• una vida
    sin fronteras
Gaudir i patir, dues paraules antagòniques que conviuen en un món:
el de l'esport.
Anterior
Desembre 2016
Següent
Dl
Dm
Dx
Dj
Dv
Ds
Dg
28
29
30
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
1
Galeria
El blog de l'Emma Roca

Prèvia 20 d’octubre a les 15h:

Estic a punt de començar un repte que no sé si acabaré molt viva, però com a mínim surten 3000 persones amb mi, alguna cosa vol dir, potser no és tan “letal” com sembla!!
Em fa respecte perquè vull fer un bon temps però alhora sé que no baixarà de les 28h (tant de bo), hi ha zones molt tècniques, són 15 hores mínim de nit i 12h de dia aproximadament. De rivals en tinc, de veteranes com jo també i a sobre amb l’experiència d’anteriors edicions. Però jo sé que se’m posa bé un circuit tècnic, llarg i dur. Hauré de cuidar molt les articulacions, alimentació i ritme. No valdrà badar, i amb tantes hores de nit ja puc anar bebent i menjant quan toca, el problema és que quan és tècnic estàs tan concentrada que t’oblides d’alimentar-te.
També hi ha el factor meteo, que canvia del fred a la calor en ben poca estona!
És una cursa per no subestimar, vaig una mica amb la por al cos però a la vegada amb moltes ganes de fer-la i atacar a la més mínima. La selva, els volcans i tot el que envolta aquesta regió m’espera i jo arribo més motivada que mai. Dai!!!
A les afores de l’hotel estan fent obres i des de les 7am una màquina està picant… ja fa dos nits vaig dormir ben poc preparant totes les boses d’assistència i cuinant els ‘rice cakes’, així que d’hores de dormir no vaig sobrada. He intentat dormir tant com he pogut, però això de sortir a les 22:00 d’un dijous destrempa bastant.

20 d’octubre a les 20h:

Ja estic a la zona de sortida, hi ha tanta gent, que he d’avançar com puc. Un cop em revisen el material obligatori vaig cap al davant on em trobo els èlit de tots els països, uns quants!! A falta de 15 minuts ens fan avançar cap a la línia de sortida i davant 20.000 persones animant desde cada costat de la carretera comença el Grand Raid o la Diagonale des Fous, la diagonal dels bojos, l’ultra marató més dura del circuit UTWT.
Per davant més de 170km, més de 10.000m+, dues nits i un dia…

Fa una calor de por, estic suant molt, porto una samarreta que l’organització obliga a portar fins al segon habituallament i m’estic morint de calor. El públic a banda i banda del carrer és al·lucinant, passem un pont i a la platja engeguen uns focs artificials. La gran festa de l’ultra trail ha començat.

De mica en mica ens anem posicionant i cadascú troba el seu ritme. La nit només fa que començar i les pujades ja es fan dures. Al principi per l’asfalt es fa una mica pesat, però després de “Notre Dame de la paix” ja agafem senders i es va fent més entretingut! Llàstima que durant la nit no poguem gaudir de les vistes, ja que segur que per on passem, “Piton Sec” i “Piton Textor” són guapíssimes!!

Al km 50, i 10 min més lenta del previst amb 6h20min arribo a “Mare a boue”, canvio frontal i agafo menjar. Just m’ha atrapat la Blanchett, ara anem les dues darrera la suïssa Huser, que ja ens agafa una distància considerable!
La pujada no dóna treva i es fa dura, quan es fa tècnic vaig millor i agafo un ritme alegre. Durant una estona vaig amb un local èlit (Eddy) i ja es va fent de dia. Amb el cinturó arch-belt que porto, tot i ser un circuit tècnic puc deixar frontal, guants, manguitos sense apartar la vista del camí i quedant tot ben recollit a la cintura. La baixada cap a Cilaos és “la muerte”, molt dreta, plena d’escales metàl·liques i… no caiguis!!

Arribo a Cilaos a les 7:30am, mitja hora més tard del previst. No acabo d’agafar un ritme bo pujant, però per sort baixant em trobo molt bé. Al poble m’espera l’assistència (Daf & Team) que m’ajuden molt i no em demoro gaire tot i canviar-me de roba, mitjons i menjar. Ara ve una part dura i calurosa i agafo un bidó més extra per sort (gràcies al consell del Jordi Gamito que em va de perles). Comencem a entrar a l’illa de veritat, rodejada de barrancs i per un sender a vegades bastant estret. La calor va colpejant cada cop més.

Atravesso algun torrent però no sé si d’aquella aigua es pot beure (sort que no ho faig perquè després l’organització em diu que hi ha Leptospirosis). Quan no menjo a causa de la calor, sobretot perquè no porto prou aigua relenteixo el ritme i comencen a faltar-me forces… Al arribar al següent control, “le début Taibit”, reomplo bidons i intento menjar algo, però tinc tanta calor… que costa!! La pujada següent va fent per un sender molt transitat de turistes, passo per una font que m’ajuda a refrescar-me i omplo de nou un dels bidons (sempre procuro portar un amb aigua i l’altre amb la barreja que vulgui de sals i carbohidrats). Abans d’arribar al coll passo per un campament petit on ens tenen preparada una taula plena de gots amb infusió de menta fresca!! me’n bec dos de cop i els hi dono les gràcies, què bé que em senta!!

Arribo a “Marla" per una baixada poc tècnica. La selva que estem passant és preciosa, de vegetació molt espessa, però per sort amb poca fauna perillosa, només veig aranyes grans i lletges, alguna granota i una musaranya. Amb 12h 26min de cursa menjo la primera patata bullida i un got de sopa amb pasta (entra de conya) a part del menjar que he preparat per què em doni l’assistència. Durant una estona pel “Sentier Scout” vaig amb el Marco, un italià amb el que parlem. El pobre s’adorm i no para d’enpuntegar-se. Miro de parlar amb ell i animar-lo! em sembla que més tard abandona. Aquesta és una cursa de resistència, de superar els mals moments, de continuar, de no tirar la tovallola, però no és gens fàcil. De “Marla" a “Grand Place” perdo totes les opcions d’estar davant, afluixo molt el ritme, la calor cada cop apreta més, l’aigua no em sobra, i sobretot veig davant la muntanya que em toca pujar amb els 2000m+ a fer i no les tinc totes. Em fan mal els peus, el coll, el cap, i no vaig al ritme que vull. Penso en abandonar, estic patint i encara queda just la meitat, amb una 2a nit inclosa…

Però ara és quan entra la força, la bogeria, la determinació, l’esperança, l’obstinació i sobretot la motivació: en el control de “Gran Place les Bas” (km 109 de 170) tinc mitjons i  unes bambes Altra que m’esperen, bon menjar i el missatge que la 2a també va tocada i la 4a i 5a encara van a una distància prudencial per darrera…Descanso el que necessito en aquest punt i em poso les piles! Torno a estar en cursa. I el ritme ja és un altre. Pujo a “Roche Plate” bé i a Maido encara millor (fent els temps previstos que havia calculat abans de començar la cursa). Vaig recuperant temps a la 2a, m’animo, s’està fent de nit, i per sort la pujada no ha estat tant dura com m’esperava. La boira a les parts altes ho fa refredar tot i ens tapa una vista que segur que és espectacular!

He hagut de parar a fer les meves necessitats. Això vol dir trobar un moment que no passi ningú, trobar les fulles que poden anar bé com a paper i mirar de no perdre gaire… Durant la cursa dos vegades vaig de lavabo gran i 10 de petit… no paro de pixar, bona senyal!

Faig una assistència ràpid a “Maido” i cap a “Sans Souci”! en el perfil surt que són 1700m negatius de cop, però a la realitat estàs més de 45min amunt i avall abans no baixes seguit. Em desespero una mica perquè esperava baixar a fons i no puc, a sobre cada petit repetxó m’apaga, em costa! La Huser aquest troç de cursa l’ha fet molt de dia i es nota en el temps que fa, jo segueixo recuperant minuts a la 2a. La nit entra de cop i en alguns llocs els arbres es tanquen tant que has de vigilar no picar-hi amb el cap! Després de “Sans Souci” (km 129) faig un baixón de 10 minuts, he apretat a l’anterior secció i ho noto, a sobre entrebanco de la manera més tonta en una pista plana al costat del riu que surt disparat el menjar que porto a les mans, el frontal i rebo rascades per tot arreu… em dic “vigila ostres!!!”. En un moment i de la manera més tonta se’t pot girar la cursa inesperadament, cal estar sempre concentrada (però costa després de més de 22h corrent). Aquesta secció fins a “Kaala” se’m fa dura, sobretot perquè puja. Després la baixada a “Possessión” és un espectacle, supertècnica en algunes parts (amb troços de corda i tot) i altres de córrer fàcil. Els últims 2km abans d’arribar quan cal anar per un riu de pedres, s’atravessen bastant.

Estic encara en cursa però ja no guanyant temps sino fent el mateix quasi que les meves rivals i per tant estem conservant distàncies, el que si faig és separar-me cada cop més de la 4a i la 5a… (millor!!). El camí dels anglesos (tot empedrat) fins a “Grande Chaloupa” es fa molt bé, la lluna surt ben guapa per sobre la cresta. Anem un grup de corredors d’entre els que hi ha un català (puc parlar algo amb la llengua de casa!!) que s’avancen pujant però els atrapo baixant.

La cursa s’està acabant, però vol dir que encara falten quasi 3h… i a sobre venen unes pujades fins al control “Colorado” que em gasten la poca energia que em queda mental (la física ja fa estona que l’he deixat pel camí). Intento parlar sola, cantar, animar-me, saludar a qui trobo, animar a qui em passa, però quan arribes a un control de pas i penses que ja només queda baixar a meta i et diuen que queden 3km amunt encara pel mig del bosc… se’t cau el món a terra. Aquí penso, ara pels meus ovaris no m’enfonsaràn, tot i que mataria a algú ara mateix… però per tothom és igual, així que amunt!

Quan finalment arribo a l’últim control no m’ho acabo de creure, per fiiii!!! la 2a la tinc lluny, ja només queda baixar de forma segura i no cagar-la que per darrera en venen dos més no molt lluny crec. Quina baixada a meta!! només penso en l’any passat la Picas amb la Lecompte que es jugaven el 1er lloc allà i com van haver d’esprintar als últims 500m, per flipar! el sender tècnic amb alguns repetxons i precipici, no val a badar, ni ensopegar i menys caure! m’estranya molt que al principi del sender no hi hagi cintes i haig de treure roadbook per saber si estic seguint el bon camí, em molesto! no vull perdre temps!

Finalment després de 30h10min (volia baixar de 30h però per poc…) entro a meta amb 4 gats animant, l’speaker felicitant-me i jo amb unes ganes de deixar descansar els peus i dormir que no me les acabo… Per rematar-ho em fan un control antidoping que com que a l’última baixada he parat a pixar, tardo més d’1h30min a tornar a fer pipi!! (i després de beure 5 ampolles d’aigua). Destroçada arribo a l’hotel quan ja es fa de dia per segona vegada desde que he començat a correr, i la dutxa i el llit són els plaers més grans imaginats i esperats durant bona part de la cursa!! el mal de cames i peus no em deixa dormir però més de 4h…


Algunes xifres:
2435 prenen la sortida
31% abandonen
1900 voluntaris
24 edicions

Fotos: propies, iRunFar/Meghan Hicks, Joel Maridith

Més info: http://www.grandraid-reunion.com/

19
Juliol
2016

Hardrock 100 miles 2016, Silverton

Pre cursa:

És el 4rt estiu seguit que vaig als USA amb la família i aprofito el fet d’anar a córrer per també fer vacances tot junts (no sé que va primer). Vaig començar l’any 2013 amb la Speedgoat (5a), el 2014 amb Leadville (1a), el 2015 amb la Western i Run Rabbit (5a i 1a) i enguany amb la Hardrock. No sé si hi ha altres europeus que hagin fet 3 grans ultres americanes en 3 anys, però sense voler-ho aquí estic, intentant lluitar per un lloc de finisher a la prestigiosa Hardrock. Quan descobreixo part del seu recorregut, anant-la a fer a troços els dies previs, em quedo bocabadada. El paissatge és impressionant! les muntanyes, els rierols que se’n desprenen d’elles, les llengües de neu que no volen marxar, els llacs naturals d’aigua blava cristal·lina, el silenci i la solitud (quan potser no fa ni 30min que has deixat una pista principal plena de trànsit un 4 de juliol…). Quan puges un 14.000 peus (4100 metres) tens una vista de somni, veus tots els altres 14.000 i molt més. Colorado enlluerna i enamora. Les marmotes, els chipnuks, els ocells, els cèrvols, els ants, les serps, els coiots i els ossos formen part de la vida salvatge que hi habita, i que et mira amb sorpresa, espant o indiferència depen d’on te la trobis.

A  les muntanyes que anirem pujant i baixant durant hores hi trobaré tots els límits imaginables, però el que m’enduré a casa no té preu. És una cursa tècnica perquè és llarga, perquè es desenvolupa a gran alçada i perquè molts cops no hi ha corriol i és camp a través. Només 152 persones hi poden participar i s’entra per sorteig excepte els guanyadors de l’any precedent. Eguany he tingut molta sort juntament amb els 51 més nouvinguts. Hi ha 26 estats representats, la mitjana de participació és de 46 anys i de noies en total en som poquetes (16). Ens esperen 161km, 10.000m positius, 13 punts de control,  dels quals 6 hi haurà la meva assitència en James Kovaks (i en 3 hi podré veure el David i els nens). Caldrà més que mai ser conservadora, cuidar-se molt, no voler començar ràpid i ser constant. Si el ritme i el cos van en concordança tot fluirà. Amb ganes ja de començar l’aventura!


Post cursa:

Quina ultra tan espectacular, tant a nivell de paissatge, organització, recorregut, corredors, … Puc dir que després d’haver-ne fet unes quantes en aquests darrers 5 anys i dedicar-me més a fons en les carreres a peu de llarga distància, ha estat la millor.
A les 6am del divendres hem començat a córrer els 150 que per sorteig ens ha tocat més els 2 guanyadors de l’any passat (el Kilian i l’Anna Frost). Al final hem acabat 114, d’entre els quals érem 14 dones.

El ritme només d’inici ja estat més lent que de costum en altres ultres, la gent es reserva i sap el que li ve… Els avituallaments en tots i cada un dels llocs marcats (el de  Krorger’s Canteen per exemple estava en un coll a 3900m amb molt poc espai per moure’s) eren espectaculars, hi trobaves de tot, mai faltava de res i els voluntaris que hi estaven eren encantadors. Molts d’aquests voluntaris ho fan per obtenir més punts de cara a poder ser escollits en el sorteig d’una próxima edició, perquè és molt difícil entrar-hi! (és una manera molt bona de tenir la gent que vulguis per ajudar-te en la teva cursa).

Cada pujada a la Hardrock ha costat lo seu, ja que de mitjana estava més d’una hora pujant i arribant a més de 3700m; en una de les pujades ja passades les 11 de la nit hem arribat a 4100m (hem fet el Handies Peak, un dels 14.000 de Colorado). Com ha costat mantenir un bon ritme quan et falta l’aire! (he notat que hauria necessitat més aclimatació en alçada, perquè de cames anava bé però de cor no tirava!). Algunes parts del recorregut eren realment tècniques, sobretot les baixades dels colls a gran alçada, on les pedres, la neu i el pendent feien que no fos apte per tothom (i tampoc hi trobaves cordes fixes o esgraons…). Molts corriols també passaven per pedents que no valia a caure. I quan a sobre vas cansada, amb son, a gran alçada, … el perill es pot multiplicar per molt.

És curiós com el cos a mesura que van passant les hores va disminuint el seu rendiment a nivell cardíac, les primeres 8h potser estava a 145 pulsacions/min de mitjana, després de 10 a 20h potser unes 125p/min i ja a les últimes 20-30h ja no passava de 115-120p/min, excepte l’última secció desde Cunninghan a meta que per intentar retallar minuts a la primera dona ho he donat tot!

Quan ha arribat la nit ja portàvem 15h corrent i quedava la meitat ben bona de temps (no de distància). Una cursa així t’has de plantejar des d’un inici que serà molt llarga, que podràs tenir bons i mals moments i que has de seguir avançant sigui com sigui (per lenta que et pensis que vas). Com diu el Travis el meu pacer de l’última part del recorregut tant en la Hardrock com en la Leadville: “be consistent, and everything can happen”.

Durant la primera part de la cursa he anat quadrant els temps que m’havia marcat (un 20% més del que va fer el Kilian el 2014, perquè cada any es canvia de sentit). I no ha estat fins després d’Ouray que he anat retrassant-me degut a un problema amb la calor i la falta d’aigua que m’ha fet reduir l’ingesta de menjar i alhora trobar-me malament estomacalment. Des d’Ouray ja es podia anar amb pacer i he pogut córrer amb el Rob Wright  (45km i 8h) que ja em va acompanyar també a Leadville. Enguany ha fet la 3a part de la cursa fins a Sherman on el Travis Macy li ha agafat el relleu fins al final (46km i més de 9h). Portar un pacer i més en aquesta cursa considero que és cabdal sobretot per la seguretat que et pot donar a part d’acompanyar-te en els pitjors moments de cursa (quan ja portes moltes hores, arriba la nit i el cos ja no està fi). Amb el Rob hem anat a bon ritme en la mesura que l’estómac m’ha deixat, però pujant els colls i cims anava més lenta del normal i a sobre se m’acusava l’estat de somnolència per culpa de l’alçada. Per sort a les baixades ja em trobava molt millor i hem anat ràpid! Després de Sherman m’ha acompanyat el Travis i durant l’etapa nocturna he tingut uns moments crítics quan he caigut en un torrent en plena nit gelada i no parava de tremolar per molt que intentés avançar ràpid. Hem decidit parar, canviar tota la roba que pogués i mirar de menjar quelcom. Entre tremolors hem arribat al control de Pole on una sopa calenta m’ha tornat bastant a lloc. Des d’allà ja ha despuntat la primera llum del día i la la sensació era d’anar acabant. En la pujada a l’Stony Pass ens ha semblat veure un Linx o quelcom semblant, per la mida, el color, pelut, marró de cos i blanc de potes, quiet i observant-nos tota l’estona. La fauna vista en aquesta cursa ha estat sobretot esquirols, marmotes, cèrvols i serps. Per sort els pumes i els ossos no pujàven tan amunt…

Quan hem arribat a l’últim control (Cunningham Gulch) he sentit els crits dels meus nens “Va mama!!” i ha revifat tot dins meu! hem baixat amb el Travis cap al control més ràpids que mai. La primera classificada (Anna Frost) que tota l’estona l’hem portat entre 20 i 35min seguia a aquesta distància, però no he tirat la tovallola. Tot podia passar encara a falta de quasi 3h per acabar. No he quasi parat al control i he seguit cap amunt per afrontar l’última pujada de quasi 900m+ amb ja 147km a les cames. Amb el Travis hem fet una última secció molt bona rebaixant minuts a la 1a però no suficients per atrapar-la. S’ha intentat però m’ha faltat ritme pujant, no tenir problemes després d’Ouray o abans de Pole i sobretot conèixer el recorregut. Però dins del patiment que pot suposar correr durant més de 29h seguides ha estat una cursa única i m’enduc un record bestial. Si l’he de definir en 3 paraules: THE BIG ONE !

Web de la cursa:

www.hardrock100.com

Altres reports:

http://www.irunfar.com/2016/07/2016-hardrock-100-preview.html
https://www.youtube.com/watch?v=NmUjOJkhXB0&app=desktop

 

fotos: pròpies i d'irunfar

 

Patrocinadors:
ALTRA shoes
Ultimate
World Of People to Inspire
Buff
Etixx
Col·laboradors:
Arch Max
Natursoy
POLAR
Marmot
Ay Up Lighting Systems
Cebe
Miquel Salinas
Enric Violan Podologia
Alimmenta
programador php freelance Barcelona
© 2016 Emma Roca Official Website. All rights reserved.