LUGAR TEAM ARGENTINA ARGENTINA 10:55:43
9° LUGAR YUKON CANADA 11:02:28
10° LUGAR NOKIA ADVENTURE FINLANDIA 11:39:25
11° LUGAR DIABETES CANADA 11:50:00
12° LUGAR BUFF ESPAÑA 11:52:05
13° LUGAR SPORT CITY SALOMON MEXICO 12:41:25
14° LUGAR BALANCE BAR U.S.A. 16:16:25
15° LUGAR BLUE ADVENTURE MEXICO 18:00:00

TEAM FRED U.S.A. N.T.
AQUA GYM MEXICO N.T.
ASI MEXICO N.T.
ULTRA SPORT AQUA G. MEXICO N.T.
MEXICO VIVO BANAMEXMEXICO N.T.
ZAPO BIKER MEXICO N.T.
GRUTAS TOLANTONGO MEXICO N.T.
MEXICO EXPLORA MEXICO N.T.
HIDALGO LA SALLE MEXICO N.T.
KAMIKAZE MEXICO N.T.

HIDALGO EXTREMO MEXICO N.P.

*N.T. No terminó
N.P. No se presentó

SEGUNDA ETAPA

LUGAR EQUIPO LUGAR TIEMPO
1° LUGAR MONTRAIL U.S.A. 21:53:48
2° LUGAR CEPOS ESPAÑA 22:31:22
3° LUGAR BUFF ESPAÑA 24:09:22
4° LUGAR ELITE ADVENTURE U.S.A. 28:09:14
5° LUGAR ELIX FRANCIA 29:40:20
6° LUGAR MERIDIANO RAID ESPAÑA 33.40.20
7° LUGAR DIABETES CANADA 39:40:20
8° LUGAR YUKON CANADA 41:40:20
9° LUGAR SPORT CITY SALOMON MEXICO 42:23:21 
10° LUGAR BLUE ADVENTURE MEXICO NO DISPONIBLE

NOKIA ADVENTURE FINLANDIA N.T. 
ARNETTE ESPAÑA N.T. 
ADVENTURE ELITE U.S.A. N.T. 
BALANCE BAR U.S.A. N.T. 
TEAM FRED U.S.A. N.T. 
ASI AQUA GYM MEXICO N.T. 
ULTRA SPORT AQUA G. MEXICO N.T. 
MEXICO VIVO BANAMEXMEXICO N.T. 
ZAPO BIKER MEXICO N.T. 
GRUTAS TOLANTONGO MEXICO N.T. 
HIDALGO EXTREMO MEXICO N.T. 
HIDALGO LA SALLE MEXICO N.T. 
KAMIKAZE MEXICO N.T. 
TEAM ARGENTINA ARGENTINA N.T. 

MEXICO EXPLORA MEXICO N.P. 

*N.T. No terminó
N.P. No se presentó
TERCERA ETAPA

LUGAR EQUIPO LUGAR TIEMPO
1° LUGAR MERIDIANO RAID ESPAÑA 2:01:42
2° LUGAR ELITE ADVENTURE U.S.A. 2:06:15
3° LUGAR BUFF ESPAÑA 2:11:47
4° LUGAR MONTRAIL U.S.A. 2:12:17
5° LUGAR ELIX FRANCIA 2:16:25
6° LUGAR CEPOS ESPAÑA 2:21:00
7° LUGAR YUKON CANADA 2:29:51
8° LUGAR SPORT CITY SALOMON MEXICO 2:45:53
9° LUGAR DIABETES CANADA 2:51:18
10° LUGAR BLUE ADVENTURE MEXICO 3:06:11

NOKIA ADVENTURE FINLANDIA 2 :04 :43
GRUTAS TOLANTONGO MEXICO 2:08:03
ADVENTURE ELITE U.S.A. 2:15:19
ASI AQUA GYM MEXICO 2:32:35
MEXICO VIVO BANAMEXMEXICO 2:39:26
ULTRA SPORT AQUA G. MEXICO 2:48:31
ARNETTE ESPAÑA 2:52:02
TEAM FRED U.S.A. 4:05:52

BALANCE BAR U.S.A. N.T.
MEXICO EXPLORA MEXICO N.T.
HIDALGO LA SALLE MEXICO N.T.
KAMIKAZE MEXICO N.T.
ZAPO BIKES MEXICO N.T.
TEAM ARGENTINA ARGENTINA N.T 

HIDALGO EXTREMO MEXICO N.P. 

*N.T.. No terminó
N.P. No se presentó

CALIFICACION FINAL
LUGAR EQUIPO LUGAR TIEMPO
1° LUGAR MONTRAIL U.S.A. 33:32:08
2° LUGAR CEPOS ESPAÑA 34:19:41
3° LUGAR BUFF ESPAÑA 38:13:14
4° LUGAR ELITE ADVENTURE U.S.A. 40:12:54
5° LUGAR ELIX FRANCIA 42:21:22
6° LUGAR MERIDIANO RAID ESPAÑA 46:27:47
7° LUGAR DIABETES CANADA 54:21:38
8° LUGAR YUKON CANADA 55:12:39
9° LUGAR SPORT CITY SALOMON MEXICO 57:50:39
10° LUGAR BLUE ADVENTURE MEXICO NO DISPONIBLE

NOKIA ADVENTURE FINLANDIA N.T. 
DIABETES CANADA N.T. 
SPORT CITY SALOMON MEXICO N.T. 
BALANCE BAR U.S.A. N.T. 
TEAM FRED U.S.A. N.T. 
ASI AQUA GYM MEXICO N.T. 
ULTRA SPORT AQUA G. MEXICO N.T.. 
MEXICO VIVO BANAMEXMEXICO N.T.. 
ZAPO BIKER MEXICO N.T. 
GRUTAS TOLANTONGO MEXICO N.T. 
MEXICO EXPLORA MEXICO N.T. 
HIDALGO LA SALLE MEXICO N.T. 
KAMIKAZE MEXICO N.T. 

HIDALGO EXTREMO MEXICO N.P. 

*N.T. No terminó
N.P. No se presentó




Emma Roca
26 Novembre 2002
MILD SEVEN 2002: Sabah 26/11/02
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
A les 13.41 hem acabat el raid Mild Seven a Sabah. Concretament hem estat corrent al costat de la ciutat Kota Kinabalu, a l’illa d’Indonesia de Borneo, molt a prop de Filipines i Vietnam. El país és “cutre”, em recorda a l’assentament xinès de Lhasa, suposo perquè tenen una influència directa dels xinesos, tailandesos, ... també s’assembla a Vietnam, però en més pobre, la gent viu en barraques deplorables de metalls i uralites en canvi els vietnamites viuen en cases de bambú, ben fetes i netes. Hi ha brutícia a Malasia, hi ha poc ric i molt pobre. No m’agradaria mai viure aquí, però té una cosa molt bona: té una naturalesa envejable, una fauna i flora que enlluerna a qualsevol. A l’hotel mateix, entre uns arbustos s’hi posava una serp de 3m negre amb cercles grocs, increïble. No hi ha vaques ni cavalls, només búfals i gossos esquifits. La gent és més aviat callada, no gaire simpàtica, suposo perquè no saben parlar més que malasi i pocs parlen anglès.
Fa molta calor, amb una xafogor espantosa, una humitat enganxosa. Cada tarda plou durant hores i en comptes de refrescar encara fa més xafogor perquè augmenta la humitat. L’aigua del mar (sud de l’oceà xinès) deu estar a 28º, increïble, sembla que et banyes en l’spa de l’hotel; però m’encanta, tot i estar mullats tens calor!
La cursa en sí ha anat bé, per ser un equip format a última hora i sense conèixer-nos no ens podem queixar. Romain, un caiaquista professional de 30 anys, un tros de pa, però les ha passat magres ja que no estava gaire habituat a la cursa a peu i a la btt. Nicolas, el manager i organitzador de l’equip de 35 anys, molt dir i poc fer, li faltava un pèl d’entrenament i un saber fer amb l’equip, li ha faltat donar una mica la talla els 3 primers dies, l’últim perfecte, xerrava massa i li agrada molt l’aire condicionat en l’habitació, hem tingut algunes baralles psicològiques però al final ho recordes com a divertit (sobretot la caiguda que va tenir a la última bici i que encara riem veure’l la meitat del seu cos amb fang i l’altre no). Li faltava sobretot ser ràpid en les transicions, però tenia una cosa bona, que escoltava a la gent  i sabia encaixar les crítiques per millorar, però a vegades feia rutllar massa el cap i d’una tonteria en feia un gran dilema. Benjamin, 31 anys, què dir d’ell, l’últim a comentar i el millor de tots. M’ha enamorat la seva manera de fer i córrer raids, és senzill, simpàtic, amable i pràctic; va per feina i alhora observa, escolta, riu, fa bromes, ... sap a on va, entrena qualitat, està fort i orienta fenomenal (tot i que en aquesta cursa no ens va poder deleitar amb aquest do). Hi ha hagut molt bona química, la seva novia pot estar contenta i orgullosa d’ell. No m’importaria gens tornar a córrer amb ell, és un raider de qualitat com no n’hi ha.

1er dia: natació + caiac + cursa a peu + caiac + patins/biatló + cursa    7h30min
Un dia llarg i dur, per ser el 1er, la novetat, els nervis,la inexperiència. Només començar ja hem agafat el caiac més llunyà de la platja on havíem de fer un petit porteig, hem perdut més de 10min. En la cursa a peu després a la selva hem posat un bon ritme i hem recuperat temps avançat a molts equips (d’entre ells al Cali que estava fet pols!). Com que el sender era tècnic la gent ha quedat molt encallada (sembla mentida la poca traça de la gent en entorns muntanyosos, empedrats, humits, relliscosos,...), i R  ha patit una torçada que ens ha espantat, però ha pogut continuar. Després ha vingut un rappel curt i un coastering que ha acabat de marcar diferències. Hem arribat 4rts al caiac però només amb un bon caiaquista a l’equip ens han avançat 2 equips. A la platja de l’hotel hem deixat el caiac i jo i B hem fet rollers per l’asfalt (sort que estava sec i encara no havia obert l’aixeta el cel malasi). En R i N han fet un biatló (un corre i un amb btt), al final només els hem esperat uns 3 min. I per rematar el dia, sense esperar-ho i ha hagut una cursa de més de 6km per sorra, aigua podrida, fang i esgotament! Finalment amb el so de 6 tambors hem entrat a meta 6ens a 15min dels 7-8-9ens (junts). Dóna gust acabar al migdia i saber que pots dinar, sopar tranquil·la, fer uns massatges espectaculars, dormir, relaxar-te,.. tot un luxe en plena carrera. Pots veure a tothom parlar amb raiders que t’interessi, xerrar i riure plegats... però cal anar a dormir dora perquè a les 4 surten els autobusos i a les 6.30 es comença una nova etapa, però no xiulant, si no com a cohets!

2on dia: cursa a peu + btt + cursa + biatló + advskill + caiac  7h
Només començar ja hi ha una baixada a “full” per posar les cames com pedres, li segueix un corriol i part de selva, però els equips estan massa junts i tots estem en fila sense poder avançar i treure diferències. Arribem 4rts a la bici però fem una transició lenta i ens avancen 2 equips. En aquestes curses no pots perdre ni un segon! És una bici fàcil i aviat arribem a un córrer que no ens esperàvem, havia de ser una canoa local però per les condicions del riu l’han anul·lat. no ens beneficia el canvi perquè en R ha agafat una “pàjara” a la bici i ara li hagués anat bé recuperar a la barca. Correm 9km en total baixant per una pista asfaltada i pujant per un corriol al costat del riu que travessava ponts fantasmagòrics, sense baranes, amb forats, inestables, ... R ha acabat de morir i ens avancen 4 equips, està deshidratat i crec que també ben fatigat. Quan acabem el córrer comença una biatló el doble del que ens esperàvem, per asfalt i duríssima, amb petits “mortirolos” trenca-cames. Són 18km de rampes del més del 15%, 2 corrent i 2 en bici. R acaba com pot, ja només queda una tirolina (que ens retenen estona i al final no ens ho descompten) i el caiac, una part divertida i descansada de la carrera, però llarga. Deixem els caiacs i correm cap a meta. Hem fet 8ens.

3er dia: cursa a peu + btt + caiac + advskill + curs/skate 7h
Un dia curt però intens i tens alhora. La cursa és per la platja, pedres, ... i ràpidament ens posem a davant, anem 3ers al arribar a la btt tot i no estar recuperat del tot el nostre amic R. La btt és curta però plena de sorpreses: 1er R ens espanta quan xoca amb un pickup que se li creua enmig de la pista (però és de goma!, tot i quedar sota el cotxe només té algunes rascades i cops); 2on trobem un “mortirolo” d’un 20% que ens deixa “ko” i a més al final de la rampa en R punxa (avui està de pega!), llavors ens avancen 2 equips, i és una pena perquè el caiac està a prop i provoca que ens acumulem 3 equips en la transició i en el començament de la pròxima etapa (ens hem d’esperar altra cop sense estar bonificats a que els equips de davant entrin a l’aigua amb el caiac i facin un slalom). El riu que comencem el rem és ample i tranquil, lliguem els 2 caiacs amb un elàstic més llarg que el del primer dia (que no va funcionar) i permet que el ritme sigui molt bo (en R però es “desfunda” una mica) i els 2 equips que han entrar primer al riu no ens treguin massa diferències, però al arribar a mar obert deslliguem les barques i els equips de davant ens treuen 15min! Clar que la remada ha durat més de 3h, però queda palès que el rem no és el nostre fort, sens fa etern! A sobre ens avancen 3 equips més i el N al no saber palejar fa que en R hagi de compensar fent anar la barca recta i ràpid. Al acabar finalment la remada hi ha un adventure skill que com sempre atrapem  a l’equip del davant i hm d’esperar que el “patosos” acabin l’activitat: creuar un pont de bambú i usar la barca de bambú que ens han deixat per solucionar un forat en el pont. Finalment ja només quedar una cursa de 5km fins a l’hotel combinada amb un skate de 10km. Jo i N fem la cursa, primer em dóna la goma per tibar-me però als minuts se’n adona que no pot aguantar el meu ritme i es posa al darrera seguint com pot. Els rollers el fan B i R perquè el remer té el turmell encara “fotut” del trekking del 1er dia, però van més lents que nosaltres i els hem d’esperar més de 5min per entrar a meta. Acabem 12ens, el pitjor dia!

4rt dia: cursa a peu Mt.Kinabalu + btt + caiac + advskill  7h30min
Ens hem llevat molt dora 3am per sortir amb bus a les 3.45 cap a la muntanya més mítica de Borneo, el Mt.Kinabalu de més de 4000m. Hem fet més de 2000m de desnivell que des de les 6.30 s’han fet eterns! Jo he agafat una mica de pàjara per no menjar des de l’esmorzar a les 3.15 i el cos es troba buit! Sort que N avui està pletòric i ens estira a diferents estones a mi i a R. Al cim hem arribar 8ens però amb el rappel al cim i la baixada  de més d’una hora hem avançat a 3 equips i arribem 5ens a la btt amb bastant diferència respecte els avançats, d’entre ells Montrail, que el tenim a davant de la classificació a menys d’un minut i que avui per anar bé hauríem d’arribar un minut abans que ells a meta. La btt quasi tota de baixada però amb algunes pujadetes trenca-cames que m’ajudava l’incombustible B per davant i el pletòric N per darrera. L’hem pedalat a bon ritme, sense relaxar-nos, R ha respòs i B i N ens han ajudat molt. Després de la caminada llarga de 3h i la btt de 1h30’ hem arribat contents al caiac, però alhora desconfiats de que apareixes Montrail per darrera en qualsevol moment. Hem fet un caiac excepcional, jo i B hem remat com mai, tot i bolcar al 1er ràpid després ha anat tot com una seda. N ha remat tan malament com sempre i R ha estat fenomenal. A 1km d’arribar al final del caiac hem vist el globus de l’arribada, hem mirat endarrera: ningú. Hem deixat les barques que ens han acompanyat durant 4 dies masegant-nos cul, esquena i braços, llegant-nos les mans i avorrint-nos més d’un matí. Hem anat a creuar un pont des del que hem saltat a l’aigua i finalment hem corregut al costat del riu 500m fins a meta. Ben contents i agafats de la mà hem arribat triomfants, segurament per haver avançat 2 posicions de la general. Avui hem fet 5ens, de la general 7ens! Podem estar més que contents sabent que hem anat sense entrenar específicament, avisats a última hora i sense conèixer-nos abans.

Jo m’ho he passat bé, no és un raid típic, sinó que es para cada dia i les proves són més trialeres, amb exigències de potència, poca tècnica i a tope cada dia. Però amb 7 hores cada jornada va sortint la resistència de cadascú. L’equip ha anat bé, tot i que sentia ràbia a vegades per no poder anar més ràpid per la baixa forma de R, crec que un equip guanyador és aquell que els homes van forts i fan anar a la dona a tope sense que defalleixin en cap moment. N m’ha carregat molt, parla massa i es creu una mica més del que és, i per fer raids amb gent no està habituat ni entrenat, amb btt i trek força bé, però amb caiac encara li falta molt!

Ha estat una bona experiència perquè també ha tingut un final feliç i perquè he conegut un raider excepcional: B.

De la cursa en concret m’ha agradat:
- organització i logística
- lloc
- sistema sense assistència
- premis
- professionalitat
- pensar en el corredor més que en el benefici dels organitzadors

No m’ha agradat:
    -    Circuits poc tècnics i massa ràpids
    -    Poca aventura
    -    Molt estrictes amb les normes i poc amb els temps de neutralització
    -    L’últim dia hem sortit massa dora de l’hotel
    -    El menjar al final de cada etapa ha estat molt repetitiu i poc nutritiu, calia pasta!
    -    Faltaria alguna etapa d’orientació
    -    No trobo bé que una noia equivalgui a un home de més de 50 anys.
    -    Els adventure skills han estat massa curts i han suposat un tap pels equips que no eren el 1er.
    -    Hauria d’haver un helicòpter medicalitzat per evacuacions urgents.
    -    Hauria d’haver a part de powerbars i powergels una mica de fruita a les assistències.

Emma Roca
15 Octubre 2002
Eco Challenge 2002: Illes Fiji, Pacífic Sud
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Aquest any el EcoChallenge (EC) s'ha desenvolupat en un entorn paradisíac, les illes Fidji, un arxipèlag del Pacífic Sud amb més de 300 illes. Un país independent des de 1970 després de més de 98 anys com a Colònia Anglesa. Gràcies a aquesta influència TOTS els pobles, per més aïllats que estiguin parlen anglès com a segona llengua, era impressionant, et podies comunicar a la perfecció amb qualsevol habitant fijià al poble més amagat de la selva o en l'illa més remota de l'oceà.
En aquest entorn paradisíac hem començat aquest any una carrera de més de 8 dies de durada, amb 81 equips de 23 nacionalitats diferents. Cada equip està format per 4 membres que com a mínim un ha de ser de sexe contrari, el nostre equip BUFF-AXN estava format per Sergi Rodríguez, David Rovira, Jose Torres i Emma Roca. Jose forma part normalment de l'equip de raids Red Bull, ja fa 5 EC a l'esquena, però en aquesta ocasió li demanem de venir amb nosaltres i va acceptar.
Mark Burnett, l'organitzador de l'EC, ens avisava que aquest any seria diferent, que ja no es tornaria a repetir el raid ràpid de 4-5 dies de l'any anterior a Nova Zelanda, que aquest any el EC seria un autèntic Raid Expedició.
Cada equip abans de començar havia de preparar diversos paquets que donava a l'organització: un paquet amb la MTB + menjar per 2-4 dies + roba de bici, un altre amb rems, un altre amb una barca inflable (anomenada packraft) + dinar per a 2 -4 dies + aigua, un altre amb la roba personal + dinar + material divers (anomenada gear box). No teníem cap informació de la cursa, ni de les etapes, ni distàncies, ni mapes, no podíem fer cap estratègia en els paquets a preparar per a l'organització perquè ens faltava molta informació. Només sabíem que havíem d'estar davant de l'hotel on ens hospedábamos el dia 10 a les 22 de la nit, per anar al lloc on al dia següent començaria la carrera. I el raid ja va començar aquella nit perquè ens van tenir 10 hores en els autobusos fijians per carreteres abruptes, sinuoses, sense dormir, sense menjar i gairebé sense cabre en els seients del estrets que eren. Arribem a les 8 del matí del dia 11 al poble de "Navucini" fets miques, amb el cul quadrat i amb son.
Després d'una rebuda amb tots els honors pels fijians i de la presentació de cada equip, Mark ens va donar unes quantes instruccions, el mapa per arribar al proper punt i advertiment sobre la seguretat personal i la orientació nocturna. A les 9 del matí es donava la sortida de l'EC 2002.

1era etapa: Trekking + bilibili + trekking
Remuntem un rierol durant una hora per entrar en una selva que ens porta al poble Saumakia on vam començar a construir amb els nostres matxets un "bilibili", un rai de canyes de bambú i cordino que servia antigament com a mitjà de transport al riu Wainimala. A aquest PC2 arribem primers, però només han passat 2h de carrera. Semblem autèntics expedicionaris, i en menys de 1h tenim muntada l'embarcació que durant 11h ens acompanyarà pel riu, són més de 40 km de riu amb bambú com a únic rem. Quan portem més de 5h al "bilibili" veiem que no avancem i improvisem un rem clavant en bambú en els cascos Petzl que porten forats (els portem sobre com a material obligatori), la velocitat millora substancialment. A les 22:00 deixem la ja odiosa embarcació per seguir amb un trekking tota la nit en plena selva i sense dormir. Aquesta caminada ve acompanyada per l'ascens del riu Sovi i el descens d'un barranc que ens deixa sense mitjons secs, els peus porten hores mullats i no hi ha qui els s'assequi! a les 7pm arribem a la bici, ja és de nit, portem 36 hores non-stop i per fi ens trobem amb roba seca i menjar. Durant la nit ens hem perdut una mica per la selva i el bilibili ha estat pesat i lent (curiosament a molts equips no americans ens han tocat uns bambús verds i pesats), però estem al cap de la cursa ja que anem sisens a menys de 2h dels primers. Dormim 3h.

2a etapa: MTB + canoa inflable + trekking
Quan ens llevem semblem nous ja estrenats i arrenquem amb les bicis a les 12 de la nit des del poble Waivaka amb molta energia. Fem el millor parcial en bici i avancem al cinquè equip. Més de 9h sobre la bici ens condueix al caiac d'aigües braves, però abans hem de caminar més d'una hora per una pista de terra bullint amb el sol que ens ataca ja a les 10 del matí. El caiac és una embarcació inflable individual molt manejable i divertida que ens dóna la primera etapa de plaer en el 3r dia de cursa: seran 4h de navegació individual pel riu Navua rient i descansant els peus i cames ja destrossats. ¡En passar pels pocs pobles que hi ha prop la riba la gent pregunta d'on som (parlen un anglès perfecte) i algun ens porta fruita pelada i llet de coco fins a la canoa i amb l'aigua fins al coll! l'amabilitat és sorprenent. El alegria de l'etapa acaba aviat i els peus tornen a l'acció. Seran més de 10 hores de caminar per selva, creuant rius (com no) amb pes a l'esquena i el cansament a flor de pell. Són les nou del vespre, arribat mitja somnàmbuls a un poble on ens informen que estan dormint els 4 primers equips: Spie (França), Nokia (Finlàndia), Montrail (USA) i Mazda (Sud-àfrica). No caiem en la temptació de continuar i anar per primera vegada primers ja que el cos està més que cansat i és ara quan necessita dormir. Descansem 2 hores. Semblen 5 minuts, passen volant!

3a etapa: trekking + cordes + trekking-natació
En aixecar-ens diuen que ja han marxat els 4 equips de davant però no ens posem nerviosos, ens introduïm a la selva per un sender marcat però estret i complicat. A les 5 hores ens trobem un segon poble i sorprenentment 3 equips de davant tornen a estar adormits!, Aquí no els seguim en el seu somni i continuem el trekking de nit, només tenim a davant a l'equip americà Montrail. El dia desperta i amb ell la llum, els ànims estan al 100x100, és el 4t dia de carrera i seguim al capdavant. A les poques hores de sortir el sol ens atrapen per darrere Nokia i Spie, seguim tots junts a la caça del primer equip. Jo porto les cames irritades per portar sempre la mateixa roba mullada i en un poble atur a demanar un pareo, semblem més rars que un gat rosa. A 200 m d'una cascada que s'ha de remuntar per cordes (amb ascendedores, casc, arnès ,...) hem de pujar per un riu ple de grans blocs de pedra. Comença la guerra: els tres equips acceleren el pas per arribar primers a les cordes i ocupar les 4 línies muntades per l'organització. Es fa estressant aquesta ascensió i finalment vam arribar primers nosaltres. Les cascades Vuwa ens reben amb força aigua i per no sortir de la tònica seguim mullant-nos. Arribar 1eros a les cordes ens dóna un avantatge de més de mitja hora respecte als equips del darrere i aprofitem per accelerar una mica el pas i arribar al més aviat al següent CP. Per això hem de nedar, caminar per fang i gairebé desesperar per avançar pel riu que origina les cascades que hem ascendit. Cada etapa es fa interminable, dura i amb unes condicions infrahumanes (mullats, freds, famolencs, adormits, cansats ...). Arribem al Packraft, un CP amb menjar, mitjons nous i una bassa inflable individual que servirà per remuntar un altre riu dels molts que existeixen en aquesta illa "aquàtica". Quan arribem al CP Montrail acaba de marxar, ens canviem ràpid abans que es faci fosc i sortim a menys de 30min dels primers. a les 2h de remuntar el riu sobre del que podria assemblar-se a una barqueta inflable de nen (packraft) ens topem amb els americans buscant el rierol que hem de seguir a peu. Entre els dos equips ho busquem i just quan es va fent fosc el trobem, bingo! Pleguem cada un de nosaltres les nostres "barquetes" i ens posem a caminar, com no per aigua, seguint un rierol en plena nit amb unes motxilles que ara pesen més de 10kg cadascuna. El somni ens aguaita, l'aigua ens avorreix i els ànims van apagant-se (encara i anar primers!). Són 5h de caminar per un fangar, troncs i aigua que ens deixa esgotats, tant als americans com a nosaltres. Just quan s'acaba el rierol comença un sender no obert per la selva que hem de fer servir el matxet, en aquest moment vam decidir parar, treure el tendal que portem com a material obligatori i esperar que siguin altres equips els que obrin el camí o que es faci de dia. Montrail també per. Dormim 5 hores!

4a etapa: trekking
Mentre reposa el nostre cos i cervell ve un equip nou a la lluita de la primera plaça: GoLite americà, els sentim passar però vam decidir que siguin ells els que obrin camí, i així és, al aixecar-2h més tard en 5 min els arribem seguint el camí que han obert, es queden bocabadats. A la poca estona se'ns junta per darrere l'equip Mazda. Tornem a estar 4 equips en la lluita pel cap. Finalment sortim de la selva odiosa i seguim per una pista, sender, riu, ... passant per un poble de somni: la gent és tan amable ... ens esperen amb il · lusió i amb parades de menjar impressionants, sense voler res a canvi, només la nostra simple presència. Trobem plàtans, mànecs, llet de coco, tortitas, carn fregida, patata, llimonada, ... sembla una aparició després de portar 5 dies a base de barretes energètiques, liofilitzats, aigua i sals. Ens entra de meravella i ja convé perquè ens espera un trekking de 10h més sota la calor insuportable del sol i un desnivell una mica picant. En aquesta resta d'etapa a peu abans d'arribar a les bicis accelerem el ritme (havíem dormit 5h respecte als altres equips) i escollim el bon camí traient més de 5h als segons. Arribem destacats i sorpresos a Naval, el poble on començaria l'etapa de bicicleta. Són ja més de les 9 del vespre. Dormim 1h i mitja.

5a etapa: MTB + trekking + ràpel + caiac de mar
No sabem a quan hi ha els segons (ho vam saber després), però hem decidit descansar sabent que ve una etapa de MTB duríssima. Quan ens llevem encara no ha arribat el segon equip, això ens anima. La MTB la fem a fons, ens trobem bé! després ens diuen que també hem fet el millor parcial, suposo per estar motivats en primera posició i per fer-la meitat de nit (més fresca i agradable). Arribem al poble Korobebe, la gent està encantada amb la nostra arribada i l'organització ens dóna ànims perquè cada vegada estem a més hores del grup perseguidor. El trekking que continua, es fa una mica estressant, llarg i calorós. David li fan mal cada vegada més els peus però avança a bon ritme. Per acabar d'avorrir la selva de bambú ens regalen 1h d'ella per un sender obert a matxet i que arriba a les últimes cascades a rapelar, les Sauvione Falls. Estem tan cansats que no tenim forces ni per posar bé el davallador a la corda, però ens ajuden i tot sembla més fàcil. Des d'aquestes cascades veiem el mar, ens anima! Després del ràpel ve 1h de barranc. Baixem ràpid i concentrats. En acabar aquest "petit" parèntesi d'aigua (no hi ha hagut ni gota en tot el raid ...) baixem per una pista que ens conduirà al mar, a la ciutat de Lautoka, i ens vam quedar bocabadats quan ens recullen amb cotxe i ens condueixen directament fins al caiac de mar, una sorpresa justificada per no allargar més la carrera. ¡Aquesta hora al cotxe mengem i dormim immediatament, quan ens desperten sembla que només haguem dormit 5 min i ja ha passat 1h!
El caiac de mar ens espera, vam trigar més de 1h en organitzar-ho tot, mirar mapes i canviar-nos de roba, per primera vegada veiem els nostres objectes personals! per fi em puc canviar de pantalons, roba interior, mitjons ... estem a dia 6 de carrera. Massa dur, encara queden 120km de caiac de mar, i altres sorpreses que no sabem encara. Sortim just quan fa fosc, la gent des de la platja ens acomiada eufòrica. Nosaltres també ho estem. Quan la nit es fa més densa i fosca ve un somni profund i inevitable, ¡costa tant mantenir-se despert! resulta impossible! manera que el caiac és doble i la parella et desperta a cop de pala, busca conversa, et crida, et mulla, ... evita que el caiac s'enfonsi per culpa d'una mala remada. Ja són les 3 del matí quan vam arribar al nostre últim PC, hi ha un onatge impressionant i ens costa barbaritats apropar-nos a la vora. Quan pis la sorra començo a plorar de la tensió acumulada durant la nit amb el vent i les onades de més de 3 metres (a les fosques, cansat, amb fam i amb son tot es veu pitjor del que realment pot ser). Estem esgotats de la remada i vam decidir parar a dormir una hora. Caic rodona al llit, tapada amb una manta i contenta d'estar en terra ferma.

6a etapa: trekking + caiac de mar
Ens despertem a les 5 del matí, el segon equip està lluny, no sabem a quantes hores (després vam saber que a 7 hores). David s'incorpora i veu que no pot fer ni un pas, té els peus completament infectats i inflats, comença a tenir febre i el dolor és insuportable. Ens vam quedar blancs, no pot caminar! després ens van dir a l'hospital de Nadi que David va agafar una infecció d'un bacteri que es troba en les aigües de l'illa i que necessitava 3 dies d'immobilització amb 14 dies d'antibiòtic. Després d'esperar més de 5 hores per veure com evoluciona veiem que empitjora, apareixen el segon i tercer equip. Ens desesperem, ens tirem a plorar i vam decidir amb el cor trencat abandonar. La salut és el primer i no es pot fer res al respecte. Si hagués quedat només remar no seria cap problema, però teníem per davant 13 hores més de trekking per l'illa i després la tornada a meta en caiac de mar (10 hores més).

L'alba del setè dia va ser el més dur de tots, i més quan vas primer destacat, però els raids són així, l'esport és així, de vegades es guanya i de vegades es perd i més en un raid que hi ha tantes variable en joc que mai saps si alguna pot fallar. En aquesta ocasió un problema mèdic ens va arrabassar el títol, però no la confiança d'estar entre els millors i de guanyar 2 de les 4 disciplines d'aquest Eco Challenge. Vam guanyar la disciplina de MTB i la de trekking, les dues més llargues de les 4 que havia (caiac d'aigües braves i caiac de mar). Ens quedem amb el sabor agre de la competició però orgullosos del paper realitzat. Va guanyar Seagate de Nova Zelanda que va fer una remuntada espectacular des de la sisena posició, seguit de Golite americà i d'Air Pacific d'Austràlia que va remuntar també des de la setena posició. Van acabar només 10 equips dels 81 que van començar i la carrera va ser nomenada com la més difícil feta fins ara. Esperem que l'any que ve l'Eco Challenge es suavitzi perquè en aquest ja es va trobar veritables supervivents i el proper no vull saber que es pot trobar si no es fa més assequible. De vegades penses perquè castigar tant el cos i acabar una competició tan al límit, no es troba resposta. ¿Masoquisme? ¿Esperit de superació personal? buscar límits? de tot una mica i res en concret. És una filosofia de vida al gust d'uns pocs, bojos? pot.

Emma Roca
27 Abril 2002
Raid Gauloises 2002: Vietnam
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
La carrera més llarga mai feta, non stop i amb més de 1000km de recorregut.
Dies previs: tot un cúmul de feina a fer entre material, menjar, mapes, gps, … totes les hores que podem aprofitar les dediquem només a organitzar-ho tot, són els pitjors dies de la carrera, i a més a més et fas un fart de menjar, dormir i parlar, el cos agafa quilos i mandra… La ciutat és un caos autèntic, amb un soroll abusiu dels clàxons de les motos i cotxes. Travessar els carrers és una prova d’habilitat i risc a la mà de pocs europeus. Hi ha tanta gent als carrers caminant, en bici, en moto, en cotxe, que una formiga patiria estrès ocupacional.
Dia 27: el raid comença a les 13.00 de Bac Ha, tocant amb la frontera xinesa. M’emprenya que comenci al migdia perquè perds hores de llum i fa molta calor. Les dones van amb uns vestits vermell, taronja, groc i blau fluorescent que es deuen fregir! porten a més a més embolicades les cames i el cap. Els nois van amb una espècie de vellut negre que encara els hi deu fer més calor. En les hores de sol però no estan pel carrer sense un paraigües (ja en podria haver comprat un!). Nosaltres ben tapats i amb crema solar a rebentar partim a poc a poc per fer els primers 100km de trekking. Molts equips com Buff, Ertips, Ema, Eider, Spie, comencen corrent, penso que és una bogeria. La calor ataca i el trek es comença a fer llarg, a les 4h de començar el P para a canviar-se els mitjons, portava els silkskinz i li han provocat ferides als dits dels peus. Jo també porto aquests mitjons però de moment em van bé, però el turmell esquerra, a conseqüència d’una torçada el dia previ de partir, està dèbil i ja se m’ha torçat varis cops i em fa molt mal, camino més concentrada que mai per no fer el gest del dolor. El Jeff ve amb nosaltres una estona amb una camera de l’organització. Al poc de començar el trek també ens trobem amb l'equip Spie, amb la seva última incorporació per culpa d'un accident d'un dels seus components davant de l'hotel, un vietnamita ben fatigat i mort a terra, deshidratat i amb un cop de calor (han començat massa ràpid). Arriba la nit i amb ella una tempesta de por, en menys de 30 min quedem totalment xops i amb lo fredolica que sóc ja tremolo. Cap a les 12pm decidim parar a dormir en una casa al costat del camí. Ara està començant l’autèntic raid! La família d'avis que hi ha es desperta (els vietnamites van a dormir com a màxim a les 10 i es lleven amb les primeres hores de llum, les 5am), ens deixa el seu llit i ens prepara un te verd (típic en tot el Vietnam com després vaig poder comprovar). Cruspim el menjar liofilitzat quan entra per la porta Buff, però la casa es petita i marxen a buscar-ne una altra (snif), ens canviem totalment de roba (en portem una tèrmica de recanvi totalment seca) i ens estirem sobre unes canyes de bambú alçades del terra (el bambú l'usen per tot!:canonades, teulada, parets, terra, llit, puntals, ...). Em costa molt adormir-me, estic entremig del gM i R ben estreta, la dona de la casa al minut d’estirar-nos ens busca una manta i ens tapa a tots com una mare. En el subconscient ja li estem profundament agraïts.

Dia 28: A les 3am sona l'alarma, el primer que noto es l'entrecuix escaldat, quina merda de pantalons d’orientació! em poso una crema que portem però m'he deixat la vaselina que és el que aniria fenomenal. En un moment ja estic llesta i mentre espero (cosa que hauré de fer bastant sovint a partir de llavors) els hi omplo els camelbacks. Comencem el trek amb la roba molla de la tempesta anterior però en un moment torna a quedar seca, quina calor a les 4am! Quan es fa de dia arribem a un control on s'ha de creuar un riu bastant emprenyat, a Ertips l’han fet parar 1h30min i no el tenim gaire lluny, després veiem que anem 3ers. El trek que continua per un riu se'm fa interminable, ja fa estona que m'he posat els pantalons tèrmics vermells (molt sexis) perquè el dolor de l'escaldada és insuportable, però em venen una mica grans i cada 2x3 me'ls he d'anar pujant. Em trobo malalta, em fa mal tot el cos, sobretot els peus i el turmell, i a més a més m'adormo. Quin desastre de començament! Demano un antiinflamatori al gM i sembla que al cap d’una estona em trobi millor.  El turmell el tinc bastant fet pols, s'ha torçat varis cops i no m'agrada com s'està inflant (quina mala sort! Mira que torçar-me'l just abans d'agafar l'avió!). Ens trobem a Lapin Kulta que els avancem i més endavant a Nokia amb els qui fem la majoria de la interminable i abominable pista de 15km abans de trobar les btt. Al coll on parem a fer una cocacola m’hauria d’haver canviat els mitjons i hagués anat molt millor. Però vaig amb els pantalons de btt, amb les ferides de les cuixes tapades amb gasses i amb els peus que bullen i fan un mal horrible!! Arribo mig plorant a la btt, amb tots els fotògrafs aclaparant. Quan em trec els mitjons surt l'aigua bullint i els peus estan blancs, arrugats, les ungles grogues i les plantes socarrimades!!! Ens quedem una hora a menjar i descansar, Nokia marxa, arriba Lapin i Buff. Nosaltres finalment també marxem, però quan acaba la baixada parem a un poble a fer un arròs (tan ràpid com em puc fer entendre). Se'ns fa de nit sobre la btt i ens toca fer un port de muntanya més curt del que ens pensàvem i cap a les 11pm acabem els 95km de pedalar. Decidim parar-nos a dormir 1h al control entremig de les bosses de les bicis dels altres equips, ja que encara falten hores per arribar a l’assistència.
Dia 29: ens llevem a les 12pm i emprenem la marxa de 12km de trekking fins a les canoes. Se'ns torna a ajuntar el Jeff, és un fart de riure, no para d'ensopegar amb la camera per agafar bons plans, pateixo molt pels seus turmells perquè jo els tinc fets pols! De baixada cap al riu m'adormo molt, el P també m'acompanya. Com sempre plou i ens enganxa de ple. Els peus em fan mal, sembla com si trepitgés sobre foc (i serà una sensació que l’arrossegaré tota la carrera, ja que crec que al primer trek me’ls he socarrimat). Finalment arribem a les canoes, el gM les infla, el P xerra amb la premsa, i els altres preparem el menjar calent. Ens hi estem 45min abans no partim. Una canoa de 2 amb P i pM i una de tres amb la resta. Jo aprofito i dormo 20min, però la canoa es mou molt i se’m fa difícil. Fem torns de dormir mentre els altres remen. Cap a les 11am acabem els 70km de canoa i només 2km ens separen de l'assistència! arribem ben contents en 5ena posició, Nokia encara dorm. Fa molta calor, jo m'angoixo molt, menjo poc i amb prou feines dormo (només penso amb la son que després passo durant el raid i que ara no aconsegueixo tenir!! A més sento que arriba Buff sense ser veritat!), l'equip com sempre es retarda amb tot i sortim 30min més tard del temps previst, el P ha anat a curar-se els peus quan ja havíem de marxar! (ho trobo imprescindible que se'ls curi però que hi vagi abans!). jo molt aclaparada també visito el metge perquè em curi l'entrecuix i no em fa el "tapping" al turmell perquè penso que ja és molt tard! (l'angoixa també ve perquè Buff esta prop i tot temps perdut és temps que ells s'acosten, i que nosaltres perdem per anar molt més endavant!). comencem 50km de btt per camins de terra que em fan tornar a somriure i a gaudir de la btt, em trobo forta i estic al davant amb el R, em criden que alenteixi el ritme però si per mi fos no pararia!! En un tram creuem un riu cabalós amb una petita plataforma de canyes; divertit. La btt l'acabem just quan s'està fent fosc amb un somriure als llavis. Una rialla que aviat s'espatlla quan ens demanen els "boudriers" per la tirolina que ve a continuació; amb que pensava l'assistència?? quins pardals tenien al cap?? Ens fa una ràbia i sabem que serà una penalització greu, per sort ens els deixen i no ens fan tornar a l'assistència a 8h de btt d'allà. fem la tirolina i el pont tibetà amb morros i pensant quantes hores ens poden caure (més endavant sabrem que 5!!). després de la secció de cordes comença un trek difícil d'orientar i amb una pujada per entre pedres molles, relliscoses i aigua que fa de la nit una gran penitència. Ens equivoquem en el camí a seguir i vaguem perduts unes 2h fins a trobar finalment el cp i amb una ajuda de la gent local prèvia. Jo ja fa estona que porto una son a sobre que em moro … 2h més tard decidim parar en una casa que no ens obren les portes, que hi ha varis gossos més que emprenyadors que no sé que els hi hagués fet i on només una espècie de tarima em serveix per estirar-me exhausta, sense menjar. M'adormo de cop entre el soroll eixordador de les granotes al voltant i als 45min em desperto amb fred, agafo la manta tèrmica, em tapo i els gossos vinga a bordar els mal parits! Em preparo un liofilitzat i espero que els altres es despertin.
Dia 30: son ja les 3am quan comencem de nou a caminar, un inofensiu trek de 50km que està resultant ser etern per una orientació molt complicada, molts caminets que no surten al mapa i corbes de nivell que no es poden interpretar be. A les 5am es fa de dia com sempre i anem baixant per una pista que porta a un gran poble. Em fa molta gràcia com des de les cases van sortint les nenes i nens vietnamites per anar a l'escola del gran poble que està a més d'una hora caminant! Se'ns ajunten nens de totes les edats i es posen just darrera nostre com si fóssim el flautista de Merlin, i cada cop que ens girem, sobretot el pM es posen que riure com descosits. Ens acompanyen quasi 2h i ells arriben a l'escola però nosaltres continuem, creuem un riu que em deixa els peus com nous, encara els noto bullint, i ens parem a menjar una mica, com sempre el P i el pM tarden moltíssim i perdem uns 35min. finalment acabem l'"inofensiu" trek per una pista "com no" i trobem les canoes locals o Samsa que ens esperen. Fem miraculosament una transició ràpida i ens trobem en la plataforma de bambú, equilibrant pesos i jo preparant una mica de menjar, algun també aprofita per dormir i deixem que la corrent ens porti avall, passem per un gran forat entre la muntanya i per sorpresa meva la felicitat de la corrent s'acaba ja que ens toca remuntar 12km de riu contracorrent fins el cp, amb aquesta precària embarcació! Les passem magres ja que no avancem ni a la de tres, però finalment arribem al cp quan ja s'està fent fosc, hem anat a una mitjana de 3km per hora i han estat 21km de canoa local!! En aquest cp ens penalitzen 30min però ens hi estem 1h, jo com sempre em poso dels nervis ja que molts cops penso en que Buff està a punt d'arribar, el qui si arriba es Lapin que també es paren més estona i aconseguim marxar a fer el trekking abans que ells. El primer tros dels 60km que venen és una pista com sempre, però ens acompanya el Jeff de nou i uns nens molt simpàtics que ens faran riure una estona. Un tram que passem un riu en un poble sentim que venen els finlandesos per darrera i apaguem frontals per tal que no tinguin la via cap al camí bo massa fàcil. Je, com un joc de nens. Seguim caminant i decidim parar a dormir en unes cases que hi ha just abans d'una pujada que s'endinsa a la selva. Com sempre piquem varies vegades a la porta (els vietnamites tenen el son fort) i finalment ens obren oferint-nos els seu llit i te verd. Ens aturem en total 2h i jo dormo de fàbula, ara cada cop dormo millor i ja aprofito al 100% les hores de descans.
Dia 1: a les 2am tornem a caminar, què rar no? I en 30min ens enganxa una tempesta que deunidó, a penes puc parlar amb la gent del soroll que fa i els arbres que mou. La selva que semblava inofensiva esdevé una piscina, relliscosa, amb rius de fang i aigua i plena de sangoneres! Ecs! El gM en un moment en té 6 a la cama, son unes coses llefiscoses, que es colen per tot arreu i no tenen compassió pels penitents del raid. Com sempre després de la turmenta quedem calats com peixos però amb la calor que fa ens assequem, però tardem, jo agafo fred i em poso la manta de supervivència per sobre i alguna cosa fa. Quan s'està fent de dia trobem el cp i després un local ens ajuda a trobar el sender que puja amunt, amunt fins al pròxim. Com sempre acabem amb una pista interminable, els peus bullen i els ànims decauen. L'equip en si està una mica tocat, i els peus de tots estan malament. Finalment arribem a la btt i jo el primer que faig és remullar els peus al riu, els altres amb l'ajuda del Jeff es curen una mica les butllofes, jo de moment no en tinc ni una, però si tinc els peus escaldats. Sortim en btt per fer 50km, els primers 20 son molt divertits per estrets senders i creuant rierols, on en un el P cau i s'emprenya perquè no l'esperem, hi ha una mica de tensió a l'equip, suposo que hi ha cansament i mal de peus. Em passa volant la btt, com les altres, i arribem 30min abans que fosquegi a la canoa, temps vital per muntar amb els bambús un catamaran. Mentre munten les canoes aprofito per anar a comprar arròs, pa i galetes per la llarga canoa de 30km. A les 6pm comencem la canoa, els hi preparo el menjar, però decidim remar la poca llum que queda tots "a tope", el pM quasi no posa la pala a l'aigua i el gM es desespera. Quan es fa fosc mengem una mica, jo vesso sense voler la cocacola i m'emprenyo bastant (com arriba a ser d'important a vegades una mera cocacola quan una va cansada) i remem mirant de no xocar amb res, el gM i P aconsegueixen al cap d'una estona col·locar-se bé les llums potents al casc i veiem millor per on anem. Son uns 40km de canoa per un riu tranquil, amb una mica de corrent i a les 21.30 arribem a l'assistència 2, 1h abans del previst. Es de nit, per tant aquesta assistència es fa més agradable, menjo bé, no em dutxo com a la primera, només em netejo per sobre i ràpidament em poso a dormir. Dormim 3 h i per tant estem 4h a l'assistència.
Dia 2: sortim de l'assistència quasi a les 2am, molt animats i amb ganes d'accelerar el ritme, però de sobte a la hora d'estar caminant el P comença a anar més lent, es para, no es troba bé. A les 2h de l'assistència ho vomita tot i treu molta aigua, queda tan fet pols que decidim parar a dormir a una casa apartada 50m del camí pral. Es una casa molt petita de bambú, amb el bestiar dormint a baix i una parella amb un nen dormint  a dalt. Com sempre despertem al personal, aquest cop a les 4 passades del mati i l'amabilitat es fa present: ens cedeixen el seu espai, la dona i el fill marxen a una altra casa (en aquell moment no ho vaig veure, sinó que em vaig adonar l'endemà, estava massa atordida i cansada). A les 6am em desperto nerviosa i veient que el raid se'ns escapa, estic emprenyada, ara ja havíem passat el pitjor! Quina ràbia, no puc ni dormir. Li demano a l'home de la casa si ens pot preparar arròs i començo a viure un dels moments més macos del raid: ell em diu bon dia, m'ofereix un te, em diu on està el lavabo, tot amb signes. M'assec al seu costat i estem una estona quiets, callats, vivint el moment, després ell comença a preparar l’arròs perquè li insisteixo de fer-lo abans que es llevin els altres. Cap a les 6.30 arriba la mare amb el nen d'uns 7 anys, venen amb menjar del poble. Mentre l'home neteja l’arròs vàries vegades i després el bull amb poca aigua, la dona arregla coses de la llar, em saluda i mira tot el que portem, sobretot els mapes, amb els que ens entretenim una estona. Després l'home agafa un ganivet i baixa a baix on té les gallines, en mata una i la dona des de dalt li dona la cassola d'aigua calenta. Tot ho fan amb una naturalitat i senzillesa que em sorprèn, estic captivada per tota l'escena! mentre la dona acaba l’arròs i el marit el pollastre van arribant amics del poble per veure'ns, qui son aquests nou vinguts? Com van vestits! Son ben blancs! Els hi fem molta gràcia i també miren els peus que portem i queden sorpresos de com podem seguir caminant. Es lleven els companys, però el P segueix bastant zombie, ho començo a veure realment malament, em desespero una mica però com que hi ha bona companyia la minimitzo. Mengem el pollastre fregit amb l’arròs acompanyats de 10 persones nou vingudes. El P quasi no prova res, jo me’n emporto una mica en una bossa per si després té gana. Marxem d'aquella fabulosa hospitalitat a les 8 tocades, els hi dono 200.000 dongs, no els volen però els hi deixo a la butxaca, el sol ja pica, jo nerviosa i el P com zombie. Els primers 10min portem un bon ritme, però llavors el P disminueix, para al wc, i ja no avancem ni a la de tres. En aquests moments arriba Lapin, imagina't com d'enrera els havíem deixat amb les hores que havíem perdut amb el P. arribem a un control i ens pregunta com va, veu el P i diu si parem però el propi P diu de continuar, quan no fa ni mitja hora que hem deixat el control P para i per sempre, hi ha una casa amb les rajoles de color blau i tota ella de terra enrajolat  que ens ofereix el seu llit perquè el P s'estiri, i allà es queda. El gM i R tornen al control per dir que P abandona i més tard el pM va a buscar una moto. Aleshores nosaltres ens assentem, parlem i decidim continuar, ja hem passat el pitjor! Val la  pena acabar! Per l’espònsor, per nosaltres, per la peli, perquè si no ens avorrirem com ostres, i per ganes de conèixer el que queda de recorregut, la famosa Bahia d’Halong. Deixem el P plorant, a mi també m'entren ganes i amb una calo aclaparadora tirem muntanya amunt. Al cap d'una estona quan estem per un poble on tenen la carretera en construcció i on es fa difícil caminar i a més a més fa una calor insuportable, se'ns ajunta el Jeff que baixa d'un camió ben feliç i ben vermell! Agafem un ritme ràpid i ja no parem, passem per selva (el Jeff només porta els mitjons silkskinz i els calçotets negres i és un fart de riure, les locals es queden impressionades, qui és aquest Tarzan??), per colls on ens falta aigua, per cases penjades per la selva on treballen la fusta (una fusta marro fosc preciosa), per una trialera de rocs grans i mullats que es fa molt difícil anar ràpid, i just quan fosqueja arribem al poble on hi ha el control, abans però de fitxar parem en un pou d'aigua a refrescar-nos, riem amb els locals, parem en un bar a fer una cervesa (ja pateixo per la son que m'atacarà a la nit que ja està a sobre), i finalment arribem amb el control. Allà ens acomiadem del Jeff, ens ho hem passat molt bé amb ell. La nit ataca i la son també, el pM es creu el "jefe" de l'esquadra i no para de xerrar i manar, em comença a carregar molt, sort que el gM està de la meva part i ens ajuntem els dos caminant la mar de bé. Veig que ell també s'adorm i decideixo començar conversa perquè si no ens farem mal, el camí és estret i ple de rocs, i li parlo de la seva filla Manu, de la que n'està ben enamorat, i així passem l'estona que sense adonar-nos ja estem a la pista que arriba a la cova. Ara el pM i el R estan morts de son, mentre que nosaltres anem "de conya". Tota aquesta part de nit ha estat impressionant, ple de gent esperant pels pobles, a les tantes del mati, fent-nos de guies i passant-se el relleu d'un poble a l'altre, genial! Arribem a quarts d'11pm al control previ a la cova i ens diuen que hem de fer la penalització dels boudriers allà: 5 hores. Decidim dormir, menjar, fer el ronso, … i a les 4am sona l'alarma.
Dia 3: ens llevem fantàsticament, hem dormit més que mai. Buff està també dormint, me'n alegro per ells, van molt ben classificats. I esperant eternament el pM finalment marxem cap a la cova, acompanyant-nos el càmera de l’organització. entrem de nit i a dins ben fosc veiem que es enorme, ple de rat-penat i divertida sense complicacions, algun pas amb molta aigua, un petit pont tibetà, … primer va el pM a davant però va tant lent que em poso nerviosa, l'avanço i porto jo la batuta. El de la tv de tant en tant em crida que pari o alenteixi el ritme perquè pugui gravar  alguna cosa tots junts! GM ve darrera meu sense problemes. Després d'una hora sortim amb la claror del dia, què bonic! Penso. Quan estem arribant de nou al control ens trobem a Buff, jo super emocionada i contenta vaig 5min amb ells, els veig cansats però animats, al David l'abraço i ens fem un peto, se'm posa la pell de gallina, estic més contenta de trobar-lo! Això m'anima i a la vegada m'entristeix quan penso amb el meu equip, què hi farem! Per la nostra alegria i la dels peus agafem les btt per arribar a l'assistència. ens esperen 85Km que es faran més pesats del que ens pensem. Primer comencem per una pista molt agradable però a continuació s'espatlla per donar pas a una interminable Paris-Ruvé on trobar un petit troç sense pedres és impossible! Sort de la doble suspensió de la btt! Però amb la motxilla a l'esquena es fa una mica insuportable. El pM està cansat, va lent i a més s'estimba creuant un riu, a mi i als altres ens fa molta gràcia però a ell gens, està callat, nerviós i tens. Després d'unes interminables 5 hores arribem a l'assistència amb un sol inhumà, el mateix que el de la 1a assistència. Ens dutxem, arreglem les bosses, per sorpresa meva (i després comentant-ho també del gM) no hi ha res per menjar, el B improvisa uns fideus xinesos, i dormim, però es posa a ploure de cop de tal manera que quasi desmunta tot el campament! Plou però no refresca, augmenta més la humitat i es fa més insuportable., jo a penes puc dormir, no perquè no tingui son, sinó per la calor. Arriba Buff i els vaig a veure ben cofoia, estic una estona amb ells i després vaig a menjar alguna cosa al bar del campament, on em sembla que em posen gos! Espero però que sigui ànec de pell marronosa, carn més dura que la del pollastre, més gustosa i més fosca). Quan acabem jo ja estic preparada per marxar i els altres tres no acaben mai, em desespero perquè volia fer la btt de dia i no podrà ser, tardem 1h més del compte a enllestir i ens hi estem en total unes 5 hores a l'assistència. arribem a la canoa després de caminar 2km sota un sol matador, i per la nostra felicitat els 17km que hi ha amb canoa local s'han substituït per canoa inflable ja que s'enfonsaven, visca! Anirem més ràpid! Jo em poso amb R i els dos M junts, al poc de sortir ja discuteixen, ens mirem amb el R i riem. La canoa es fa més ràpid del que ens esperàvem i a quarts de 6pm arribem a la btt, ens afanyem per aprofitar al màxim la llum, com sempre esperant el pM, i la sortida cap a una pista pral. no és gens fàcil i mi ens equivoquem, sort que és de dia! Penso, i aquests vinga a perdre temps a l'assistència! el pM cau de la btt perquè no ha pogut treure el pedal a temps i s'emprenya com una mona, els altres ens mirem i ens costa contenir-nos el riure. s'està fent de nit i ho maleeixo perquè primer no m'agrada pedalar de nit i segon estem passant per un indret tan xulo que deixarem d'apreciar la seva bellesa! Per sort no és un camí empedrat com la ultima btt i arribem al control del final del bici travessant rius de totes mides amb algunes pedres pels camins i parant 15min en una cuneta per descansar un pèl i no adormir-nos sobre la btt que és molt perillós. Aquesta estona que parem a insistència del gM deixa ko al pM que ronca tant que no em deixa dormir! Aprofito i menjo una mica. Al arribar al control ens trobem al Lepin dormint, els 2 anglesos tenen els peus destrossats! L'Anna, l'anglesa és molt agradable, em cau molt bé. Marxem abans que ells (jo ja desespero/em quant he d'esperar al pM, cada cop més, és com una demència senil que va en augment!), però a l'hora ja busquem una casa per dormir, ens caiem de son. Piquem com sempre fort a la porta fins que es desperten i ens ofereixen novament el seu llit, aquest cop ningú es queda a terra i aconseguim dormir tots transversalment la mar de bé (perquè el pM sempre m'ha de tocar al meu costat! Espero que no ronqui gaire! Ni me'n adono, caic fulminada). Son les 12pm.
Dia 4: ens llevem a les 2am, amb encara son al cos, a diferència d'altres raid no tinc dolor muscular, no em fa mal res però si tinc molta son. I sorpresa… m'ha vingut la regla, sempre igual, se'm avança sense previ avis, quina merda! Per sort porto algun tampax i per unes hores podré anar tirant però després hauré de buscar compreses urgentment! I a on??? Si estem al mig de la muntanya?? Dona havia de ser! Pugem per un camí molt dret, a mi no se'm ocorre res més que menjar un liofilitzat, l’últim que em queda i a més poulet al curry, un mal gust  de boca que em queda que no me'l trec en una bona estona. Els orientadors estan cansats ja de tants dies, han d'estar tota l'estona atents dels mapes i a més a més si tenen son l'han d'obviar i no perdre's, però aquesta nit s'han saltat un camí a l’esguerra i per segon cop tenim una perduda important (la primera després de la tirolina 2h i ara aquesta de 45min), el rotllo es que hem de rectificar en baixada després d'haver pujat molt amunt, emprenya bastant però ho has d'acceptar (al final ens adonem que Ertips que anava primer també s'equivoca aquí perdent el primer lloc, i Buff també perd 1h). es fa de dia i els peus no paren de moure's,  arribem després de trepitjar pedra mullada, selva i moltes fulles en una pujada interminable des de que ens hem despertat a un ambient emboirat, hi ha molta porqueria pel terra, què estrany tant amunt! Però llavors apareix un temple budista al cim mateix de la muntanya que hem pujat, amb ple de peregrins de totes les edats i amb una boira tant espessa que dona un misticisme a l'entorn irrepetible. Després del cp veiem que anem 5ens, Lapin encara no ha passat, tot i dormir abans de la pujada, i ens avisen que hi ha una baixada infernal d'escales de més de 1000m de desnivell. Jo desesperada pels meus problemes femenins pregunto a una venedora de begudes que està enmig de la baixada si té alguna compresa, no sé com lli dic però m’entén i en té una! Me la dona i em salva! No sap prou com de relaxada m'ha deixat. Seguim baixant i els peus del pM sobretot es nota que li fan mal i les cames del R també, el gM i jo anem baixant més relaxament al darrera, al·lucino amb les dones vietnamites àvies que pugen, no s'aguanten ni dretes i les escales que tenen endavant son interminables! Pocs homes, però en gral. molta gent pujant. Quan arribem a baix busquem d'entre les moltes botigues de souvenirs pels turistes peregrins uns gelats que delectem molt feliçment. Seguim una mica endavant i veiem molta gent mirant al pM, ens acostem preocupats i veiem que està dormint com un tronc assegut en una tanca. Ens pixem de riure. Seguim el trek i ens extraviem una mica pista avall però ho recuperem amb un cop de moto… el sol pica i jo noto una cremor als peus que com sempre em deixen baldada, paro en un cp i menjo un deliciós "iogurt avec fruits sauvages", i regalo un dels molts bolígrafs que porto a sobre als nens que trobi pel camí, el primer tria el color blau. Arribem al migdia i el sol és tant fort que ens estem deshidratant i agafant un cop de calor, busquem desesperadament algun lloc per descansar i amagar-nos d'aquest sol mortal. Preguntem a un local pel poble més a prop i per una cocacola i ens porta directament cap a la seva casa, el pM s'emprenya i el gM desespera, el R ha seguit al local i no ha anat al poble més a prop, però tot seguit a la casa surt un local súper enrotllat i amb el gM agafen una moto en busca de cervesa i cocacola fresca. Tot el que ve a continuació és la segona millor experiència amb els locals: mentre esperem el gM parlem com podem amb ells i ens ensenyen un pou on miraculosament surt l'aigua ben freda i transparent, per uns instants al·lucinem, la veritat és que son moments inigualables, petits detalls com l'aigua freda caient per un clatell ben calent, que creen grans sensacions. Ens estirem en les típiques estores que tenen a totes les cases (fetes de palla i plàstic), jo m'adormo només 5min però ja em sembla una eternitat i em senta de fàbula, la gent de la casa de mentre va preparant l’arròs i ens conviden com no a te verd. Arriba el gM amb la moto i el local (em recorda a un heavy, porta unes grenyes súper autèntiques), està encantat, s'ho ha passat pipa, porta coca, beer i un postres de pa de sucre. Dinem com reis acompanyats d'unes 10 persones inclòs un militar. Ens fem unes fotos i els hi prenc l'adreça per enviar-les-hi des de casa. Ens acomiadem ja renovats completament i afrontem la ultima pujada de trek que ens queda dels 65km que estem ja acabant. El sol ens ataca però estem ja bastant refrescats. El dia segueix i al final arribem a la ciutat que ens portarà de ple al kayak de mar a les 5pm, hem passat per unes mines on tots els miners a l'hora de marxar agafen les seves "supermotos" i ben negres baixen al riu de la vall per rentar-se en una aigua que ja està ben negre. El gM li fan més mal que mai els peus i se les veu negres per arribar al riu on començarem el kayak, jo que soc la que millor em trobo intento trobar 4 gelats per animar-los una mica pel monòton camí que ens porta a l'aigua. però no consegueixo trobar-los, al cap d'una estona se'ns acosten unes nenes amb bici i ens donen una bossa de plàstic, l'agafo i … està plena de gelats! Ens quedem bocabadats! Els hi pregunto què els hi dec i em diuen que res, en aquell moment considerem l'hospitalitat i la simpatia vietnamita en el màxim exponencial, son extraordinaris (no opino el mateix de Hanoi, on el turisme ha fet malbé la sensibilitat i amabilitat vietnamita). Delectem el gelat i per uns instants ens oblidem del mal de peus. A les 6pm aprox. arribem al kayak, el primer que pensem tots és "s'ha acabat caminar! Peus descanseu!", però tot seguit ens preguntem "quantes hores de kayak ens toquen?", preguntem i el primer equip hi ha estat 16h a completar els 120km (Eider), paciència! Tardem 1h30min en enllestir tot el tema i de mentre arriba Buff (em fa molta il·lusió veure'ls, han avançat al Lapin i estan molt animats, els hi dono menjar ja que la Fina no els hi ha posat - al acabar ens explica que el xofer no la va deixar a temps en el control per fer entrepans- i marxen superanimats abans que nosaltres). Portem molta calma, com sempre massa pel meu parer, crec que un cop ens hi posem quan abans enllestim millor! Finalment a les 7 tocades marxem; jo i el R i els dos M junts (perill!). Al poc de remar atrapem a Buff, no van gaire ràpid, i els 2 M tenen problemes amb un gran vaixell (quin ensurt ens emportem tots). A les dos hores de remar ja no podem més de la son que ens ataca i amb el kayak encara es fa més inaguantable, ja que el moviment monòton i la nit amb la fatiga fan un còctel somnífer total. Buff ja fa 30min que ha parat i nosaltres busquem una platja per parar, ens costa una mica trobar-la però al final trobem un lloc acceptable. Amb el kayak es fa bastant incòmode dormir, ja que tot està mullat, acostuma a fer fred i el terra és ben dur. Quan estic amb ple son ens desperten violentament uns locals que no sé què volen, estic molt espantada però morta de son, ràpidament el gM s'aixeca i va a parlar amb ells, jo em torno a dormir immediatament (després m'explica que els locals estaven molt enfadats perquè estàvem dormint a la platja i no a casa seva, i potser buscaven diners i material nostre, el gM va prendre un te amb ells els hi va explicar què hi fèiem i que a les dos hores marxàvem i els hi donaria una manta de supervivència, llavors ells li van deixar una típica estora per dormir).
Dia 5: a les 2am ens llevem i seguim el monòton rem per un riu que no té cap encant (també és de nit) i dues hores més tard ja tornem a adormir-nos, arribem al control i decidim parar 1h més, en aquestes que estirats en una fastigosa plataforma asfaltada al costat d'un vaixell que ven peix i que fa un xivarri bastant inaguantable, arriba Buff, els nois estan més que cremats de la "princesa", ai David, com m'agradaria en aquest moment i en tots els altres que ens hem anat creuant canviar d'equip! marxen amb el Lepin acabat d'arribar al control (malament, ja que els finlandesos s'animen de cop!). jo em poso a dormir, però hi ha un gos que toca tant la pallissa bordant de lluny que em fa aixecar-me agafar unes pedres i atacar-lo ben emprenyada. Sembla que calla i que jo agafo una mica el son, els altres dormen com marmotes! Ens llevem quan ja és de dia i vulguis que no la remada canvia, es fa més plaent i no t'adorms tant. Els 2 M discuteixen per no sé què i el R i jo riem, més tard veiem que el gM ha tancat l'aixeta de la conversa i rema pausadament i sense dir res darrera el pM, aquest s’equivoca una mica en el rumb a seguir enmig d'una tempesta a mar obert (ja hem deixat el riu) i R salta i agafa la batuta de la situació, al cap d'una estona ja ens trobem a la famosa Halong Bay. Es impressionant, desenes de petites muntanyes que apareixen de sobte de dins el mar per enfilar-se escarpadament sense deixar posar el peu a cap visitant, la pedra és molt abrasiva i la marea fa pujar el nivell de l'aigua en a penes 6 hores d'una manera alarmant. La gent que hi transita viu als vaixells (a excepció és clar del turista), pesca, menja i comercia a l'aigua. tot és diferent, exòtic i preciós, la quantitat de petites muntanyes fan que es converteixi tota la Bahia en un laberint on amb la sort del mapa arribem als controls, bé, cada 4h aproximadament trobem cada control. El sol ataca però ens deixa de tant en tant un descans entre els núvols. En un control, on trobem a Buff que tot just surt, decidim menjar el pernil i fuet de la France que encara portem i la resta ho regalem al control que no diu pas que no, també prenc un energy drink a base de ginseng per a veure si no m'adormo i la veritat és que les 7 hores restants les acabo com una rosa, suposo que també influeix les ganes d'acabar. A les 17.30 arribem al port de Cat Ba (després d'una ultima pixada d'emergència a sobre els 2 kayaks), un port autèntic de pescadors, una mica pobre i "cutre" però amb l'encant del mar per tot arreu. A l'arribada la sensació es de descans, de per fi poder dormir, no hi ha fatiga física però si psicològica, córrer per no classificar-te al final cansa, ja que també pateixes. Esperava el David, però ha marxat a l'hotel, suposo cansat i sense saber a quina hora arribàvem; però hi ha tothom, l'equip, premsa, Eider, i altres, tots aplaudint i contents de que acabem aquest Raid Gauloises 2002. Fins i tot l'amiga de Bruno, Mai, el seu marit i la seva amiga amb una safata de fruita esplèndida de fruita que la vam fulminar. Sense esperar gaire arribem a l'hotel, em dutxo (no tinc aquella sensació de plaer que m'acompanya sempre quan acabo un raid i faig la primera dutxa en molts dies) i m'estiro al llit. Es el moment més desitjat, dormir sense parar, i amb el David al llit del costat!. Abans però m'escapo de l'hotel per fer un arròs amb el Buff. Estan molt contents del seu 6è lloc i al final Lapin Kulta ha fet 5è (1er Eider, 2on Nokia, 3er Ertips, 4rt Pharallax).
Dia 6: em llevo a les 8 després d'haver dormit sense parar 12h, em trobo bé, però una mica deprimida pel resultat del nostre equip. Esmorzem amb la Fina i després marxo amb l'equip i els cameres de TV amb un vaixell de fusta preciós pel la Halong Bay, un dia fantàstic, veient arribar més de 10 equips i triant el peix fresc, bé, viu, i després al vaixell cuinant-lo. Una jornada esplèndida que no m'ho pensava pas abans de començar.       
ME GUSTAS TU? QUE VOY A HACER?????? Que hora son mi corazón……..
Un raid amb intent frustrat però amb vivències úniques com en cada raid que et fan omplir una mica més el pou de l'experiència de la vida mateixa. Llàstima però que s'hagi de patir tant. No sé si em queden ganes per fer-ne un altre d'aquestes característiques, però el que si sé és que triaré bé amb qui vull córrer.

Emma Roca
21 Novembre 2001
EMA 2001: Santarem-Parà-Brasil (21 novembre - 2 desembre)
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Només arribar a Sao Paulo ja varem rebre la calor sufocant que ens acompanyaria la resta de dies. Santarem, un poble de pescadors al nord del país ens acollia per començar el raid. Semblava un Equador, amb botigues molt senzilles, carrers sense asfaltar, gent descalça, però tot bastant net. Era un lloc no turístic, i es notava, la gent no et molestava però sí et mirava encuriosida. L’hotel on estàvem, l’Amazon Park, era com el Yak and Yeti nepalí, quan sorties d’ell trobaves una realitat ben diferent a la del hotel, on hi havia fins i tot aire condicionat a les habitacions! Vaig anar a comprar uns pantalons i samarreta al poble, però era tan “quico” tot que no trobava res que em fes el pes.
Diumenge 4am: comença el desplaçament cap a la sortida: 15min d’autocar + 4h de vaixell, en ell experimentem com es dorm i es navega estirats en enormes hamaques de cotó. No t’arribes a marejar però no pares de moure’t d’un costat a l’altre. Tots 4 descansem després de 2 dies d’estrès pre-competició amb la preparació de material, mapes, aclimatació, ... 2 dies que sempre t’agradaria estalviar. En Pascal, Michel, Dom i jo ens disposem a començar un raid que no tenim idea alguna de les coses bones i dolentes que ens aportarà.
Start: nedem 300m per un afluent del riu Tapajo, no les tinc totes, les aigües són completament marrons i sé que hi pot haver tot tipus d’animal no identificat (ANI). Amb bambes, motxilla i xaleco es neda millor del que em pensava, però no m’apreto bé el xaleco i em fa una ferida a la barbeta (1a marca de les moltes que aniran arribant...). tot seguit agafem “canoes locals”, unes embarcacions de fusta antigues, amb una vela i molt baixes que s’ha d’anar tota l’estona traient aigua (al acabar la cursa ens diuen que no tots els equips tenien les mateixes barques i per tant no van patir els problemes que nosaltres varem tenir!). Comencem els 12 km que hem de travessar de l’Amazones (la seva amplada), al principi tot va força bé fins que una onada fa entrar més aigua de la que podem treure, el Pascal crida “a l’aigua!” i saltem espantats (jo em faig un fort cop a la cama amb el marge de la canoa hematoma al quàdriceps...). Només sobresurt la vela, i des de fora anem traient l’aigua que les onades tornen a portar. En un primer moment pensem que hem de tornar a la costa a buidar-la i que la carrera se’ns escapa de les mans perquè estem lluny de terra ferma. Però amb paciència i resant que les onades ens deixin buidar a temps la barca, aconseguim recuperar-la!, de mentre, dins l’aigua de l’Amazones no les tinc totes, sé que hi ha piranyes però no sé quantes! Tornem a pujar a la barca després d’haver perdut més de 30min i al cap d’una estona ens torna a passar el mateix, així que decidim deixar un de nosaltres a l’aigua (pesem massa!) fins que la barca surti de la zona moguda d’onades. En Michel, després de remullar-se una estona llarga puja a l’embarcació i aconseguim col·locar-nos bé finalment per evitar al màxim l’entrada d’aigua. Anem vent en popa i de sobte salta algun ANI al nostre costat, no veiem que és i ens espantem, als segons torna, és un dofí enorme! És genial, només per veure’l ha valgut la pena patir amb la barca. Havíem sortit els 3ers del CP2 i arribem els 25ens al CP3, 1 hora tard dels primers però contents d’haver arribat! (no ho veia molt clar quan nedava pel riu minuts abans).
Comença una “patejada” de 8 hores que ens introdueix de ple al calor de Brasil, pfiu! Passem per llacs secs, platges eternes i paradisíaques, cocodrils i peixos dissecats a la sorra, boscos plens de molsa que penja, de troncs per terra, de fulles penjant, ... avancem a molts equips perquè portem un bon ritme (estem tocant de peus a terra i això ens agrada!). Abans d’arribar al CP4 hem de creuar un riu de nit, quina gràcia em fa! Però hi ha més equips i espero no ser jo l’escollida pels ANI. Abans d’entrar a l’aigua m’assec per cordar-me bé tot el material, i de cop una serp petita i marró comença a pujar per la cama. Un noi d’un altre equip me la treu i diu que és verinosa!
Al CP4 hi ha menjar, begudes i les nostres capses de les BTT. Ens posem a muntar-les i amb l’energia del Michel i meva en 20min estan a punt. Anem 13ens, però en Pascal no es troba bé, té grans problemes estomacals, possiblement un virus, no accepta menjar ni beure. No sabem si pot continuar. M’entristeixo. Després d’esperar més d’1h30min decideix que continua, però no les té totes. Ens esperen 80Km de BTT, de nit i per una pista principal amb molta sorra de platja. Quan ja portem 1h en P no va no endarrere, està fet pols i anem parant cada 2x3. A les 3am decidim dormir a l’escola d’un poble que trobem al costat de la carretera. En una classe de primària ens deixem caure fulminats fins a les 5am. Hi ha una gallina que tota la nit dóna la vara. Quan ens llevem al matí, ens adonem que ens hem desviat de la ruta 4Km, sort que la nit anterior varem decidir parar! Preguntem als locals amb el meu súper portuguès si poden portar el P a l’assistència que està a uns 40Km d’on som, però no hi ha res a fer, ningú vol, tothom té feina i el lloc que els hi diem està molt lluny (després ens adonem que els cotxe no l’usen, només es veuen bicis i motos, i la gent no es mou gaire del seu poble). A les 11am arribem al CP6 que és alhora el primer punt d’assistència. Anem 35ens.
En P es retira i quedem fora de carrera. Em fa ràbia perquè penso que ho podíem haver fet bé, però no hi ha res a fer. Ens quedem vaguejant per la fabulosa assistència (bevent per primer cop aigua de coco, boníssima!) i a la tarda amb en M fins i tot anem a buscar el CP8 per veure’l i ens surten 60Km de BTT. Pel camí trobem molts locals i ens parem a veure com fan farina, parlem amb un mentre bevem coca-cola (fa una calor!) i ens convida a una fruita típica (la llengua als 5min queda insensible del fort gust dolç que té). A la nit estem sopant tots al campament i decidim en M en D i jo continuar la carrera en la classificació adventure race, més curta i bonica... i com de bonica!
Ens llevem a les 2:30am i amb l’assistència del P emprenem la llarga caminada que ens portarà directes al CP7 i a la selva. Ens falta una part d’un mapa i ens perdem durant 1h, però tot OK. Ja no estem en carrera, no hi ha estrès, però “deunidó” el ritme que portem a peu! Hem de creuar algun riu, a pelo, aigua marró, com sempre i amb ANI per sota. En D va al seu ritme frenètic a peu però lent quan es creuen rius, es menja, ... però és un tros de pa (en M a vegades es desespera, trobo que és un pèl impacient i exigent, però val molt). Trobem moltes zones cremades i petites cases de fusta i fulles entremig. Després de 6h arribem al CP7 on hem de creuar un riu. A l’altre banda em canvio els mitjons perquè els sealskinz m’han anat fatal, a més a més em fan mal les sabates i en el genoll esquerra començo a tenir una petita molèstia. Mentre em canvio i demano aigua en una local, veig que pela un coco sec i ens l’ofereix, boníssim! La gent és tant simpàtica! Comencem una altra caminada més eterna i per una selva més profunda: molts arbres, alguns d’ells altíssims, moltes plantes, papallones, petites serps, sargantanes, aranyes, ocells, alguns micos pels arbres, grills amb un cant molt industrial, branques i fulles que es mouen sense poder veure el motiu... tot plegat configurant un ecosistema brutal. Quan estem posant aigua en els bidons tornant del adrupte CP11 que hem passat una calor impressionant, sentim un fort rebombori per entre les fulles, són simis gegants! No els arribem a veure perquè caminen pel sotabosc, però els sentim i és esfereïdor. Per un moment passo por. Finalment passen de llarg (buf!) i nosaltres continuem la caminada seca fins a la pista d’aterratge. Més tard preguntem als locals i ens diuen que possiblement eren mones aranya. Arribem al CP13 a les 4h30min després de més d’11h caminant i caminant. Per fi veiem el cel blau i els ocells volar! Agafem ràpidament els caiacs inflables perquè es fa fosc i encara queden 60km de riu amb ràpids. Arribem al CP14 de nit ja (són les 18.04) i no ens deixen continuar pel riu a menys que no fem un “portage” de 3km. Decidim parar, menjar i dormir 2h.
A les 20pm ens llevem i decidim fer els 3km interminables, per sort paguem 10 reials a 2 locals i ens ajuden a portar una canoa, jo vaig a davant amb els rems i el frontal marcant el camí. Som 3 persones per  2 canoes i això dificulta els portetjos. Finalment arribem al riu, tornem a l’aigua, ara és negra nit, jo no les tinc totes. En M va a davant sol amb la canoa i el llum d’emergència i jo el segueixo a darrera amb al D al rem de davant. Els primers km faig anar al D de cul, em costa controlar, per maniobrar freno, i fins i tot el D cau dos cops de la canoa;  però poc a poc li vaig agafant la mà. Arribem al CP15 i trobem bombers amb els qui parlem una llarga estona, també hi ha l’equip APN amb la Sara que dormen, mengen i quan marxen no diuen ni adéu. Els locals ens parlen dels ANI del riu i ens avisen que no ens quedem en aigües profundes i estancades perquè hi ha... anacondes! Jo no les torno a tenir totes i a sobre com a material obligatori només portem una petita navalla Opinel que només li faria pessigolles! Ens avisen de dos ràpids que trobarem tot seguit i d’una cascada abans del CP16. Mengem  una mica i tornem al riu, de nit és clar. En M a davant divisa un petit ràpid, fàcil, el fa i nosaltres al darrera, però de cop i volta veig que desapareix la llum d’emergència, la canoa i en M!! Acte seguit em trobo saltant una cascada de 5m en plena nit i amb en D saltant de la canoa, jo l’aconsegueixo mantenir dreta i crido a en D que s’agafi des de l’aigua, jo l’aguanto també pel xaleco. En M està sortint a la vorera esquerra del riu, ha bolcat però ha pogut parar sa i estalvi, i ens crida que parem ràpidament a la nostra dreta. La sensació que he tingut ha estat de caiguda total, la canoa s’ha posat de punta i hem volat! Miro endarrera i el que veig em deixa morta, no és un ràpid, és una cascada! Amb la llum de la lluna només es veu blanc, espuma i molta alçada, potser 5 metres o més. Tots 3 quedem pàl·lids, tardem a reaccionar. Mirem que hi ha a continuació i la nostra sorpresa és veure que hi ha un altre ràpid, classe 4 potser amb un gran “callú” enmig. Si la bolcada del M o D no s’hagués deturat no vull saber que hauria passat si haguessin nedat el ràpid següent. En D ha perdut el rem però miraculosament el trobem encastat en la roca gran del 2on ràpid; amb una corda aconseguim recuperar-lo. En aquest moment arriba un equip brasiler que va 5è i pregunta pel PC10 que és l’anterior que hem passat abans de l’ensurt. Els ajudem a creuar el riu amb les nostres canoes després de fer el “portage” del 2on ràpid. Ens ho agraeixen molt i meditem: no hi ha seguretat en aquest raid! Si ens arriba a passar alguna cosa al riu... només un equip brasiler fet pols ens hauria ajudat? Continuem el riu però una mica desconcertats, en M està espantat, i això que l’aigua la domina i no li fa por fins fa una estona. Passem un altre ràpid senzill i en el següent no ho veiem clar, ara una mica de soroll d’aigua canalitzada ja ens alerta en excés. Comencem enmig del riu un portage una mica liat, hem ‘usar cordes de seguretat i ens hi estem una bona estona. Un cop aconseguim posar les canoes i nosaltres a la vorera decidim parar i dormir fins a les 5am que surt la llum del dia, són les 3am i estem destrossats físicament i mental. Jo i en M i D encara tenim la cascada al cap. Una passada.
Al  matí ens llevem amb fred, senzillament havíem dormit sobre la canoa tapats amb una manta de supervivència i mullats. En D es lleva vomitant i molt dèbil (la nit anterior va beure molta aigua i es va estressar molt). En M és el que més bona pinta fa, dorm com un tronc fins que el sacsejo suaument en una cama. Ara de dia la cosa canvia, es veuen els ràpids, les pedres, la vida ... passem ràpidament la zona de ràpids amb un control casi professional i comencem una part plana, tediosa i avorrida de 4h o més per arribar a l’assistència. En D està fet pols, fa molta calor i gairebé no pot remar, jo al darrera ja no noto els braços. En M ho veu i lliga les 2 canoes amb un cordino i ens tiba, molt millor. De tant en tant fa crits a en D perquè remi encara que sigui feblement, se’ns fa tot i així interminable. Arribem al CP16 sense esperar-lo, ja que ens falta una part de mapa i pensàvem que el riu era recte fins a l’assistència i resulta que fa un gran bucle on al mig hi ha aquest PC abans d’una gran cascada, aquesta sí que és gran! Estem bastant fets pols després de remar 15h. Fem l’últim portage important, la calor ens fa parar cada 30min, D està KO. Tots tenim unes ganes enormes d’arribar, i finalment a les 13pm veiem la platja del final de la canoa, no ens ho creiem (volíem ser a l’hora d’esmorzar i hem arribat a  l’hora de dinar). Deixem les canoes a la platja i anem directes a la dutxa, la pell la tinc més arrugada que una figa seca i estic més blanca que la llet. Tot seguit anem a menjar al restaurant improvisat per l’organització, on per 5 reials pots menjar el que vulguis. Mengem fenomenal i dormim una mica, sembla un paradís la situació d’ara comparat amb la de fa unes hores. Arriba en P i parlem de tot, comprem cerveses, mengem de nou, però ara el nostre embotit i parmesà, riem i parlem alegrement. És el primer dia que veig ploure i aconsegueixo una taula i cadires per continuar la conversa i el sopar. Mig campament queda momentàniament inundat d’aigua però en una estona curta tot torna a la normalitat.
Estic molt còmode amb aquest equip, tot i estar fora de carrera ens ho estem passant bé i jo m’estic trobant bé. Estic vivint un raid d’una manera més relaxada.
Dijous, ens llevem a les 5am, esmorzem en calma. A mi m’ha vingut la regla, com sempre, no en deixa passar ni una. A les 9am comencem una BTT de 100km en P M i jo, en D s’ha quedat al campament fet pols i vomitant de nou. Amb 5h enllestim una BTT ràpida, com si en carrera anéssim! Tots darrera el P que a vegades l’hem de cridar que freni! Són les 15pm, hem acabat la carrera. Decidim no agafar les canoes locals per arribar a meta perquè és molt petita la nostre, tenim una mala experiència del primer dia i queden 80 km d’aigua per arribar. Ens quedem en un gran vaixell fins a l’endemà que amb la premsa marxarem a l’arribada.
Aquesta última nit abans d’arribar a l’hotel no dormo gaire bé, estic com nerviosa, no tinc gens de son. Estic una mica trista per no haver acabat la carrera en competició, ja que creia que podíem fer un bon paper. Però estic contenta de saber que estic en bona forma i que amb aquest equip m’ho puc passar molt bé al Raid Gauloises del Vietnam. La selva m’ha encantat i crec que el 2002 promet.
Arribem al migdia a l’arribada, en una platja preciosa però sense gent ni públic animant, és l’arribada de raids més trista que he vist, i els de l’organització menjant a l’hotel mentre arriben equips! No són els primers però per respecte hi haurien de ser! No m’ha agradat aquest detall. Mengem una mica i ens porten finalment a l’Amazon Hotel on el primer que fem és anar a la piscina. Més tard anem de compres i al vespre sopem unes pizzes acceptables al súper hotel. Més relaxats que mai acabem de gaudir dels dies que ens queden en un país on la calor ja no ens molesta, al contrari, i la gent se’ns mostra amable i carinyosa.
Emma Roca
03 Setembre 2001
Discovery Channel World Championship Adventure RACE 2001
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
L'equip BUFF-HONDA es classifica en sisena posició en el raid més dur del món.

Del 3 al 8 de setembre s'ha disputat a Suïssa aquest oficiós campionat del món de raids de llarga distància. Al s'han donat cita els millors equips d'aquesta especialitat en el món, 45 en total.
El recorregut s'iniciava a Saint Moritz i finalitzava a Zermatt, a peus del Matterhorn (Cervino).
Les distàncies totals eren; 142 de treking, 257 de bicicleta de muntanya, 18 de ràfting i 3 km. de barranquisme. El desnivell acumulat positiu es calculava entorn als 20.000 metres.
Aquestes dades per si sols ja preocupaven als diferents equips. A més, s'afegien controls horaris i una meteorologia pròpia del mes de gener.

Les etapes a disputar eren 13:
-1. Treking. 56 km.
-2.Rappel/Barranco. 3km.
-3.Mountain Bike. 57 km.
-4.Rafting. 18 km.
-5.Mountain Bike. 39 km.
-6.Treking. 34 km.
-7.Mountain Bike. 44km.
-8.Via Ferrata/Treking.13km.
-9.Mountain Bike.59 km.
-10.Treking en Glaciar.28 km.
-11.Mountain bike. 38 km.
-12.Treking. 11 km.
-13.Mountain Bike.20km.

La duresa del recorregut i una meteorologia crua, pluja i neu cada dia, van modificar lleugerament el recorregut, eliminant part de la Via Ferrata i de l'últim treking.
L'equip Buff-Honda (compost per Sergi Rodriguez, Emma Roca, Mark Collins i David Rovira) debutava en un gran raid internacional, passant desapercebut en els moments previs a la sortida.
A la primera jornada de raid l'equip Buff-Honda es va situar ja en els llocs de cap, al costat dels finlandesos Nokia, els neo zelandeses Pharmanex i els americans del Pearl Izumi i Eco-Internet.
Aquesta primera etapa, 56 km de treking, es va disputar a un ritme molt elevat, propi d'un raid de dos dies. A continuació les fredes i perilloses aigües del riu Via Mala esperaven als equips. Cal lamentar algun accident i més d'una hipotèrmia (els equips eren obligats a rappelar des d'un pont i introduir-se al llit del riu, per romandre amb el neoprè mullat unes dues hores, abans que s'obrís aquest tram.
La tercera etapa, de 57 km. de MTB, es va disputar sota la pluja i amb uns grans desnivells. Va ser una etapa molt lenta i dura, on ja es van marcar diferències amb el grup de cap.
Després de finalitzar la tercera etapa l'equip Buff-.Honda es trobava en la 9a posició. A partir d'aquí va començar una progressió constant que el va portar fins a la cinquena posició.
Sense haver encara dormit i amb ja més de 30 hores de raid ens esperava un raft pel riu Rhein, molt cabalós i amb un parell de ràpids de grau 3.
Sortim del riu i continuem amb uns ràpids 39 km. de MTB, ja de nit i amb l'ajuda de frontals.
En finalitzar aquesta etapa ens esperava el primer descans, tres hores de reconfortant son. La continuació així ho mereixia, 34 km. de duríssim treking, pluja, neu, vent i molt fred. Sortim animats i amb bones sensacions. Aquest tram va ser letal per a molts equips, fins a 16 abandonaments (entre ells l'altre equip espanyol present en aquest raid, el Red Bull / Playstation).
Finalitzem l'etapa en 6 º lloc, avançant l'equip gal · lès del Mawn i Warch i l'equip suec Silva. Les nostres cames van acumular més de 3000 metres de desnivell positiu.
Dormim un parell d'hores i vam sortir en bici a les dues de la matinada, ens esperaven 2000 metres de desnivell positiu, també amb pluja fins arribar al coll de Sustenpass de 2600 metres, nevat i amb temperatures negatives. El descens va ser molt, molt dur, la roba que ens vam posar era insuficient i alguns de nosaltres ho van passar francament malament.
El descens del port ens va conduir a l'etapa de la Via Ferrada, que va ser anul · lada ja que es trobava nevada i gelada, impracticable i perillosa. Finalment l'organització ens va obsequiar amb uns 10 km. de treking i uns 1000 m. de desnivell positiu.
Al migdia vam sortir en bici, ens esperaven uns 3000 metres de desnivell pels voltants del Breithorn.
Arribem ja de nit i vam dormir un parell d'hores. Sortim a les 2 de la matinada cap a la glacera de Mutthorn, 26 km. part d'ells encordats, amb impressionants seracs, esquerdes i altres formacions alpines. De nou més pluja, neu, fred i 3500 metres de desnivell positiu.
Sabíem que el cinquè equip, els suecs del Human Link estaven a unes 2 o 3 hores davant nostre. A les 4 de la matinada els havíem atrapat, continuem junts, descansem, i vam fer relleus per obrir traça a la glacera. Sabíem que quedava una última pujada de 1000 metres, va ser aquí on vam atacar, la pujada va ser frenètica, el resultat molt bo, més d'1 hora de diferència al nostre favor.
Sortim amb la seguretat que la cinquena posició estava al nostre abast, així va ser. Quedaven només 70 km. de mountain bike i arribàvem finalment a Zermatt. Entre nosaltres i el final del raid estava només un control, arribem, no ho vam veure, busquem i trobem una indicació de l'organització, una fletxa que indubtablement indicava cap a la línia d'arribada. Les ganes d'arribar ens impulsaven i arribem cinquens, contents i satisfets de la carrera que havíem completat.
La nostra arribada va produir sorpresa a l'organització, ningú sabia que arribàvem. La resposta estava en què ens havíem saltat un control de pas.
La decepció, el cansament i la impotència es van unir, van ser moments molt durs. Si no fichábamos en el punt que faltava quedàvem fora de carrera i si ho fèiem optava a la sisena posició (Human Link estava gairebé a punt d'arribar i nosaltres no podíem en aquest temps anar i tornar del control de pas).
Tots nosaltres sabíem que en finalitzar el raid érem el cinquè equip més ràpid però que no constaria així en les classificacions sobre paper.
Vam decidir anar fins al punt que ens faltava i tornar, així acabem aquest duríssim raid, contents però amb un sabor una mica amarg per aquest injust final.
Per a molts aquest ha estat el raid més dur que recorden, la duresa del recorregut va ser potenciada per una meteorologia molt, molt dura.
Dels 45 equips que van iniciar la cursa van acabar només 9, encapçalats per Nokia (Finlàndia), Pharmanex (Nova Zelanda), Eco-Internet i Pearl Izumi (ex aequo, Usa), Human Link (Suècia), Buff-Honda, Mawn I Warch (UK), Victorinox (Usa / Canadà),
 
La prova més dura mai feta. Tot un repte a la resistència física i moral. Ha estat un calvari de 5 dies on el mal temps ha fet que la cursa fos una competició gairebé impossible de finalitzar.
 Quan vam acabar no podíem creure que per fi podíem dormir fins que voldríem, menjar amb calma, rentar-nos amb aigua calenta, ... que per fi acabaria aquest malson, perquè ho va ser. Només el dilluns, el primer dia de la cursa, vam veure el sol, després fins divendres ens va acompanyar la pluja, la neu, el vent i la foscor. No paràvem de pujar i baixar muntanyes, de creuar colls a més de 2000m i de resistir molt baixes temperatures sense dormir i menjant molt poc. En total vam poder dormir 7 hores en 5 dies, cada dia el ritme anava a menys però respecte als altres equips anàvem avançant posicions.
 Comencem el dilluns a les 10:00 i acabem el dissabte a les 03:45. Vam tenir moments crítics de son, ens dormíem a qualsevol hora del dia i també moments de molt cansament, quan no quedava gairebé combustible en el cos i el que menjaves no era suficient respecte el que gastem. De vegades quan de sobte menjaves una barreta energètica el cos reaccionava i et notaves amb molta més energia, però era transitori. Els peus cada dia estaven pitjors, més nafres, més inflats, feien mal i les sabates de bici tot just entraven.
En acabar la carrera semblava clar que ningú tenia ganes de repetir aquest infern, però a mesura que passen els dies veus que algun dia tornaràs una altra vegada a patir, masoquisme potser?

Emma Roca
15 Maig 2000
Raid Gauloises 2000: Tíbet, Nepal
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Ja he tornat. El dia 15 arribava finalment a l’aeroport de Barcelona, amb encara diarrea del Nepal i moltes vivències sota el braç. Han estat 33 dies fora de casa que m’han fet veure moltes coses i he viscut moltes experiències noves. Però al final només tenia ganes de tornar, estar amb els meus i assaborir el nostre menjar com el pa amb tomàquet i poder veure el castell de Tona des de la terrassa de casa. Massa temps fora de casa per una competició que ha durat 7 dies, però de tot es treu un profit.
El dia 12 d’abril ja m’embarcava cap a Kathmandú, una ciutat plena de gent, cotxes, bicis, motos, ... amb el seu encant però molt superpoblada. Varem fer un trekking de 7 dies per la vall del Lamtang (fotos) on varem començar a al·lucinar de  la magnificència de les muntanyes que ens envoltaven (com el Shisha Pagma o altres 8000 d’incontables històries i llegendes), totes elles nevades i d’un aspecte atemoridor. Només amb el paisatge les piles es recarregaven i t’omplies d’una energia indescriptible.
El 25 d’abril varem agafar l’avió de Kathmandú a Lhasa-Tibet. El canvi va ser radical: els xinesos amb la invasió del Tibet havien destroçat una cultura i una gent encantadora. L’aduana no permetia que entréssim cap imatge del Dalai Lama ni res que fos budista. Les cases tibetanes quedaven inserides dins la metròpoli xina: “cutre”, lletja, bruta i sense sentit, en una terra a més de 3500m d’alçada on no hi pintava gens la cultura xinesa. A Potala (el temple més gran i meravellós de tot el Tibet, a Lhasa, on hi vivia el Dalai Lama amb 13.000 monjos budistes) ja només hi queden uns 500 monjos, jo només en vaig veure 10. El Tibet, desert, dur i fred em va transmetre tristor i opressió d’una gent pacífica i molt curtida per la muntanya. Vaig sortir del país odiant als xinesos. Tibet Lliure! Pensava durant la carrera.
La cursa va començar a uns 180 Km de la frontera. Jo dos dies abans vaig patir fortes diarrees i febre, s’ha d’anar molt en compte amb el menjar, i ni dels millors hotels te’n pots refiar, vaig aprendre que les verdures han d’estar ben cuites i que el picant pel meu estómac era massa fort. L’organització ens va instal·lar als 70 equips de 5 corredors cadascun en un campament enmig del Tibet per aclimatar-nos durant 3 dies. El dia abans de la carrera 6 persones d’equips diversos ja no van poder sortir, el metge ens va mesurar la saturació d’oxigen (reflex de com t’havies aclimatat) i si estava per sota d’un valor no et deixava sortir. Ja va ser una prova de foc. El meu equip estava perfecte, tots aclimatats, uf!
El dia 30 d’abril va sonar el tret de la sortida, estàvem a 4500m quedaven per davant 827 Km: 181 a peu, 340 en BTT, 160 en rafting, 120 en canoa i 23 en hidrospeed.

10am dia 0 - 15pm: pedalant sense parar per una pista de terra, sorra i pedres, que no permetia anar a més de 16-17 Km/h i amb un vent infernal. Gola resseca, ulls plorosos i cor a 100. L’alçada feia que pedalar es fes pesat, molt cansat i etern (varem passar colls de gairebé 5000m).

15pm - 10am del dia 1: caminant amb un sol cavall per equip (on hi varem posar totes les bosses) no varem parar a dormir i a penes a menjar. Va ser una nit molt difícil per mi, l’alçada em dificultava el caminar, em costava respirar i a penes podia portar un ritme àgil. Varem passar un coll de 5150m  a les 2 am i ja anava mig zombie. Quan es feia de dia la son ja havia desaparegut però la fatiga es notava als muscles. Varem veure sortir el sol darrera el Shisha-Pagma i va ser com un regal, quines muntanyes! Anàvem cinquens a 2 hores dels primers.

10am-15pm: caminant i corrent en baixada varem anar baixant des de 5000 cap a 4000, el cos ho va agrair i cada cop em trobava millor, el mal de cap que m’havia acompanyat tota la nit ja anava desapareixent.

15pm-19pm: pedalem amb la BTT per una pista infernal cap a un poble on podrem dormir una mica. Ens neva a mig camí i se’ns fa de nit. Amb els frontals no és tan fàcil anar ràpid amb la bici, més d’un de l’equip s’estavella per la terra i pedra de la pista. Estem cansats.

3am dia 2 - 10pm: ens despertem després de dormir 5 hores en un hostal i agafem la bici sense haver esmorzat per anar cap a la frontera. Allà ens trobem amb els 4 equips que teníem davant i la carrera torna a començar. Mentre esperem els tràmits fronterers per entrar el Nepal aprofitem per menjar una mica! Ja estem al Nepal! Ens alegra perquè vol dir trobar cocacola, menjar una mica potable, gent comunicativa i que sap anglès, i en definitiva un país agradable amb l’estranger. Al migdia després d’haver fet una llarga quilometrada de BTT en baixada per una pista que podria semblar la pitjor pista forestal que es podria trobar al Pirineu, arribem a la primera assistència. Menjar calent! Fresc i bo! Per un moment oblidem les barretes energètiques, els fruits secs i xocolatines que ens acompanyen sempre.

10pm - 15pm: 5 hores d'hidrospeed que quan fem els ràpids és divertit però quan hem de pedalar en pla es fa etern. L’esquena queda destroçada.

15pm - 21pm: caminar i caminar, tot pujada amb un desnivell de més de 1000m. El fred ja l’hem deixat al Tibet i ara només tenim calor, xafogor i molta set. Per sort anem trobant aigua i amb les pastilles potabilitzadores podem anar bevent. A la nit l’organització ens obliga a parar perquè al·lega que hi ha unes milícies Mao que no permeten caminar de nit. Aprofitem per dormir en una casa del poble (pagant és clar, però tant poc!, tot és baratíssim).

3am dia 3 - 21 pm: tot el dia caminant, fent molts quilòmetres i desnivell. Un error de comunicació entre l’organització, l’assistència i nosaltres fa que busquem un punt anul·lat per l’organització sense que ho sabem. Allà hi perdem més de dues hores que ens obliga a parar una nit més (els 3 equips que teníem davant s’escapen a més de 5 hores).

3 am dia 4 - 8 am: ens llevem fastiguejats i cabrejats per l’organització i el malentès del dia anterior i l’equip es submergeix en una depressió, estem frustrats d’haver perdut als de davant a masses hores de diferència. A partir d’ara ja només continuarem el raid per acabar-lo, però amb els ànims molt  decaiguts (teníem el podi tan a prop....!!). Però en un raid ja se sap, són molts dies i pot passar de tot i més; fins que no creues la meta no estàs salvat!
Arribem a l’assistència per segon cop ben acalorats (estem a 40ºC!) i ens canviem per anar al riu.

9am - 18.30 pm: remem tot el dia primer amb canoa i a les 17pm agafem el raft. A les 18.30 l’organització obliga a parar, no permet navegar de nit (es fa fosc a les 19 pm) i passa un helicòpter per comprovar que tots els equips del riu han parat. Nosaltres trobem una platja sense res més que arbres i alguna casa aïllada enfilada a les muntanyes que encanyonen el riu. Aprofitem per menjar de valent, fem un foc i ens adormim a la sorra, amb una única manta de supervivència (no fa fred) i escoltant el rebombori de l’aigua i la música d’una flauta que sona lluny, a les muntanyes. És una nit màgica.

4am dia 5 - 12 am: a les 5.30 és l’hora que torna a permetre l’organització entrar al riu. Remem amb el raft tot el matí sortejant tota mena de ràpids (classe III, IV i algun de classe V), no bolquem i deunidó el que ens cansem!

12am-18pm: aparquem el raft a la vora del riu i comencem una ascensió de més de 700m de desnivell amb tot el material de barrancs carregat a l’esquena per fer un barranc que ens tornarà a portar al riu on hi tenim el raft. Tardem quasi 4 hores a arribar a l’entrada del barranc, passem molta calor (fa més de 40ºC), i ens deshidratem una mica. Al barranc però ens recuperem, hi ha més de 10 rappels, dos d’ells de més de 50m. Els braços queden una mica cansats i els cops a les pedres em deixen ben baldada (com si hagués tornat d’una baralla campal). Fem el barranc amb una 1h15min i ens havien dit que es tardava 4h (som l’equip més ràpid de tots).

18pm-18.30pm: remem el temps que ens queda permissible fins a trobar un poble a la vora del riu. Allà ens podem fer sopar i mengem el Dalbat (arròs amb llenties), el plat que mengen tots els nepalís i que és molt complert i nutritiu. L’acompanyem amb peix i el te típic del país. Tornem a dormir a la sorra de la platja (sempre al costat del rafting) sota un cel ben estrellat i amb la panxa ben plena. Dintre de tot el raid no està resultant tant dur com em pensava. L’organització ens ha obligat a parar molt i això ha fet que poguéssim dormir més del que ens pensàvem. Si es dorm, es pot anar més ràpid l’endemà i l’estratègia del raid canvia una mica.

4am dia 6- 12 am: amb 1h30min de raft arribem al final del recorregut de riu (hem fet en total 303 Km d’aigua, estic ben avorrida de remar, tinc l’esquena destroçada i el cul ben cremat de la goma del rafting). Caminem 4 hores més i arribem a la última assistència. Fa una calor infernal i ja hem begut més de 6 litres d’aigua per persona.

12am - 2pm dia 7: fem 130 Km de BTT interminables, per una carretera de sorra que travessa molts rius secs (de sorra fina que ens obliga a caminar al costat de la bici). Cada 30min hem de parar a beure aigua o qualsevol cosa que puguem trobar fresca. Estem a 45ºC. La frontera amb la india està a pocs quilòmetres. La gent ja és més india, no és tan nepalí, és molt més morena i els vestits són diferents. Es nota que la India està a tocar. Quan se’ns fa de nit el calor desapareix però apareix un altre problema: les constants caigudes per culpa de la sorra que de sobte apareix per la carretera i que no es veu bé amb els frontals o les llums de les bicis. No es pot anar tant ràpid i tot s’alenteix. Tenim unes ganes d’arribar!! Finalment a  les 2am arribem a Janakpur, la meta. El poble dorm, però les assistències i l’organització ens espera. Sóc la més feliç en el moment d’arribar, no m’ho puc creure. Ens han passat tantes coses que encara sort la 6ª plaça que hem aconseguit. Els primers però fa més de 12 hores que han arribat. No ens importa, hem fet el que hem pogut. No estem molt cansats, només desmoralitzats. Però ja se sap, un raid és molt llarg i pot passar de tot. Són 5 persones que han d’arribar a meta, entre elles una dona obligat, i no és tan fàcil.

Aquest any me l’esperava més dur, i amb menys parades obligades, llavors els equips haurien pogut fer més la seva i aquell que hagués aguantat millor el no dormir i qui hagués fet una bona estratègia hauria guanyat. Els països han estat genials i la gent encantadora (menys els xinesos). El paisatge indescriptible i l’experiència un cop més ha valgut la pena. Quan tornes estàs encara cada nit somiant amb moments del raid (encara avui em llevo cansada després d’haver somiat que baixava remant el riu Sun Khosi). Vius moltes coses a molta intensitat i després costa pair-ho amb tants pocs dies, és per això que encara ara hi somio. Ara ja em venen ganes de tornar-hi!!

Pròxim raid amb l'Spie Batignolles: Mongolia 2001: Elf Authentic Adventure . Si tot va bé.

Pròximes competicions: 4 X-adventure de Salomon: Espanya-França / Austria / Escandinàvia / Itàlia. Amb l'equip Buff: Jo, David Rovira, Alfons Gaston (tots tres de la comarca) i Manolo Menendez de Madrid. Són competicions de 2 dies non-stop on hi entren tot tipus de disciplines: BTT, canoa, kayak de mar, alta muntanya, barranquisme, espeleo, orientació, ...
Emma Roca
07 Desembre 1999
Eco Challenge 1999: Argentina
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
És la competició reina dels Raids d'Aventura juntament amb el Raid Gauloises. Al continent americà només es coneix aquest raid, ja que com un dels sponsors és el canal per satèl·lit Discovery Channel, molta gent el mira i coneix la competició (la gent ens parava pel carrer per fer-nos fotos i regalar-nos coses un cop varem acabar, va ser impressionant el nivell de popularitat que tenia la prova a Argentina i Sudamèrica).
Aquest any es feia a Sant Carlos de Bariloche, integrat en la Patagonia més pura: volcans, muntanyes esfereïdores, llacs immensos, selves de canyes infranquejables, carreteres de carro (no n’hi ha cap d’esfaltada), ...
Van participar 51 equips de 32 països diferents. El recorregut va ser de 380 Km amb les disciplines: kayak de riu, kayak de mar, alta muntanya, cursa a peu, orientació, cavall, rappel i tècniques vàries d’escalada.
Varem fer segons a 50min dels primers amb 5 dies i mig en total de competició; els últims varen arribar al 11è dia d’haver començat. Els temps del primer a l’últim són molt dispars perquè el ritme és diferent i també perquè els primers equips dormim molt poc: en 5 dies varem dormir 13 hores (i ja va ser massa!).
El trajecte va ser impressionant de paisatge i dur en quant a la climatologia (duríssim!), ens va venir una tempesta de neu i temperatures sota zero que per sort no va durar més d’un dia i mig, però que ens va ben afectar: fred, fred i més fred, amb poc material (l’obligat i el just) i poc menjar. Però ho varem superar i l’últim dia varem fer una gran remuntada caminant; de la sisena posició van arribar a la segona en 30 hores sense parar: anàvem a per totes.
Va ser dur però molt gratificant en arribar a meta en tant bona posició i sabent que hi havia uns 10 equips que es consideraven els millors del món en tema de raids d’aventura.
La prova és non-stop: tu decideixes quan dorms, menges, pares, ... cada dos dies et trobes amb el teu material per si cal canviar de disciplina i allà agafes roba seca, deixes la molla i agafes nou menjar. Tot ho portes a sobre i el pes és un handicap important. Els equips són de 4 persones amb un component del sexe oposat com a mínim i si un abandona l’equip queda desqualificat. Hi ha una gran convivència entre els membres de l’equip i una compenetració per tal d’arribar els 4 intactes a meta. És una gran experiència!!
Aquest any érem l’equip Sierra Nevada (no es podia portar nom comercial si no pagaves el doble del que valia la inscripció) amb els integrants: Antonio de la Rosa, Miguel Torres, Jose Torres i jo.
Emma Roca
03 Febrer 1997
Raid Gauloises 1997: Sudàfrica-Lesotho
+ info
Publicat a:
Arxiu personal
Anna Amigó, Marga Costa, Erika Wellmer, Lali Gendrau i jo Emma Roca amb l'assistència de Teresa Sabater i Mari Roig, participem en el Raid Gauloises, considerada la competició reina dels esports d'aventura que aquest any es realitzava al sud del continent Africà.
El Raid Gauloises és una competició que combina esport, aventura i natura, on equips de 5 persones surten cap a una terra desconeguda, per afrontar, sense ajuda de mitjans mecànics, un recorregut a través d'una naturalesa salvatge, a vegades hostil, mantenint solidaris en qualsevol circumstància, per creuar tots junts la meta. Si algun dels components es lesiona o ha d'abandonar, l'equip queda desqualificat.
El Raid es va crear a França fa 7 anys, sent actualment la competició d'esports d'aventura més important del món. El primer es va celebrar a Nova Zelanda el 1989 i de 26 equips només 16 van acabar la prova. Des de llavors el Raid s'ha celebrat en un lloc diferent: Costa Rica, Nova Caledònia, Oman, Madagascar, Malàisia i Patagònia. En aquesta vuitena edició, que va tenir lloc entre el 25 de gener i el 6 de febrer de 1997, les proves es van desenvolupar en els impressionants marcs de Sud-àfrica i Lesotho. Dels 45 equips que van iniciar la competició només 23 van arribar al complet.
El Raid està concebut per a grups mixtos de 5 persones, de les quals com a mínim, una ha de ser dona. El nostre equip, íntegrament femení va ser l'únic en acabar, un altre equip francès també femení va haver d'abandonar. Arribem a la posició 22 de 45 equips en total, i respecte el primer equip vam arribar 35 hores després.
Més que grans atletes, els participants han de ser capaços d'aguantar l'esforç físic i tenir l'experiència suficient per afrontar tot tipus de situacions. Nosaltres procedim de diferents àmbits de l'esport, bicicleta de muntanya, orientació, esquí de muntanya, muntanyisme i triatlons. Concretament jo procedeixo del triatló i en ser un esport tan complet, hi ha una molt bona adaptació a aquest tipus de competicions de resistència. Però no n'hi ha prou amb tenir bones condicions físiques, per sobre de tot, és imprescindible demostrar solidaritat i comprensió entre els membres de l'equip i intel · ligència per competir. Aspectes vitals són saber dosificar l'esforç, beure molt, tenir consciència de les pròpies limitacions i habilitat per anticipar-se i adaptar-se. El nostre secret per acabar va ser, a part d'estar en forma, ser molt forts mentalment i no decaure davant qualsevol contratemps.
El Raid dura aproximadament 10 dies. La regla bàsica és simple: partir d'un punt i arribar a un altre amb una sèrie de controls situats en diferents llocs importants al llarg del recorregut. És una marxa sense parades, en la qual la velocitat la marquen els mateixos grups. Es poden seguir diferents rutes i s'ha de saber quina serà la millor. De vegades, per seguretat, només es permet als competidors avançar durant espais de temps clarament controlats.
Les especialitats que es van realitzar aquest any van ser: canoa, ràfting, escalada, orientació, equitació, alta muntanya i bicicleta de muntanya. Les disciplines més problemàtiques van ser la canoa i el ràfting, descendir rius que per primera vegada es navegaven, de fortes ràpids, aigües molt braves i impressionants canons (les aigües estaven contaminades per paràsits desconeguts i havíem de evitar empassar aigua). El cansament s'aguditzava pel clima, que era d'un gran contrast: molt fred a les muntanyes, calorós i humit a les planes, això provocava que si no bevies prou aigua podies deshidratar (molts dels equips que van abandonar va ser per aquest motiu) .
La victòria real és acabar satisfactòriament aquesta aventura i viure aquesta experiència, personal i en equip. Els premis per als tres primers són quantiosos però el pressupost per poder participar el supera, i de llarg (de 5 a 7 milions de pessetes). Aquest any tot i algunes dificultats físiques (de nosaltres va tenir trendinitis ia una altra se li s'arribarà el 70% dels peus) vam poder concloure i arribar al mar Índic després de 11 dies de competició. Va ser una experiència irrepetible que no només enfortir el nostre cos sinó també la nostra ment.
Va ser una gran sort poder participar i esperem que el proper any el nostre espònsor repeteixi (BUFF, fabricant i distribuïdor de "calces" circulars de cotó que protegeixen el coll, el cap, etc ..) i puguem anar al proper destí: Equador.
Emma Roca
Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Gratacool
SUMMIT Sport Data Lab
Col·laboradors:
Veritas
Natursoy
Arch Max
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
Dezuu
programador php freelance Barcelona
© 2017 Emma Roca Official Website. All rights reserved.